El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/nuriapuyuelo
Articles
Comentaris

El mas i la masia

Quina diferència hi ha entre un mas i una masia? Són dues paraules que sovint es fan servir com a sinònimes per designar un habitatge aïllat, enmig de conreus o boscos, però que tenen significats diferents. I una masoveria? I una casa de pagès? Fa pocs dies vaig participar en una excursió a Sant Joan de les Abadesses en què em van explicar què diferenciava cadascuna d’aquestes construccions tan nostrades.

La masia és una casa de camp gran, típica del Pirineu i Prepirineu, que es troba aïllada del poble i on viuen persones que es dediquen, bàsicament, al conreu de la terra, al bestiar i fins i tot a l’explotació dels boscos. El mas, en canvi, es refereix a tota la finca: és a dir, la masia, els conreus, els boscos, la pallissa, l’eixida, l’era, els estables… Per tant, direm que la masia és l’edifici central del mas, que inclou la resta de l’explotació agrícola, ramadera o forestal. La frase “estan arreglant la teulada de la masia de Mas Batlló” és un bon exemple de l’ús d’aquestes dues paraules. La confusió neix del fet que algunes d’aquestes masies conserven el nom de mas.

La paraula mas ja es troba recollida al segle XII, i fa referència a la relació entre els senyors i els pagesos. El mot masia apareix més tard, al segle XV, com a derivat de mas.

A banda de la masia, dins del mas encara hi pot haver una altra construcció, la masoveria, que és l’estança o la casa on viuen els masovers, que no són propietaris del mas però que en tenen cura.

Les cases de pagès, en canvi, són construccions més petites, que també estan aïllades del poble, però que no tenen l’extensió dels masos i que no generen tanta activitat agrícola ni ramadera.

Finalment, pel que fa als masos, quan d’un lloc es diu que “sembla un mas robat” significa que és un lloc molt devastat, que no és habitable. I el refrany “mas, la vida em faràs” és una frase que deia el masover quan no confiava que es podria guanyar la vida i pagar l’arrendament del mas que tenia encarregat.

 

 

(Article publicat a La República el 8 de setembre del 2018.)

Si hi ha una cosa que els nens no suporten de les vacances d’estiu són els deures. Per això és bo trobar altres maneres de practicar el que s’ha après durant el curs per fugir dels clàssics quaderns d’estiu. Per exemple, per practicar la llengua no hi ha res millor que llegir, però si, a més, tenim la sort de topar amb uns contes que juguen amb la llengua, matarem dos pardals d’un tret. I això és el pretenen els contes de la col·lecció Genial de Publicacions de l’Abadia de Montserrat: trencar amb el tòpic que els llibres de català són avorrits i plantejar una manera d’aprendre la llengua més divertida.

Els protagonistes d’aquestes històries, pensades per a nens de vuit i nou anys, són dos bessons, la Geni i l’Al, dos germans fets de paraules, plens de sons i tinta, que han nascut per jugar amb la llengua. Els contes, escrits per Mercè Ubach i il·lustrats per Maria Palet, inclouen un munt de locucions, expressions i frases fetes destacades el significat de les quals es pot consultar al final del llibre. Per exemple, al primer títol, Quatre ulls sense ulleres, es treballen sobretot les metàfores relacionades amb el cos, com ara «fer pujar la mosca al nas», «tenir la mosca darrere l’orella», «tenir el cap ple de pardals» i «tenir pell de gallina». A Plou a bots i barrals, s’inclou comparacions tradicionals, com ara «fer més por que una pedregada», «plorar com una magdalena», «ser com dues gotes d’aigua» i «tremolar com una fulla». A l’últim títol de la col·lecció, Com tres i dos fan cinc, els germans s’enfaden. «Ets una setciències!», diu l’Al a la seva germana. «I tu un zero a l’esquerra», respon la Geni. Però aquestes són només algunes de les expressions relacionades amb els nombres que inclou el conte. També hi trobem «tocar el dos», «cantar les quaranta», «en un tres i no res», «a tres quarts de quinze» o «ser can seixanta».

