Calla i paga!

Foto: Manel Lladó

La campanya del #novullpagar va de baixa. Les coses tornen al seu lloc. Aquesta festa s’ha acabat i els ciutadans han de complir amb el seu deure, que es pagar els peatges a les autopistes catalanes, com s’ha fet sempre. Callar i pagar. Aquests són els missatges que s’han llançat coincidint amb la darrera onada de mobilitzacions de la campanya del #novullpagar que s’ha fet aquest cap de setmana. L’argument més sòlid perquè passem per caixa el dóna el Departament d’Interior de la Generalitat amb l’amenaça de les multes de cent euros. Amb o sense mobilitzacions, no ha arribat l’hora que algú escolti els soferts ciutadans que fins ara s’han anat conformant amb tot? No tinc res contra Abertis, però ells saben, i ho han reconegut públicament, que el sistema de peatges a Catalunya és un abús i un greuge comparatiu amb la resta de l’Estat. El govern català en aquest cas ha fet un important desplegament de Mossos (això en diumenge deu tenir un cost que no paga Abertis) i ha posat en marxa tot el seu aparell dissuasiu. Malgrat el clam popular, pagant o sense pagar, ningú mou fitxa per solucionar aquest greuge. Una vegada més, als catalans ens toca pagar i callar.

L’art fotogràfic

Quan Francesc Guillamet era un jove adolescent, ja sorprenia els seus companys de pupitre –als Fossos (La Salle) de Figueres– perquè sempre fullejava revistes internacionals especialitzades en fotografia. Ja aleshores era un apassionat de les tècniques fotogràfiques, que avui domina com pocs professionals. Per qui no el conegui, en Met és un fotògrafs figuerenc que va viure a Roses, on va fer amistat amb Ferran Adrià quan només era un xef que començava a despuntar. Francesc Guillamet avui ja ha publicat més de setanta llibres i s’ha convertit en un dels fotògrafs gastronòmics més prestigiats del món, captant com ningú més i amb un estil propi els plats d’El Bulli i d’El Celler de Can Roca, entre molts altres grans restaurants. Ara ha tornat a Roses amb una exposició de paisatges i personatges rosincs que captava en hores lliures. Qui diu que en l’era digital desapareix la bona fotografia? En uns moments en què tothom que té un mòbil té una càmera a l’abast, i que internet ho globalitza tot, és quan podem triar entre tanta morralla d’imatges les d’aquells autors que han convertit la fotografia en art, i en aquest cas les fotografies gastronòmiques en un gènere artístic.

Vitel·la

La vitel·la és un pergamí de qualitat fabricat amb pell de vedell molt jove. Diuen que la majoria de les obres de l’edat mitjana es feien amb aquest material i que 45 dels 180 exemplars de la Bíblia de Gutenberg van ser impresos en vitel·la. Aquest pergamí representa l’inici de la galàxia Gutenberg, de l’era de la impremta. Malgrat el que es digui, és ben viva. I precisament amb el nom de Vitel·la s’ha obert fa poques setmanes una nova llibreria a l’Escala. Gemma Garcia, que fa cinc anys va iniciar l’aventura de crear l’editorial Vitel·la, ara amb la mateixa valentia i mantenint el nom de l’editorial ha obert llibreria. Dissabte, en aquest nou espai cultural de l’Empordà, l’editor Quim Curbet i el gestor cultural Jaume Badia presentaven Noves vides amb nom, de Joaquim Nadal. En aquest llibre, una de les vides que recull l’autor és la de Pere Rodeja. Just dimecres passat, Oriol Ponsetí obtenia el 30è premi Manuel Bonmatí de periodisme, per l’article El carrer d’en Pere Rodeja, dedicat a la llibreria Geli de Girona, vista com si fos un carrer més de la ciutat. La galàxia Gutenberg, el paper imprès, l’olor de llibres… tenen vida i continuaran vives amb llibreries amb història com can Geli o amb iniciatives com Vitel·la.

Sense estridències

La trucada que vaig rebre ahir a primera hora del matí des del diari comunicant-me la mort d’en Miquel és aquella que no voldries rebre, que t’encongeix el cor i que et deixa durant uns segons sense reaccionar. Després et vénen els records del darrer dia que hi vas parlar. Venia poc pel diari, però em quedo amb la seva imatge d’aquells anys que formava part de la redacció, encara al carrer Figuerola, quan estava a la secció de Cultura i era el nostre editorialista. Després se’n va allunyar físicament, però hi era present amb el seu Escaire, des del qual, com deia un lector ens donava la seva visió del món, sense estridències, amb reflexions serenes i profundes. Fa més d’un mes que amb el seu darrer Escaire va abaixar el teló. Ens deixa, però, la seva literatura.

