Etcètera

Quan us presenten algú, què responeu? “Encantat de coneixe’t” o “Encantat de conèixer-te”. Posaria la mà al foc que la majoria de vosaltres responeu “Encantat de coneixe’t”, però aquesta forma és normativa? Doncs sense ànim d’ofendre ningú, us he de dir que no és normativa, tot i que es pot acceptar en textos informals, tant orals com escrits, si el que es pretén és reproduir el llenguatge col·loquial. Per aquest motiu, un llibre com el Digui, digui…, el manual estel·lar per ensenyar català als no catalanoparlants, recull aquesta forma, perquè és la que els estrangers sentiran al carrer, bé, si senten parlar català.

Aquest cas només és un d’una sèrie de combinacions de verbs amb pronoms febles que acostumen a plantejar dubtes als parlants a l’hora d’escriure-les. Una de les combinacions és la dels verbs de la segona conjugació acabats en –er, com ara conèixer, convèncer, empènyer o esprémer, merèixer, quan van seguits d’un pronom feble. Per exemple: convence’ls (en lloc de convèncer-los); empenye’m (en comptes d’empènyer-me); espreme-les (en lloc d’esprémer-les) i mereixe’l (en comptes de merèixer-lo). Aquestes modificacions, si les hem d’escriure en textos informals, impliquen canvis ortogràfics, com ara l’apòstrof pel contacte de la vocal final amb el pronom o la manca d’accent gràfic, per exemple en coneixe’t (perquè és una paraula plana i acaba en vocal) en contraposició a conèixer-te (accentuada perquè en aquest cas la paraula plana acaba en erra).

Un altre grup de verbs que creen un dubte semblant són els imperatius de la segona persona del singular que acaben en –es. Aquí podríem tornar a fer una pregunta semblant a la que plantejàvem al principi: quants de vosaltres feu servir la forma “digues-me” i quants dieu “digue’m”? Un cop més crec que guanyaria la forma no normativa, és a dir, digue’m, ja que aquestes formes en la parla oral acostumen a perdre la –s final quan van seguides d’un pronom feble (entre parèntesis la forma normativa): digue’ns (digues-nos), digue-li (digues-li), digue-m’ho (digues-m’ho), tingue-ho (tingues-ho), estigue’t (estigues-te)…

Un fenomen semblant succeeix amb altres combinacions de l’imperatiu: aneu’s-en (per aneu-vos-en), mi-te’l (per mira-te’l), do’m (per dóna’m), feu’s-ho (per feu-vos-ho)…

Sabíeu que

Les combinacions col·loquials de verbs amb pronoms febles, com ara reconeixe’s o reconèixer-se, ha estat un dels dubtes més cercats el 2014 al portal de consultes lingüístiques de l’Optimot.

(Article publicat el 13 de febrer del 2015 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)