Al final dels contes, s’inclouen exercicis lúdics sobre llengua i comprensió de text per ampliar les expressions i les frases fetes treballades durant la història.

 

 

(Article publicat a La República el 4 d’agost del 2018.)

En espera que surti publicada la gramàtica bàsica de l’IEC que ha d’incloure tots els aspectes essencials de la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC), del novembre del 2016, la professora i doctora en Filologia Catalana Neus Nogué ha publicat La nova normativa a la butxaca (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018), que inclou les principals novetats normatives de la GIEC i de l’Ortografia catalana (OIEC). El manual, de poc més de cent cinquanta pàgines, pretén acostar la gramàtica al públic que no és expert en llengua. Amb aquest objectiu, permet a l’usuari resoldre els dubtes de manera ràpida i àgil.

Més enllà de la polèmica supressió dels diacrítics, Nogué repassa altres modificacions ortogràfiques com ara la duplicació de la r en alguns mots compostos (arrítmia, corresponsable, erradicar) i l’apostrofació de l’article femení davant dels derivats formats pel prefix a- (l’anormalitat, l’asimetria, l’asèpsia). La nova normativa a la butxaca també inclou temes tan controvertits com l’ús dels verbs ser i estar en català o el de les preposicions per i per a, o algunes combinacions de pronoms que, amb la GIEC, han quedat admeses en registres informals (“Als pares no els hi hem dit res”).

Després d’un any i mig en vigor, els parlants s’han adaptat prou bé a la nova normativa, gràcies sobretot a la divulgació que n’han fet els mitjans de comunicació, que des de l’1 de gener del 2017 ja la van aplicar de manera majoritària. Ara bé, en el sector editorial encara hi ha força reticències. Diverses editorials es mantenen aferrades a l’antiga normativa, sobretot pel que fa a la supressió de diacrítics, i es resisteixen a adaptar-s’hi. Caldrà veure si pretenen esgotar la moratòria de quatre anys que va donar l’IEC per aplicar la nova normativa.

Com en qualsevol canvi, la reforma ortogràfica i gramatical té alguns detractors, però durant aquests mesos també he trobat qui, bromejant, diu que ara li fan nosa els quinze diacrítics que han quedat.

 

(Article publicat a La República el 30 de juny del 2018.)

Els comiats mai han estat el meu fort. Per això no puc evitar que se’m faci un nus a l’estómac quan començo a escriure l’article d’avui, l’últim Etcètera. Els comiats sempre van acompanyats de records. Com ara que vaig començar a escriure en aquest gran suplement el setembre del 2012. Aleshores escrivia la columna a les pàgines de cultura del diari i al suplement buscaven algú que escrivís sobre llengua, un espai que havia quedat orfe després de la mort del lingüista Joan Solà.

Durant aquests anys, hem repassat junts (perquè sense vosaltres, lectors, aquests ratlles no tindrien cap sentit) un munt de temes. Hem parlat de neologismes: hem vist com la paraula blogs’imposava a bloc; que les protestes esdevenien cassolades, en detriment del mot casserolada; que els twitts es normalitzaven com a piulada o tuit; que els trending topic eren el tema del moment.

També ens n’hem fet un tip de parlar de barbarismes. A l’hivern, vam aprendre que la neu no qualla, sinó que pren o agafa, i que no caguem el tió, sinó que el fem cagar.

També hem il·lustrat aquestes pàgines amb diversos refranys. Vam descobrir quins eren els refranys més populars en català –“Qui no vulgui pols que no vagi a l’era”, “Al maig, cada dia un raig” i “No diguis blat fins que no el tinguis al sac i ben lligat”– i vam recuperar el refranyer popular per reivindicar tradicions o canviar d’estació (“Per Tots Sants, abrics i guants”, “Una flor no fa estiu, ni dues primavera”).

