Fotoperiodista de pedra picada

Ruiiiiiz!  és un recull d’instantànies provinents del fons d’exposicions i arxius del fotògraf Miquel Ruiz Avilés, que es  presenta dissabte 6 d’abril a la Sala Dolors Xabé de Sarrià de Ter. Es tracte, com diria el mateix autor d’una “barrija-barreja” amb imatges de diferents èpoques, formats i estils que han estat seleccionades per retre-li homenatge i recordar-lo, un any després que ens deixés.

Si voleu saber més sobre en Miquel Ruiz, us deixo l’enllaç (en vermell) amb la biografia “Miquel Ruiz Avilés, fotoperiodista de pedra picada” que es va publicar en el número del primer trimestre del 2024 de la Revista de GironaMiquel Ruiz _Revista de Girona_Gener_2024_0342_042

Si plores, no veus l’objectiu.

Aquesta frase la deia sovint el fotoperiodista Miquel Ruiz Avilés  (Purullena, 1954 – Girona, 2023) i és xocant, perquè sempre posava molt sentiment i emoció en el que feia, i tots li havíem vist vessar llàgrimes en determinades situacions.

Era de llàgrima fàcil. Enmig d’una catàstrofe natural, com la de Sri Lanka, reconeixia que li era impossible fer dues fotos seguides: primer feia la foto, després es desfogava rebotint alguna cosa i plorant alhora, i tot seguit tornava a fer més fotos.

 

Els gavarrots de l’Evarist Vallés

Evarist Vallès és l’únic pintor que ha clavat gavarrots al cel de l’Empordà”, deia Salvador Dalí, que tenia una gran consideració per l’Evarist Vallés i la seva obra. Aquesta afirmació daliniana fa referència als claus que Vallès posava en els seus quadros quan pintava paisatges empordanesos. Des de fa anys, part de l’obra de l’Evarist Vallès es pot veure en el Teatre Museu Dalí de Figueres, ja que per voluntat de Dalí n’hi ha una exposició permanent en el museu dalinià. També hi ha un fons molt important en el Museu de l’Empordà, del qual Vallès va ser director i que val la pena visitar. En les vides de Vallès i Dalí, a banda de ser molt bons amics, hi ha algunes coincidències curioses, com el fet que els dos han internacionalitzat i alhora immortalitzat els paisatges empordanesos, o que tots dos eren fills de reconeguts notaris que van exercir la seva professió a Figueres. En el que no coincidien precisament era en la seves idees polítiques. Vallès, que era força més jove que Dalí, era un pintor inconformista que es declarava obertament comunista, de fet va militar en el PSUC en l’etapa de la clandestinitat i la transició democràtica, formant part d’aquella generació d’artistes que entre els anys seixanta i setanta interactuaven amb una ideologia d’esquerres, com va passar amb Antoni Tàpies, Josep Guinovart i Joan Brossa, entre molts altres. Vallès fins i tot va anar a les llistes del PSUC en les primeres eleccions municipals, l’any 1979. Tot i que va néixer a Piarola (l’Anoia), de ben jove es va instal·lar amb la família –eren dotze germans– a Figueres, i encara que va viure a Nova York i París i va viatjar pel món finalment es va instal·lar a Figueres. Allà, hi va trobar el punt idoni per pintar, a casa seva, en un pis del carrer Muralla on tenia l’estudi cara tramuntana, amb molt bona lluminositat, i que visualment dominava tot l’Empordà. D’aquí a tres dies es tanca l’any del centenari de l’Evarist Vallès, una commemoració massa discreta, només un acte al Museu de l’Empordà, cap exposició institucional, una de privada a Cadaqués i la discreta presència en la mostra del moviment inconformista al Museu d’Art de Girona. Algú no ha fet prou bé la seva feina, ja que queda pendent el reconeixement que es mereix.

17- A: Víctimes de segona?

