La gramà tica de l’IEC
22 novembre 2016 per Núria Puyuelo
Aquest dimecres arribarà a les llibreries la nova gramà tica de l’Institut d’Estudis Catalans. La reforma ortogrà fica –la que inclou la polèmica supressió de la majoria de diacrÃtics– no es publicarà fins al primer trimestre del 2017.
Amb prop de mil pà gines, aquesta gramà tica té diverses novetats respecte a l’anterior, la de Pompeu Fabra. A diferència de la de Fabra, que era d’autor, la nova gramà tica és institucional, elaborada de manera cooperativa entre diversos gramà tics –entre ells Joan Solà – i ha estat revisada i complementada per diferents experts lingüÃstics. La tardor del 1995 es va començar a treballar en el projecte de la nova gramà tica partint, entre altres obres, de la gramà tica de Fabra, la gramà tica descriptiva d’Antoni M. Badia i Margarit (1994) i la Gramà tica del català contemporani (2002), dirigida per Joan Solà , amb la col·laboració de Maria-Rosa Lloret, Manuel Pérez Saldanya i Joan Mascaró, entre altres autors.
Però la gran novetat d’aquesta gramà tica, la revolució que representa, és que prescriu a través de la descripció. No és una gramà tica que categoritza la llengua en correcte o incorrecte, d’una manera inflexible, sinó que fixa la norma a través de la descripció. Descriu la llengua des de dos punts de vista: el dialectal (és una construcció comuna a tots els dialectes? És pròpia d’alguns parlants?) i els registres (és una forma que serveix per a tots els registres? O és una forma pròpia del llenguatge col·loquial?). D’aquesta manera, la norma no presenta les formes com a correctes o incorrectes, sinó que caldrà analitzar si l’ús d’una forma és adequat o no per a un context lingüÃstic concret, un matÃs que representa un avenç lingüÃstic respecte a altres gramà tiques d’à mbit europeu. Ara ja no serà tot blanc o negre, caldrà adequar-se al registre i al marc geogrà fic de la llengua, una tendència que actualment ja s’aplica sobretot en l’à mbit de la correcció literà ria, en el qual el context marca el tipus de llengua i l’ús d’una llengua estandarditzada, sense matisos, fa perdre veracitat a l’obra.