Però la gran novetat d’aquests anys, des del punt de vista lingüístic, ha estat la reforma normativa que va dur a terme l’IEC a finals del 2016. La gramàtica incloïa diverses novetats, com el fet de no categoritzar la llengua en correcta i incorrecta, sinó d’una manera inflexible a través de la descripció. Però el que va aixecar més rebombori, sens dubte, va ser la supressió de la majoria dels diacrítics. D’entre les paraules que van perdre l’accent, hi ha adeu, un adeu que ara desitjo que sigui un fins aviat. A reveure, lectors, continuarem aprenent i gaudint de la llengua!

Sabíeu que…
Adeu i adeu-siau no van accentuades perquè els derivats de les paraules amb diacrític no mantenen l’accent.

 

(Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 20 de maig del 2018.)

Lamentablement, aquestes últimes setmanes ha anat en boca de tothom la paraula extradició. Com altres vegades, l’actualitat ens serveix d’excusa per parlar de determinats termes. L’acció de fer efectiva una extradició és extradir, i no extraditar, un calc del castellà que no tan sols provoca que es digui malament l’infinitiu, sinó també la conjugació que en deriva. El verb extradir es conjuga com el verb servir, i per tant són incorrectes formes com ara extradita (“El jutge extradeix el detingut” i no “El jutge extradita el detingut”) i el participi extraditat, que ha de ser extradit (“El detingut extradit ha entrat a presó” i no “El detingut extraditat ha entrat a presó”).

Però no tan sols els polítics han estat en l’ull de l’huracà aquestes últimes setmanes, sinó que la fiscalia també ha amenaçat els Comitès de Defensa de la República, els coneguts com a CDR, i no com a CDRs o CDR’s. En català, les sigles no porten cap marca de plural. El plural s’indica a través dels elements que acompanyen la sigla, com ara l’article o el verb.

També es parla de la repressió que l’Estat espanyol està exercint contra l’independentisme. La paraula repressió es pronuncia amb essa sorda, com altres mots formats pels grups –press– (expressió, impressió, pressió), –gress– (agressió, agressor, digressió) i –miss– (premissa, comissió, insubmissió) que sovint es pronuncien malament amb essa sonora.

I pel que fa al vocabulari jurídic, una altra paraula que es diu incorrectament és autoAuto només és l’abreviatura d’automòbil i no es pot fer servir en el sentit de resolució judicial, que és interlocutòria. Per exemple, “el jutge Llarena va citar els investigats per comunicar-los la interlocutòria de processament”, o “l’ordre de processament”, i no “l’auto de processament”.

Finalment, el verb que cal fer servir quan el jutge treu algú de la presó és excarcerar, i no excarcel·lar o excarcelar: “El jutge no ha permès l’excarceració de Jordi Sánchez perquè pugui ser investit”.

Sabíeu que…
En català les sigles són invariables pel que fa al nombre, és a dir, no duen cap marca de plural.

 

(Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 15 d’abril del 2018.)

Paraules mutants

El dilluns és un dia laborable o feiner? On guardeu els llibres, a l’estanteria o a la prestatgeria? El tres és un nombre imparell o senar? Què ens fa por, l’obscuritat o la foscor? Les malalties es contagien o s’encomanen? Totes aquestes paraules són correctes en català i apareixen recollides al diccionari de l’IEC. Però les primeres han desbancat les segones, que fa uns anys eren més habituals. En la majoria de casos, la influència del castellà ha estat clau perquè s’hagi produït la substitució.

L’escriptor i divulgador lingüístic Enric Gomà ha recollit en un llibre noranta-dues d’aquestes mutacions. Segons explica l’autor, “són plagues que s’han de controlar mitjançant una fumigació amb criteri”. D’aquí el títol del llibre: Control de plagues (Pòrtic). L’escriptor, nascut a Barcelona, reivindica les paraules que sempre havia sentit de petit, de manera espontània i quotidiana. “A Barcelona, els meus primers deu o quinze anys de vida no vaig sentir ningú que digués aturar. […] Tothom deia parar”. En canvi, actualment el verb parar ha estat bandejat per aturar.