Fa dos anys dels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils, que van ocasionar setze morts. Tots ells i molts altres que en pateixen les seqüeles, així com els familiars, són víctimes del terrorisme, una condició horrible que ningú voldria tenir mai. A l’Estat espanyol les víctimes del terrorisme durant anys, sobretot amb governs del PP, han tingut un protagonisme transcendental en la política i han estat escandalosament manipulades políticament, especialment les víctimes dels atemptats que perpetrava ETA; després hi va haver les víctimes del fatídic 11-M del 2004, aquells atemptats de tall gihadista que van ser uns dels més importants d’Europa. L’11-M va ser escrutat, esbrinat, inquirit, escodrinyat i explorat a fons, fins i tot amb comissió d’investigació parlamentària al Congrés dels Diputats, amb un seguiment exhaustiu i una gran repercussió mediàtica. Tretze anys després es produïen els atemptats del 17 d’abril a Catalunya, que volgudament, per tots els poders de l’Estat, no han tingut cap comissió d’investigació en el Parlament espanyol i d’una manera vergonyosa s’ha menystingut la comissió creada pel Parlament de Catalunya. Aquesta manca d’interès, consideració i el menyspreu per les víctimes del 17-A s’ha evidenciat públicament quan alts càrrecs institucionals, polítics i policials han declinat comparèixer en seu parlamentària a Catalunya. L’exvicepresidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría, l’exministre de l’Interior Juan Ignacio Zoido, els exministres d’Afers Estrangers Alfonso Dastis i José Manuel García-Margallo, i l’exdelegat del govern espanyol a Catalunya Enric Millo s’han negat a comparèixer, igual que el tinent coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, representant del Ministeri de l’Interior a la Junta de Seguretat de Catalunya; el cap de la policia espanyola a Catalunya, Sebastián Trapote; l’exdirector general del cos, Germán López; el director del Centro Nacional de Inteligencia (CNI), Félix Sanz; el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, Ángel Gozalo, i el director del Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (Citco), José Luis Olivera. Encara hi ha molts interrogants per resoldre i una teoria de la conspiració, però el que ha quedat ben clar és que per a determinats sectors mediàtics i de poder de l’Estat les víctimes dels atemptats de Catalunya de l’agost del 2017 són víctimes de segona.

Publict a El Punt Avui Girona el 4 de juliol 2019

El discurs de l’odi

M’ha ha caigut a les mans un treball publicat el 1994 a les revistes Viejo Topo i Mambru, que m’han posat els pels de punta. Es tracta d’una anàlisi sobre el paper que van jugar els mitjans de comunicació en el conflicte de l’antiga Iugoslàvia, el títol de l’article ja es prou revelador Com es construeix una guerra. “Sense mitjans de comunicació, concretament sense televisió, hauria esclatat la guerra a Bòsnia? Certament hauria estat molt difícil, perquè els mitjans hi han tingut un paper determinant”. Ho deia Zlatko Dizdarevic, redactor en cap del diari Oslobodenje de Sarajevo: “Els mitjans de comunicació han instigat deliberadament l’odi”. S’observa com el llenguatge, en la forma de designar l’altre, es comença a embrutir. D’aquesta manera els bosnians passen a ser anomenats “musulmans”; després “fonamentalistes”, més tard “turcs” i “moros”, per acabar essent simplement “porcs”. Segons s’explica en aquest treball, alguns dels periodistes que havien estat crítics amb el sistema comunista des de posicions progressistes es converteixen en vectors complaents de la propaganda dels serbis.

Aquest procés en el llenguatge i en els mitjans, té certes similituds amb el que succeeix a l’Estat espanyol. Només cal repassar els informatius de les cadenes de televisió espanyoles, escoltar les tertúlies radiofòniques o llegir titulars i columnistes a la premsa, o consultar hemeroteques o videoteques. De fet, ja existeix un petit recull antològic de l’insult contra els catalans que es va elaborar fa dos anys i va publicar Vilaweb, aquí en teniu un tastet: “Subnormales” (Antonio Gala, 03.02.2014), “Hobbits” (Jorge Moragas, 25.01.2014), “Egotistas carnívoros, genocidas, la peste” (Del Pozo, 02.12.2013), “Radicales anti-convivencia” (Victoria Prego, 07.10.2013), “Catalanes de mierda” (Juan Carlos Gafo, 20.07.2013), “Chusma, delincuentes” (Alejo Vidal-Quadras, 17.05.2013), “Golpistas” (Hermann Tertsch, 16.10.2013), “Como nazis” (Ketty Garat, 14.10.2013), “Como Hitler, golpe de estado” (Jordi Cañas, 26.07.2013), “Chantajistas como Hitler(Arcadi Espada, 17.07.2013), “Proetarras” (ABC, 17.12.2013). No cal dir que els insults i desqualificacions als catalans avui ja han pujat molt més de to. Tot plegat contribueix a crear un estat d’opinió a l’Estat espanyol, que sembla destinat que hi hagi clarament un sentiment de catalanofòbia o odi.

