Etcètera

Dimarts llegia al diari que Rajoy exhibeix gasiveria cap a Catalunya. El mot gasiveria, així com gasiu, sempre m’ha agradat. Tot indica que la paraula prové d’un derivat del llatí gaza (‘tresor’), que deriva del grec gaza i del persa gaza (‘tresor reial’). Probablement el mot va passar a designar ‘guardiola’ i, per personificació, ‘el qui guarda amb afany els diners’. Normalment els parlants fan servir l’adjectiu avar (que té formes equivalents en les altres llengües romàniques: avaro, en castellà; avare, en francès; avaro, en italià, i avarento, en portuguès) o, més aviat, utilitzen el barbarisme tacanyo (que per cert, sí que és correcta la forma tacany,-a). També tenim l’adjectiu agarrat, però s’usa sobretot al País Valencià. Com que de gasius els catalans ho som força (o això diuen), tenim altres sinònims per referir-nos a la gent que va amb compte a l’hora de gastar els diners. També podem dir que són garrepes, avariciosos, rancis, coquins, taquins i escanya-rals. Bastant més col·loquials, i escatològiques, són les formes cagadur, cagamiques, cagalatxa, arraix i rata.

De gasius sempre n’hi ha hagut i per això, de frases fetes que parlen d’aquest estereotip que ens endossen, els catalans en tenim diverses, més aviat poc respectuoses: “l’avar, a on té el tresor, té el cor”; “l’avar no té cor ni ventre”; “l’avar ric, no té parent ni amic”, i “l’amor, del neci fa savi i de l’avar lliberal”.