Per detectar si una paraula forma part del català natural, Gomà explica que recorre al “mètode Rodoreda”. Es tracta de preguntar-se si Mercè Rodoreda hauria usat aquella paraula a La plaça del Diamant. Per exemple, en el cas de nosa i destorb, Rodoreda hauria fet servir nosa, una altra d’aquestes paraules que ha patit una mutacióDestorb comparteix l’arrel amb la paraula castellana estorbo i sembla que és la que s’ha imposat en les últimes dècades. Per això, també es fa servir més destorbar que fer nosa.

Altres mutacions, però, s’han esdevingut per ultracorrecció. Gomà explica que aquest fenomen prové dels anys vuitanta, quan “s’esbandien tots els suposats barbarismes i se substituïen per cultismes o mots propis d’altres dialectes”. Aquest és el cas del verb buscar, que ha quedat arraconat per cercar, perquè els parlants van considerar que buscar era castellà i van substituir aquest verb per un que els va semblar més genuí, cercar. Per això, diem que Google és un cercador, i no un buscador.

Sabíeu que…
Altres paraules víctimes d’aquesta plaga són civada (substituïda per avena), rovellar (per oxidar), pair (per digerir), gust (per sabor) i feina(per treball).
(Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 18 de març del 2018.)

Quants cops heu escrit un document a l’ordinador i el programa us ha marcat una combinació de pronoms que és correcta? O, a l’inrevés, heu deixat una construcció que pensàveu que era correcta perquè no us la marcava i era un calc del castellà? I és que els correctors automàtics no són perfectes (sortosament!) i no tothom pot tenir a mà un filòleg per preguntar-li per què el corrector et marca “comprar-se’n” i no “comprar-se’l”.

Per detectar aquelles construccions incorrectes que ens poden passar inadvertides quan escrivim en suport digital, el Servei de Publicacions de la UAB acaba de publicar Allò que el corrector no s’endugué, de Daniel Casals, Anna M. Torrent i Margarida Bassols. Segons expliquen els autors, el llibre és una mena de “manual d’autoajuda”, perquè “vol facilitar, de la manera més sintètica i eficaç possible, la resolució de dubtes lingüístics”. El llibre tracta els temes en què els usuaris acostumen a tenir més problemes i ofereix, a més, uns exercicis per ajudar a resoldre aquestes qüestions.

De sintaxi s’explica el controvertit ús de ser i estar i les preposicions per i per a, i altres usos que no detecten els correctors automàtics, com ara l’ús de la preposició a davant del complement directe, un ús que en català és correcte en poques ocasions. Tampoc detecta quan es fa un mal ús dels temps verbals, com ara el gerundi de posterioritat (“Va engegar la moto arrencant a tota velocitat”) ni quan es prescindeix dels pronoms en i hi, una tendència que va en augment.

Pel que fa al lèxic, el corrector tampoc percep algunes interferències del castellà en estructures que no són pròpies de la llengua, com ara “se m’ha caigut la goma”.

Un consell: no confieu cegament en el corrector, i quan dubteu a l’hora d’escriure una paraula, cerqueu-la als valuosos recursos en línia que tenim a l’abast, com ara l’Optimot o l’Ésadir, o bé tingueu ben a prop Allò que el corrector no s’endugué.

Sabíeu que…
Els correctors automàtics marquen alguns compostos, combinacions pronominals, neologismes que estan ben formats i, en canvi, no detecten quan no s’apostrofa una paraula o es deixa un diacrític sense accentuar.

(Article publicat el 18 de febrer del 2018 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

Les cassolades

L’agenda política acostuma a marcar els neologismes de l’any, i aquest 2017 no en podia ser l’excepció. Per això, el 23,8% de les persones que van participar en la tria del neologisme de l’any van decidir votar a favor del mot cassolada, que fins ara només apareixia al diccionari normatiu en el sentit de ‘menjar que s’ha cuinat d’un cop en una cassola’, i no amb el significat de ‘protesta col·lectiva en la qual es fa soroll amb cassoles’. Fins ara aquesta forma competia amb la de casserolada, que prové de casserola, que igual que cassola es tracta d’un vas rodó que serveix per guisar-hi menjar, però que, a diferència de la cassola, té mànec. Aquesta característica va fer que alguns mitjans de comunicació consideressin que la casserola era més apropiada per picar i fer soroll per protestar i d’aquí apostessin per la paraula casserolada. Ara, però, l’ús més generalitzat de cassolada ha fet que aquest terme triomfés enfront de casserolada, que tampoc està inclòs en el diccionari amb el sentit de protesta sorollosa.

