Etcètera

Recordo que al primer any de carrera, quan arribes a la Universitat que encara ets un marrec, Jesús Tuson  (València, 1939 – Barcelona, 2017) em feia classe d’introducció a la lingüística general, els dimarts i els dijous a quarts de nou del matí. Ell entrava a l’aula –una d’aquelles aules gegants, carregades d’història, de la Facultat de Filologia de la plaça Universitat– amb un somriure als llavis i un tallat a la mà. Era una de les dues assignatures anuals que fèiem al primer any; l’altra era teoria de la literatura.

Tuson va ser fundador i membre del Departament de Lingüística de la Universitat de Barcelona, on va ensenyar durant quaranta anys. El recordo com un professor molt proper, savi, amb vocació d’ensenyant, pacient, agradable. Per introduint-nos en el món de la lingüística, ens posava un munt d’exemples i anècdotes que convertien aquelles classes, a primera hora del matí, en sessions molt amenes i interessants des del punt de vista acadèmic. Amb ell vam conèixer la història de la lingüística, l’origen de l’escriptura, vam descobrir Noam Chomsky, vam valorar la meravellosa facultat innata que tenim els humans de parlar, a diferència dels primats, i la importància de defensar la diversitat lingüística. També recordo quan ens explicava que les llengües són el reflex de les cultures i, com a exemple, ens assenyalava que mentre nosaltres només teníem un nom per anomenar el color blanc, els esquimals tenien diversos noms per designar les diferents tonalitats d’aquest color, ja que la seva realitat, envoltada de neu, n’era una altra de ben diferent de la nostra.

Amb els anys, em vaig comprar algun dels seus llibres. Recordo sobretot Una imatge no val més que mil paraules, en què Tuson desmuntava cada un dels prejudicis lingüístics de la nostra societat: hi ha llengües rares o més fàcils? Les llengües que tenen més parlants són més importants? Hi ha llengües més modernes que d’altres?

I pel que fa a la pluralitat lingüística, era un clar defensor de totes les llengües. “L’avenir de les llengües dependrà, és clar, de les relacions de domini entre els pobles. Una llengua, però, continuarà viva si els seus parlants nadius no deixen mai de conrear-la, si un poble no renuncia mai a la casa de la seva consciència en què són possibles les simulacions subjectiva i col·lectiva, i hi ha la voluntat comuna (és a dir, política) de fer-la viure per sempre més”, advertia en El luxe del llenguatge.

(Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 20 d’agost del 2017)