Aquest article es va publicar en la versió original a l'edició gironina d'El Punt Avui el 29/3/2018

 

Les fronteres de la repressió

Tot va començar el 13 de setembre del 2007, quan la Federació d’Organitzacions Empresarials de Girona (FOEG) i la UdG van tenir la pensada de convidar el rei Joan Carles a la inauguració el Parc Científic i Tecnològic, fet que va provocar manifestacions que van acabar a la plaça de Vi de Girona, amb la crema simbòlica de fotos del cap d’estat. Fruit d’aquella acció, l’Audiencia Nacional va condemnar a penes criminals per injúries contra la corona els joves gironins Jaume Roure i Enric Stern. Ara, onze anys després, el Tribunal Europeu de Drets Humans evidencia la manca de sensibilitat en matèria de drets i llibertats de la justícia espanyola, i ha fet pública una dura sentència contra l’Estat espanyol, que ha estat condemnat per haver violat el dret de la llibertat d’expressió dels dos joves que van cremar les fotografies. Una sentència exemplar que suposa una esmena a la totalitat dels procediments judicials que avui estan en marxa contra l’independentisme i contra diferents artistes i usuaris de les xarxes socials. El Tribunal d’Estrasburg posa també en evidència una cadena de despropòsits. Aquella tardor del 2007 es van convocar concentracions i cremades públiques de fotos del monarca, en suport a Roure i Stern, i es veu que els Mossos, per descobrir els responsables, no se’ls va ocórrer res millor que demanar als periodistes i fotògrafs que aportessin les imatges d’una cremada de fotos, per identificar els activistes i posar-los a disposició judicial. Alguns mitjans van aportar les mateixes imatges que ja havien publicat, d’altres val més no saber-ho, i només un fotògraf s’hi va resistir. Va ser d’aquesta manera com el fotoperiodista Jordi Ribot va acabar davant del jutge de l’Audiencia Nacional Grande-Marlaska perquè s’havia negat a lliurar el material gràfic de la concentració el dia 22 de setembre a la plaça del Vi. Finalment el fotògraf va lliurar part d’aquest material davant l’amenaça del jutge d’imputar-lo per un delicte greu de desobediència. L’altre gran despropòsit és que una part del món empresarial gironí, com si fos un acte de reparació o reconciliació amb la corona, va crear la Fundació Príncep de Girona, que suposava l’organització d’un fòrum anual amb la presència de la família reial. Després de la violència policial de l’1 d’octubre i el discurs de Felip VI avalant les agressions contra el poble, aquesta fòrum ja ha perdut el suport dels gironins.

Laprimera versió d'aquest article es va publicar a l'edició gironina d'El Punt Avui el 15 de març 2018

La ciutat de les bicis

Per unes hores, els carrers de Girona han estat dels ciclistes, vam ser la ciutat de les bicis. Això va succeir diumenge, 14 de gener, amb la celebració de la tradicional pedalada de Reis, que organitza l’associació Mou-te en Bici. Un acte lúdic i festiu pensat per als més petits, que estrenen bicicleta. Una trobada que enguany va aplegar més d’un centenar de ciclistes de totes les edats i que consisteix a fer un recorregut pels carrers de la ciutat. Un trajecte en el transcurs del qual els participants en la gran bicicletada són acollits amb simpatia i aplaudiments per la majoria de la població, encara que no hi van faltar alguns improperis per part d’automobilistes contraris a la bicicleta com a mitjà de transport urbà. L’activitat també té la seva part de queixa per la persecució a què estan sotmesos els usuaris de la bicicleta per part de la Policia Municipal, que ja ha posat unes dues-centes multes a ciclistes que circulen per les voreres, independentment de si posen en perill –o no– la seguretat d’altres persones, tot i que no s’adopten les mesures necessàries per pacificar el trànsit, per tal que bicicletes, motos i cotxes puguin conviure sense problemes. En la part reivindicativa es demanen espais urbans per a les bicicletes, en un model de ciutat pensada i dissenyada per a la circulació prioritària dels cotxes pràcticament sense cap restricció. Malgrat la manca de voluntat política per fer una Girona més sostenible, hi ha iniciatives encomiables d’altres institucions, com són les bicicletes universitàries de la UdG, un servei gratuït de préstec de bicicletes per als estudiants. També, va creixent el nombre de ciclistes urbans i s’imposa una realitat que no es correspon amb l’atenció que hi dedica l’administració. No n’hi ha prou de fer pedaços, carrils bici, que en realitat no ho són, i limitar-se a fer la propaganda d’una ciutat sostenible en la qual no es creu. Només cal fer un repàs dels nivells creixents de contaminació que hi ha a Girona, una ciutat que per mides i característiques seria ideal per aplicar-hi polítiques dràstiques de reducció del transit rodat, com ja s’ha fet en moltes ciutats mitjanes del centre d’Europa, o seguir exemples més propers, premiats per les Nacions Unides, com és el cas de Pontevedra, però per a això calen polítiques més globals i valentes de debò, que de moment sembla que el govern gironí no està disposat a assumir.

Adoctrinar els infants

Quan has patit l’escola franquista i escoltes que actualment s’adoctrina els nens a Catalunya, t’esgarrifes. Ens indigna veure com polítics electes i càrrecs institucionals, des del més absolut desconeixement de l’escola catalana, menteixen escandalosament i empastifen la tasca pedagògica dels nostres mestres. Són gent barroera i intoxicadora, que els hauria de caure la cara de vergonya d’utilitzar políticament i de manera maldestra els nens i nenes.

