Etcètera

El gramàtic Josep Ruaix presenta un nou recull lexicogràfic, el Diccionari de barbarismes, una obra pràctica, en format butxaca, per consultar els barbarismes que “infecten el nostre ús idiomàtic”, segons assenyala el mateix lingüista. El diccionari equival a una edició reduïda del Nou diccionari auxiliar que va publicar el març passat, i és al mateix temps una nova edició reelaborada, actualitzada i ampliada del Diccionari auxiliar, que Ruaix va publicar el 1996.

El diccionari constitueix una eina eficaç i molt útil per millorar l’ús del català, una llengua que segons Ruaix cada vegada es parla pitjor a causa sobretot de la predominança del castellà en alguns sectors, com per exemple els mitjans de comunicació, i pel contacte que el català té amb altres llengües.

Segons l’autor, aquest recull sorgeix també de la necessitat que tenen els catalanoparlants de disposar d’un diccionari específic de barbarismes, ja que sovint la llengua presenta dubtes o interferències provinents del castellà o altres llengües que els diccionaris bilingües o monolingües no resolen, ja que només inclouen les paraules correctes. El diccionari inclou els barbarismes que fan més mal a les orelles, com ara enxufe i busson, i els que passen més desapercebuts, com per exemple alfombra –en comptes de catifa o estora–, altell –per entresolat, els dalts, les golfes o el sostremort–, nòvio –en comptes de xicot, pretendent, promès o nuvi–, culebró –per serial o telenovel·la– i guinyar (l’ull) –per fer l’ullet o picar l’ullet–. El recull classifica els barbarismes en quatre nivells, segons el grau d’incorrecció, des dels que mantenen la pronúncia forastera –computer, traje, affaire– fins als barbarismes més dubtosos, que alguns lingüistes de referència, com ara Joan Coromines i Francesc de B. Moll, han admès, tot i que la normativa ara per ara no els considera correctes, com seria camarot, mediar i suggerència. El diccionari també aporta informació de quina llengua provenen els barbarismes i quina és la seva forma originària. Per exemple, en el cas de biombo assenyala les equivalències catalanes –paravent i mampara– i afegeix que és un mot que prové del japonès (byó bu), però que ha arribat al català a través del portuguès i el castellà.

Ruaix també insta l’Institut d’Estudis Catalans a revisar alguns punts de la normativa que, segons el lingüista, no estan resolts i presenten dubtes a l’hora d’aplicar-los, com ara la normativa referent a l’ús del guionet pel que fa a alguns prefixos tònics.

Josep Ruaix va rebre la Creu de Sant Jordi el 2000 i és autor d’una seixantena de títols d’obres sobre gramàtica, entre les quals destaquen els manuals El català en fitxes (1968), Català fàcil (1983) i El català (1984), que van tenir una gran divulgació.