En la votació, ha quedat en segon lloc l’expressió fer pinya (17,6% dels vots), un terme que també té molt a veure amb el poble català, i en tercera posició, feminicidi (13% dels vots), una paraula que lamentablement encara no figura al diccionari. Altres mots que eren candidats a convertir-se en neologisme del 2017 eren ciutat refugi (una ciutat que acull i ajuda persones refugiades), infusionar(immergir una infusió en aigua bullent), tòxic, -a (que pertorba altres persones i els impedeix que se sentin bé o siguin felices) i nòria (atracció de fira que consisteix en una gran roda giratòria), una paraula que de moment es considera un barbarisme (se n’ha de dir sínia o roda).

 

L’agenda política acostuma a marcar els neologismes de l’any, i aquest 2017 no en podia ser l’excepció. Per això, el 23,8% de les persones que van participar en la tria del neologisme de l’any van decidir votar a favor del mot cassolada, que fins ara només apareixia al diccionari normatiu en el sentit de ‘menjar que s’ha cuinat d’un cop en una cassola’, i no amb el significat de ‘protesta col·lectiva en la qual es fa soroll amb cassoles’. Fins ara aquesta forma competia amb la de casserolada, que prové de casserola, que igual que cassola es tracta d’un vas rodó que serveix per guisar-hi menjar, però que, a diferència de la cassola, té mànec. Aquesta característica va fer que alguns mitjans de comunicació consideressin que la casserola era més apropiada per picar i fer soroll per protestar i d’aquí apostessin per la paraula casserolada. Ara, però, l’ús més generalitzat de cassolada ha fet que aquest terme triomfés enfront de casserolada, que tampoc està inclòs en el diccionari amb el sentit de protesta sorollosa.

En la votació, ha quedat en segon lloc l’expressió fer pinya (17,6% dels vots), un terme que també té molt a veure amb el poble català, i en tercera posició, feminicidi (13% dels vots), una paraula que lamentablement encara no figura al diccionari. Altres mots que eren candidats a convertir-se en neologisme del 2017 eren ciutat refugi (una ciutat que acull i ajuda persones refugiades), infusionar(immergir una infusió en aigua bullent), tòxic, -a (que pertorba altres persones i els impedeix que se sentin bé o siguin felices) i nòria (atracció de fira que consisteix en una gran roda giratòria), una paraula que de moment es considera un barbarisme (se n’ha de dir sínia o roda).

Altres neologismes relacionats amb el món polític que han competit altres anys per esdevenir paraules normatives han estat cupaireindepe (per escurçar independentista, una de les paraules més llargues del diccionari) i sobiranisme.

Aquest és el quart any consecutiu que l’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra, juntament amb l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), organitza aquesta tria, en la qual aquest any han participat 5.600 persones.

Sabíeu que…
El neologisme que va ser escollit el 2016 va ser l’adjectiu vegà, -ana, que ja ha estat incorporat en el diccionari.
(Article publicat el 21 de gener del 2018 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

Bacteri i bactèria

Com cada any el portal web Ésadir, coincidint amb la celebració de La Marató de TV3, fa un recull del lèxic relacionat amb La Marató que presenta més dubtes lingüístics i que durant la jornada es repetiran una i altra vegada.

La Marató d’aquest any, que s’emet avui, està dedicada a les malalties infeccioses i, en relació amb aquest tema, hi ha un munt de paraules mèdiques que poden generar dubtes. En primer lloc, pel que fa al gènere: són paraules masculines bacteri (i no bactèria) i enzim (i no enzima), i femenines, sida (sigla lexicalitzada de la síndrome d’immunodeficiència adquirida) i síndrome. En segon lloc, cal tenir present que immunitat, infecció i immunodepressió són mots que no s’apostrofen perquè l’article femení la no s’apostrofa davant de les paraules femenines que comencen en i o àtones. En canvi, però, sí que s’apostrofen les sigles UCI (l’UCI) i UVI (l’UVI), tot i que les denominacions completes no s’apostrofen: la unitat de cures intensives i la unitat de vigilància intensiva.

