Etcètera

Fins fa pocs dies hi havia força gent que es pensava que Artur Mas i Oriol Junqueras no arribarien mai a cap acord i es ferien enrere o, dit col·loquialment, es rajarien. El verb rajar, pronunciat a la catalana, és un verb ben genuí (“d’on no n’hi ha, no en raja”), però no en aquest sentit, i encara menys amb la pronúncia castellana. En aquests casos, el verb rajar es fa servir en dos sentits: quan es vol criticar algú (“No paren de rajar dels seus companys”), o en el sentit d’acovardir-se, d’arronsar-se o de fer-se enrere (“Segur que no ho farà perquè és un rajat” o “Havíem d’anar a esquiar aquest cap de setmana però amb la llevantada ens hem rajat”).

La interferència de castellanismes en la llengua col·loquial és un fet que, inexcusablement, empobreix la llengua. A més, el registre col·loquial s’ha estès considerablement amb la irrupció de les xarxes socials. Algunes expressions que s’acostumen a sentir són “algo és algo”, que s’hauria de corregir per “val més això que res”; “fer el primo”, que podríem traduir per “fer el préssec”, “fer el ridícul” o “fer el titella”; “no hi ha de què”, que en català hem de dir “de res” o “no es mereixen”; “menys mal”, que s’hauria de corregir per “encara sort” o “això rai”, o aquella expressió que fa posar els pèls de punta que diuen alguns, “hi ha que dir…”, que és fàcilment substituïble per “cal dir que…”.

Una altra expressió que es diu incorrectament i que està a l’ordre del dia és “anar de capa caiguda”, que significa anar malament, pel mal camí. És un gir castellà que en català es podria traduir per “anar de mal borràs”. El mot borràs significa ‘la part més basta de l’estopa de cànem sense netejar’ i el ‘teixit bast fet amb aquesta estopa’. Segons Joan Coromines, l’expressió “anar de mal borràs” o “anar a mal borràs” es va començar a fer servir a Barcelona a la gent o els negocis que donaven “senyals d’acabar malament”. Tampoc és correcte dir que una cosa “va a menys”, hauríem de dir que “va de mal en pitjor”. Una altra expressió que també es pot utilitzar per referir-se a una cosa que va malament és “fer la fi del cagaelàstics”. L’expressió apareix en una auca anònima titulada L‘auca de l’enfadós, o la fi del cagaelàstics que va ser publicada el novembre del 1975, arran de la mort de Franco, i que més tard va ser recollida per Joan Crexell en un llibre titulat La fi del cagaelàstics. Poesia política anònima (1939-1979), publicat per Edicions de la Magrana el 1980.

Sabíeu que…

Quan arribem tard a un lloc, no diem que hi arribem “a les tantes”, sinó a “misses dites” o “a tres quarts de quinze”. En aquests casos, també es pot utilitzar l’expressió “fer salat”.

(Article publicat el 30 de gener del 2015 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)