Contra l’esperit crític

Foto: Andreu Puig / EL PUNT

No tinc cap ganes d’entrar en el debat de si pla de Bolonya “si” o pla de Bolonya “no”. Crec que aquest procés sobre l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior és una bona cosa, però com tot té matisos i punts criticables.

Grups d’estudiants i professors es manifesten aquests dies en contra d’aquest procés i pel futur d’una universitat diferent, com espai de llibertat, de debat…. Hi ha hagut tancaments en diferents universitats i desallotjaments. També manifestacions i càrregues policials. 

El govern de la Generalitat ha fet pinya amb els rectors de les universitats catalanes. Que quedi clar  que en aquest tema no hi ha cap escletxa. Ho diu la UE! Doncs tots junts amb el pla de Bolonya. Als qui no hi estan d’acord ni se’ls escolta i si criden gaire és fàcil desacreditar-los. Hem pervertit el llenguatge de tal manera que els criminalitzem, només ens cal anomenar-los: radicals, okupes, squaters, antisistema….

A tots plegats els recomanaria mirar enrere, fer un cop d’ull a les hemeroteques i veure com aquells que abans condemnaven l’entrada de la policia al campus universitari (fa 10, 20 o 30 anys)  avui la defensen. Em diran que això és diferent, que abans hi havia una dictadura, que no hi havia democràcia. I jo els recordaré que tots plegats tenien trenta anys menys, que eren molt joves, que  tenien moltes inquietuds i esperit crític.

El “Butlletí Oficial de l’Estat” publicava el 15 de setembre de 1966 la resolució d’un expedient disciplinari acadèmic “ambmotiu dels disturbis a la Universitat de Barcelona” de lectura recomanada. D’aquests n’hi van haver més. Entre els anys  1965, 1968 i 1975 hi van haver importants mobilitzacions estudiantils, s’havia creat el Sindicat Democràtic d’Estudiants. Eren èpoques de tensions entre el rectorat i alguns professors. És clar hi havia la dictadura. Molts dels estudiants i professors represaliats en aquella època després han ocupat càrrecs d’alta responsabilitat política, acadèmica o empresarial, i en els seus currículums d’una manera o altra sempre es recordava  la seva etapa de lluitadors. Què se n’ha fet d’aquell esperit crític?

La venjança dels Mossos

Foto: ACN

Per què els Mossos han fet, aquest dimecres, una càrrega tan brutal i injustificada, ja no contra els manifestants si no directament i de manera volguda contra els periodistes i informadors que seguien els esdeveniments al carrer?

 La resposta a aquesta pregunta és la clau per saber què va passar a la manifestació d’estudiants contraris al pla de Bolonya a Barcelona.  Cal cercar la contestació en el creixent malestar entre el Departament d’Interior del govern de la Generalitat i un col·lectiu molt important dels Mossos d’Esquadra. La policia autonòmica catalana fa massa  temps que reclama una especial atenció als problemes que té amb el govern. I la millor manera de cridar l’atenció és, atacar sense contemplacions els periodistes. El resultat era evident, la notícia ha sortit a tots els mitjans de comunicació. L’altra pregunta que cal fer-se és, per què els ciutadans o els professionals de la informació han de ser els destinataris, en forma de garrotades, de tota  la mala llet continguda dels Mossos contra els responsables d’Interior? A quina llumenera d’aquest cos policial se li ha ocorregut aquesta estratègia?

En aquest cas, no hi ha cap error, tal com ha dit el conseller Saura. En una manifestació es pot colpejar erròniament un parell de periodistes degudament identificats, això pot passar. Però en aquest cas els periodistes agredits pels Mossos són ni més ni menys que una trentena.

De què es venjaven o de què es desfogaven els Mossos en la seva brutal càrrega, per altra banda totalment injustificada?  La violència al carrer, en aquest cas,  venia del cordó policial, tot i que possiblement és cert que hi havia elements provocadors entre els manifestants, com gairebé sempre hi ha en totes les manifestacions. Però això no justifica la desproporció de la resposta policial. No vull ni imaginar-me què hauria passat si realment hi hagués hagut salvatgisme entre els manifestants (per exemple, còtels Molotov…).

Caldrà exigir moltes responsabilitats, ja no només polítiques, que n’hi ha d’haver, sinó també judicials i professionals. No pot ser que un cos policial, armat i preparat, i que teòricament està al servei de la ciutadania actuï de manera descontrolada o amb unes obscures intencions que responen més a una venjança o represàlia que al seu deure d’evitar els conflictes. Hi ha massa interrogants darrere de l’agressió policial contra aquests 26 periodistes:

Toni Albir, fotògraf de l’agència Efe
David Atzira, fotògraf free-lance
Julia Badenes, redactora de La Ser
Carlos Baraibar, redactor de Catalunya Ràdio
Ainara Bascunyana, redactora del canal Cuatro
Albert Beltran, fotògraf de El Periódico de Catalunya
Enric Borràs, redactor de Vilaweb
Xavier Bundó, redactor de Rac1
Yolanda Cardo, fotògrafa de l’ABC
Asunción Chamoso, periodista de Telecinco
Oriol Clavera, fotògraf free-lance
Joan Francesc Escrihuea, ajudant de so de TVE Catalunya
Albert Garcia, periodista de La Directa
Jesús Garcia, redactor del diari El País
Àlex Garcia, fotògraf de La Vanguardia
Maite Gutierrez, redactora de La Vanguardia
Anna Jiménez, fotògrafa de La Vanguardia
Rafa Julve, redactor de El Periódico de Catalunya
Estel Llobet, periodista d’Antena 3
Gabriel Massana, fotògraf de El Punt
Llorenç Osa, càmara d’Antena 3
Marc Saus, càmara de Telecinco
Guillem Valle, fotògraf del diari ADN
3 periodistes i un càmara de BTV