Volen que els expliqui què era adoctrinar a l’escola? Es tractava d’una política perversa de la dictadura franquista de la qual no se n’escapava ningú i que es practicava tant a les escoles públiques com a les privades. Jo ho vaig patir. Quan feia el batxillerat, tots els alumnes havien d’aprovar una assignatura anomenada Formación del Espíritu Nacional (FEN), que habitualment impartia un professor que també feia gimnàstica i estava vinculat a la Falange.

A Figueres teníem de professor Idelfonso Guerrero Sánchez, que per cert va acabar la seva carrera a Girona, després de ser nomenat el 1984 jefe de l’Oficina de Educación i Ciencia de Girona.

Tot plegat, s’ha demostrat, va ser una de les aberracions pedagògiques més colossals de la història de l’ensenyament a Europa. Utilitzaven llibres d’adoctrinament polític del Frente de Juventudes franquista com Vela y Ancla d’Eugenio de Bustos, que contenia un seguit de missatges joseantonianos i feixistes. Malgrat aquests intents d’adoctrinar amb idees franquistes, al cap dels anys s’ha demostrat que allò va fracassar, i si ho tornen a intentar, ara amb la idea d’espanyolitzar els nens catalans, una vegada més tornaran a marrar.

No entenc com la majoria de mitjans de comunicació espanyols també falsegen la realitat sobre un tema tan sensible –que afecta els infants–, que desconeixen del tot, i que en canvi callin quan s’intenta eliminar drets tan bàsics com el de reunió, manifestació i opinió, i que alhora avalin la política salvatge del govern del PP quan pretén intervenir i controlar els mitjans de comunicació públics catalans, amb el que suposarà un atac directe sense precedents a la democràcia i la llibertat d’expressió. Es tracta també d’una vulneració del dret a la informació, un pilar bàsic per a la democràcia, ja que aquests mitjans són punts de referència informativa per a la societat catalana

Article publicat com a Galeria d'opinió a El Punt Avui

Suar llibertat

Dijous vinent s’ha previst el gran acte de la candidatura de Junts pel Sí a Girona. El repte és omplir el pavelló de Fontajau. Just aquest dia farà 39 anys que es va celebrar a Girona un dels actes polítics més importants de les comarques gironines. Sota el lema “guanyem la llibertat”, aquell 24 de setembre del 1976, i a l’antic pavelló de la Devesa, es va fer el primer míting socialista de la Transició a la capital gironina. El vell pavelló va quedar petit, i els que hi eren van passar calor, van “suar socialisme”, com es va dir aleshores. Però les esperances i il·lusions que s’havien posat en aquell nou partit català i en uns canvis que després no han arribat o ens han decebut, ens han portat a la situació d’avui. Ara es torna veure il·lusió en els ulls de la gent i molt probablement aquest dijous se suarà llibertat i independència, de nou s’omplirà el palau d’esports més gran de Girona, perquè torna a ser un moment clau per al futur d’aquest país.

Pactes enverinats o prevaricació

La construcció de la gran infraestructura ferroviària de l’Alta Velocitat Espanyola, orgull dels governs del PSOE i del PP ha resultat ser un nyap, en el tram de les comarques gironines. A banda dels despropòsits amb les inundacions de l’estació de Girona, ara resulta que l’alta velocitat no es pot utilitzar perquè en els tram de Barcelona a la frontera hi han de circular trens de mercaderies. A més, s’ha d’indemnitzat a l’empresa TP-Ferro que gestiona el túnel del Pertús, perquè no hi passen prou trens perquè hi puguin fer negoci. Es veu que el govern va signar un acord amb aquest sentit. Un pacte que fa pudor, ja per activa i passiva els tècnics havien advertit de les dificultats dels trens de mercaderies per salvar la forta pendent del Pertús.

Brussel·les i la MAT de Monti

imagesRed Eléctrica ha anat silenciant a cop de talonari moltes veus contràries al traçat de la línia de molt alta tensió. També s’ha avingut a negociar i ha accedit a moure alguna torre. D’aquesta manera, entre una cosa i l’altra, ha anat desactivant les protestes en contra de la MAT. Aquella actitud inicial de prepotència amb què REE va desembarcar va anar canviant, però l’impacte mediambiental i els perills contra la salut de les persones, a les zones habitades, no es va modificar. Ara Brussel·les ha expedientat el govern espanyol per no haver fet els deures amb la MAT, tot i que la Comissió Europea va deixar fer, amb l’aval de l’informe del comissari Mario Monti. Amb tantes connivències, la cosa no anirà més enllà d’una simbòlica estirada d’orelles.

*Apunt publicat a l’edició  El Punt Avui 11/7/2014