El debat sobre la corrupció urbanística, que és al centre de l’actualitat política i sobre el qual semblava que hi havia un cert consens per eradicar-lo, ha fet un gir important després que el Partit Popular ha utilitzat també en aquesta qüestió aquella màxima que des de fa temps regeix tota la seva activitat: la millor defensa és un atac. D’aquesta manera intenta criminalitzar aquells que persegueixen la corrupció urbanística, i no els alcaldes i regidors corruptes.

L’estratègia de la confusió i d’embolicar-ho tot, tal com s’ha fet amb la teoria de la conspiració de l’11-M, té com a objectiu aconseguir que l’opinió pública no sàpiga distingir qui són els delinqüents. Es tracta de trastocar-ho tot per barrejar jutges, fiscals i investigadors amb els culpables, els criminals, els corruptes i els grups d’especuladors que sense cap mena d’escrúpols s’aprofiten de la bogeria del rajol per compar a qui sigui i al preu que faci falta.

El que sorprèn més és que mentre el president del PP, Mariano Rajoy, parla d’expulsar del seu partit tots els implicats en les trames urbanístiques i de mantenir una actitud ferma de tolerància zero amb la corrupció, altres dirigents del seu partit com ara el president de les illes Balears, Jaume Matas, hagi optar per acusar el fiscal general de l’Estat d’haver iniciat una persecució política o que el president de les Canàries, José Manuel Sòria, exigís una desautorització de les investigacions, o que Eduardo Zaplana defineixi la persecució de la corrupció com una mostra d’un estat policial.

Aquesta posició d’alguns sectors del PP protegint els corruptes està en sintonia amb la política d’aquest partit, que en l’etapa del govern d’Aznar va fer desaparèixer la fiscalia anticorrupció. Aquesta lluita partidista portada a les últimes conseqüències només ens pot conduir al descrèdit de la justícia i de les institucions democràtiques.