Etcètera

En català, com en qualsevol llengua, hi ha paraules que podríem dir que són moda i d’altres que queden en desús. Els motius poden ser diversos: per la influència dels mitjans de comunicació, per interferències d’altres llengües… Aquest és el cas del verb apropar. En els darrers anys, aquest verb s’ha estès desmesuradament en detriment del verb sinònim acostar, ben genuí, o d’altres amb significat semblant com ara atansar, arrambar, aproximar, atracar i arrimar. Així, és del tot usual trobar titulars com ara “El Sona 9 s’apropa als petits” o “El català continua creixent i s’apropa als 10 milions de parlants”, quan seria menys artificiós dir “El Sona 9 s’acosta als petits” o “El català continua creixent i s’aproxima als 10 milions de parlants”.

A més, el verb apropar, que va arrelar primer en els parlars valencians del Maestrat i del Baix Vinalopó, es va crear fa poc més d’un segle com a derivat de la preposició prop, imitant la forma castellana acercar, que prové de cerca.

Un altre derivat de prop que s’usa abusivament és proper en detriment de l’adjectiu  pròxim. Els parlants en aquest cas fan servir prioritàriament proper perquè pròxim els sona castellà (próximo). De l’adjectiu proper, se n’abusa sobretot en expressions d’espai (“estudia en una escola a prop d’aquí”, millor que “estudia en una escola propera”) i expressions de successió (“una altra vegada m’hi fixaré més”, millor que “la propera vegada m’hi fixaré més”).

Ara bé, en expressions temporals, com ara “la setmana pròxima” o “el mes proper”, és millor evitar tant proper com  pròxim i fer servir formes més habituals en català com per exemple “la setmana que ve” o “el mes vinent”.

Sabíeu que…

El verb apropar ha deixat de banda altres verbs ben nostrats com ara acostar, atansar, arrambar, atracar i arrimar, que trobem en els refranys “Qui a bon arbre s’arramba, bona ombra el guarda” i “Si tens fred acosta’t a la paret”.