Pel que fa a l’accentuació, hi ha algunes paraules que sovint es pronuncien malament, com a planes, però que en realitat són esdrúixoles. És el cas de pneumònia, rubèola i bacterièmia. Dins del vocabulari de les malalties infecciones, també hi ha alguns mots que en singular no porten accent, perquè acaben en -en, però que en formar el plural l’incorporen, com ara patògens, antígens i gèrmens. Quant a la pronúncia, també cal destacar alguns termes que no es diuen bé pel que fa la pronúncia de la essa. Es pronuncien amb essa sorda asèpsia, immunodepressió i immunosupressor i amb essa sonora pròtesi, protozou i transfusió. D’altres paraules que sovint es diuen incorrectament són tuberculosi, diagnosi i pròtesi, que s’escriuen sense essa final.

En referència a l’ús del guionet, les paraules compostes formades amb un prefix s’escriuen sense guionet. En el camp mèdic, i en el científic en general, n’hi ha un munt. Avui durant La Marató segur que sentirem a parlar d’anticossos, poliomielitis, microorganismes, antibiòtic i antisèptic.

Finalment, també cal tenir present que enfermetat és un barbarisme, n’hem de dir malaltia, i que, en català, parlem de trasplantament i trastorn, i no de transplantament i transtorn.

Aquest vocabulari, confeccionat amb la col·laboració del Termcat, es pot consultar al web de l’Ésadir.

Sabíeu que…

Els mots molècula i seqüela s’escriuen sense ela geminada.

(Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 19 de novembre del 2017)

Català als jutjats

Com que ja fa uns dies que l’independentisme està en el punt de mira del procés judicial espanyol, repassarem alguns mots relacionats amb el món jurídic que, per desgràcia, últimament van en boca de tothom i que es diuen incorrectament. Com que el català té poca trajectòria històrica en l’administració de justícia, encara es produeixen molts calcs del castellà. Per usar-lo adequadament, és molt útil consultar el Manual de llenguatge judicial, publicat el 2003 pel Departament de Justícia i Interior.

Un dels verbs que sovint s’usen malament és decretar. Aquest verb significa ‘ordenar per mitjà d’un decret’ i no pas a través d’una resolució judicial. Per tant, direm que “La jutgessa ha disposat presó provisional per als vuit consellers i el vicepresident” i no “ha decretat presó”.

Una altra paraula jurídica incorrecta en català és autoAuto només és l’abreviatura d’automòbil i no es pot fer servir en el sentit de resolució judicial, que és interlocutòria. Per exemple, “la interlocutòria de presó era conjunta per a tots els investigats”, i no “l’auto de presó”. En canvi, autos en castellà es tradueix per actuacions en català, que és el conjunt de documents que formen un procediment judicial (“Trameteu les actuacions a l’Audiència”).

Un altre grup de paraules que poden portar confusió són testimoniançatestimoniatge i testimoni. Totes tres són sinònimes quan fan referència a la transcripció total o parcial d’un document avalada per un fedatari, la prova d’alguna cosa o la declaració d’algú que ha vist o sentit una cosa per tal de provar un fet. Per exemple, “Us trameto aquest escrit amb la testimoniança (o testimoniatge o testimoni) de la interlocutòria”.

Els substantius arxiu i arxivament també es poden confondre. Un arxiu és un conjunt de documents o el lloc on es guarden, i l’arxivament fa referència a l’acció d’arxivar. Per exemple, direm “la fiscalia s’oposa a l’arxivament de la causa” (i no “l’arxiu de la causa”).

Esperem que ben aviat puguem fer servir el llenguatge polític i no el judicial per parlar del procés d’independència.

Sabíeu que…
El verb sobreseure es conjuga com seure, per tant el participi és sobresegut i no sobreseït.

(Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 19 de novembre del 2017)

Articles més antics »