Etcètera

Si hi ha una paraula polisèmica per excel·lència, és a dir, que té més d’un significat, és el mot cap. A banda de la part superior del cos humà i de la part anterior d’un gran nombre d’animals, el cap també fa referència a l’intel·lecte, el seny o el talent que té cadascú (per exemple, “té molt de cap per les ciències”). De caps, també en tenim a la feina, és la persona que ocupa un lloc de preferència o que té els altres a les seves ordres. D’aquest significat, se’n deriva el cap de colla, el cap d’estat, el cap de taula, el cap d’estudis… També parlem del cap com a sinònim de capital (per exemple, “aquest municipi és el cap de comarca”), com a ‘individu considerat com a part d’una col·lectivitat’ (“toquen cinc euros per cap”), per referir-nos a la ‘part més alta d’una cosa’ (“el cap d’una muntanya”) o per parlar de l’accident geogràfic (“el cap de Creus”), entre altres significats. En anglès, head també és la cara d’una moneda (“heads or tails”), així com en italià (“testa o croce”). Però a diferència nostra, els anglesos també utilitzen head com a verb, quan actua com a transitiu vol dir ‘encapçalar’ i ‘dirigir’ (“which way are you headed?”, ‘cap a on vas?) i en qualitat d’intransitiu, ‘dirigir-se’ i ‘encaminar-se’ (“the car was heading west”, ‘el cotxe es dirigia cap a l’oest’).

Més enllà dels diferents significats de la paraula, el cap també és el protagonista d’una infinitat de dites i refranys. Això ho sap molt bé el paremiòleg Víctor Pàmies, que ha publicat En cap cap cap. Diccionari de dites i refranys sobre el cap, el segon volum de la col·lecció Enciclopèdia paremiològica del cos humà, que segueix Amb cara i ulls. Diccionari de dites i refranys sobre l’ull. El llibre, finançat a través del micromecenatge que ofereix la plataforma Verkami, recull més de 1.400 dites relacionades amb aquesta part del cos. En trobem de totes menes. N’hi ha de meteorològiques (El sol de març dóna cops al cap; Febrer encaputxat, bona collita de blat, o Quan ha de ploure totes les mosques es posen cap per avall –a causa de la pressió atmosfèrica, explica–); d’escatològiques (Cul tancat, cap espatllat, ja que tradicionalment es creu que tenir el seny clar depèn d’anar bé de ventre); de tòpiques (Els de ciutat tenen el cervell al cap i els de la Seu el tenen al peu); de misògines (La dona que es cap verd en sa vida madura), i refranys molt diversos (Dins del plat i sense cap, qui sap si és conill o gat; Del cap trencat en surt la sang –ja que per fer qualsevol cosa sempre es necessita esforç–; El cap ple de pardalets, allunya els fadrinets –dit de les noies amb moltes pretensions–; L’egoisme té el cor al cap; Qui beu massa, té el cap de carbassa –ja que el beure fa perdre el seny–). I tampoc hi falten les dites de sants (Per Sant Bernat, tapa’t el cap, perquè comença a fresquejar) i les de tradició llatina (Corda de tres caps, difícilment es trenca).

I tal com diu l’autor en la contraportada del llibre, espero no haver-nos inflat gaire el cap ni haver-vos fet ballar de capoll amb tanta caparra, que això només ha fet que començar perquè la col·lecció de diccionaris seguirà amb altres parts del cos (mà, cara, braç, peu, cul…).