El barri gitano de Figueres

Els barri gitano de Figueres continua essent un problema. Ara ho és més que abans, per temes de seguretat, perquè s’ha d’endreçar o perquè algú pot pensar que fa nosa. De fet, en el seu moment, a finals dels anys 60, es va construir cap als afores de la ciutat. Avui amb el creixement urbà, aquest barri ha deixat de ser perifèric, i no pas marginal, tot i que amb la proximitat de la nova estació del TAV adquireix molta rellevància. La solució del barri de Sant Joan, es dibuixa amb una transformació urbanística, però no hi sé veure la part social.

Menors

Foto: Lluís Serrat

La participació de menors en els aldarulls d’aquests dies a Salt reobre un debat controvertit sobre la seva responsabilitat penal, i fins a quin punt es poden acollir al dret a l’honor i a la pròpia imatge, i sortir impunes de les malifetes en què participen. El que cal preguntar-se és qui i amb quina finalitat utilitza i manipula aquests joves sabent que, amb les polítiques de protecció dels menors, aquests nois agitadors en sortiran pràcticament impunes. Sóc absolutament partidari de defensar els drets dels menors de 18 anys reconeguts en la Constitució Espanyola i en la Convenció de Drets dels Infants de les Nacions Unides, però amb sentit comú i limitant aquests drets en els casos que siguin utilitzats de refugi als autors d’actes violents i de bandes o grups com els que han actuat aquests dies a Salt. Si no apliquem les excepcions de la norma en aquells casos que clamen al cel, acabarem fent un flac favor i desvirtuant els drets que protegeixen la majoria de menors.

Gir d’Uniuó a Roses

Aquests darrers anys tothom ha criticat el govern del tripartit al·legant que s’hi evidenciaven divisions. Ara governa CiU, que és un bipartit ( CDC + UDC) i de moment demostra molta solidesa. Amb tot, a la federació nacionalista, amb la proximitat de les eleccions municipals, li comença a sortir alguna esquerda, com ho demostra el cas de Roses. Un sector d’Unió de Roses ha mostrat la disposició de presentar una llista en solitari, sense els seus socis habituals, si és que no poden imposar un candidat democratacristià a la federació. La divisió interna a CiU de Roses, cal buscar-la en el curiós increment de militància que ha experimentat Unió durant els darrers mesos, amb gent procedent del GIR, un grup independent que governa amb els socialistes i està enfrontat amb el grup municipal de CiU a l’oposició. Un cas interessant que caldrà veure com evoluciona.

Estufes

L’Ajuntament de Girona ha estat un dels primers de Catalunya que reglamenta l’ús de les estufes a les terrasses dels bars i restaurants a l’aire lliure. Llàstima que aquesta normativa respongui únicament a raons tècniques i de seguretat i que el consistori gironí no vagi més enllà. A França, les estufes al carrer van originar un intens debat entre els restauradors i les associacions ecologistes que consideren aquests aparells una despesa energètica contradictòria amb les mesures d’eficiència i estalvi que s’estan promocionant des dels governs per reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera i frenar el canvi climàtic. A casa nostra, cap administració no s’atreveix a qüestionar-ne la idoneïtat malgrat que s’omplen la boca amb mesures per la defensa del medi. Potser el proper pas serà posar aire condicionat, perquè ja em diran si no és una bajanada escalfar el carrer en ple hivern.

Sinde

La ministra de cultura Ángeles González-Sinde ha fracassat en el seu altre intent de posar barreres a internet. El seu objectiu és posar fi a les descarregues a la xarxa i diu que està avalada pel president dels Estats Units, Barack Obama, i Georges Bush, que es van lamentar de l’augment de la pirateria a internet en l’Estat espanyol. Si el model que ens proposa la ministra és el dels nord-americans, esverats i alarmats per les filtracions de Wikileakes, que treu a la llum totes les seves mesquineses, val més que la llei Sinde no prosperi, perquè potser al darrere de tot plegat no hi ha simplement un intent de protegir el drets d’alguns autors si no el d’establir normes i, d’aquesta manera, posar límits a la llibertat d’expressió a la xarxa tot i que, després, amb un acte fariseisme, tots plegats condemnin la censura que practiquen governs com el de la Xina o Cuba a internet.

Nadal

Entre moltes de les felicitacions nadalenques que he rebut aquest dies, la majoria digitals, m’ha sobtat la del grup d’ateus de Catalunya. Aquesta diada té un sentit de pau, solidaritat, germanor i tot allò que transgredim tots plegats al llarg de l’any, i va molt més enllà d’una festa religiosa. És el dia que es viu amb família i amics, en què teòricament es pensa en els altres, en els més necessitats i més desvalguts. Les ONG aprofiten per apel·lar a la responsabilitat dels seus donants, es posen en marxa tot tipus d’iniciatives solidàries, es fa La marató de TV3, ens juguem els quartos a la rifa i ens gastem tot allò que tenim i més en regals, obsequis i àpats. Després de Reis tot continuarà igual i, fins al Nadal que ve, no ens recordarem més ni de vells amics, ni de parents, ni d’indigents, ni d’ONG, ni d’aportacions solidàries. Malgrat tot, avui, com diu la cançó de Pau Riba, tots estarem pendents de veure “què ens portaran a taula”.