Etcètera

Sabíeu que el color pot ser femení? Jo ho vaig descobrir fa pocs dies llegint un text de Carles Soldevila que deia “el canapè folrat de vellut, sense pèl, d’una color pansida”. Vaig cercar-ho i vaig trobar que color forma part d’un grup de substantius abstractes acabats amb -or que admeten els dos gèneres, el masculí i femení, tot i que el femení s’usa més aviat en la llengua literària i correspon a la forma que s’utilitzava en català antic. D’aquest grup també en formarien part amor, rumor, sabor, temor i dolor, entre altres. Ara bé, aquesta sèrie de substantius no es poden confondre amb alguns noms que acaben també en -or i que només són femenins, com ara olor, calor, esplendor, resplendor, suor i verdor, tots ells masculins en castellà.

Hi ha alguns altres noms que accepten tant la forma femenina com la masculina i que tenen el mateix significat, com són aviram, vessant –excepte quan és el pendent d’una muntanya, que només és masculí– crisma, mar, rentaplats, serpent –serp però és femení–i art, que generalment s’usa masculí quan és singular i femení en plural (“és un art figuratiu” i “es dedica a les arts gràfiques”). Per tant, podem dir que se’ns ha espatllat el rentaplats o la rentaplats i que entremig d’Europa i Àsia hi ha el mar Caspi o la mar Càspia.

Finalment trobem també diferències dialectals. És el cas del fel i el fred, que ens alguns parlants són la fel i la fred.

“Se m’ha caigut una dent”, m’explicava la setmana passada la meva neboda. Tenint en compte que es tracta d’una nena de sis anys podríem perdonar-la per haver posat el pronom se en un verb que no accepta en cap cas la forma caure’s. No li puc explicar tot això perquè es pensarà que no parlem el mateix idioma. És una construcció que ha après per imitació perquè hi ha una tendència molt estesa a pronominalitzar de manera incorrecta aquest verb. L’error prové del fet que en castellà el verb caure sí que accepta aquest pronom (se ha caído del árbol) i per això en català tendim a incorporar-lo incorrectament.

l mateix fenomen el trobem en tota una sèrie de verbs de moviment, com ara baixar, marxar, passar, pujar i sortir, en exemples com ara “s’ha baixat a la parada equivocada” (en comptes d’“ha baixat a la parada equivocada”); “s’ha marxat abans d’hora” (en lloc d’“ha marxat abans d’hora”), i “s’ha pujat al gronxador” (en comptes d’“ha pujat al gronxador”). Cal però diferenciar aquest ús pronominal incorrecte d’altres pronoms reflexius de persona que poden acompanyar el verb. Seria el cas d’“em cauen molt els cabells”: aquest em substitueix “a mi” i fa la funció de complement indirecte.

Altres verbs, com callar, també presenten aquest ús incorrecte: “Quan el professor ha entrat a la classe, s’han callat de cop”, en comptes d’“han callat de cop”.

Aquests dies de tant de fred, m’han vingut al cap diversos mots que normalment comporten maldecaps als parlants perquè dubten si són barbarismes. Dijous al matí la gent es preguntava si la neu havia quallat. El verb quallar, en aquest sentit,
és considerat un castellanisme, un calc del verb cuajar (“la nieve ha cuajado en Madrid”). En català la neu ha agafat o ha pres a terra, i només es qualla la llet i la sang, en el sentit
de coagular. Tot i que la normativa no ho recull, el Gran diccionari 62 de la llengua catalana i el Diccionari català-valencià-balear d’A.M. Alcover i F. de B. Moll sí que admeten l’ús d’aquest verb en sentit figurat, com a equivalent de prosperar o triomfar (“La idea no ha quallat”).

Amb la neu també arriben les glaçades… o les gelades? Els dos verbs són sinònims: “fer tornar o tornar-se gel” (“el fred ha gelat / ha glaçat l’aigua de l’estany”). L’únic que els diferencia és que glaçar també significa “cobrir un pastís amb glaça”, és a dir, amb una capa brillant i llisa, preparada amb sucre i clara d’ou, i que glaçar té l’accepció de “llevar la transparència (d’una cosa)”. Per tant, direm que s’ha glaçat el vidre de la finestra i no que s’ha gelat. Quant als substantius gel i glaç, són dos mots sinònims i, a banda de significar “l’aigua reduïda a l’estat sòlid”, també volen dir “fred intensíssim”; per tant, podem afirmar que aquests dies ha fet un gel
o un glaç terrible.

Molts parlants confonen els pals amb els bastons. Sentim a dir que aquesta pel·lícula és un pal, quan en realitat és un nyap, un avorriment o una pallissa; que en les cartes el que compta és que siguin del mateix pal, quan n’hem de dir coll, i que el tió el piquem amb un pal, en comptes d’un bastó. Què diu el diccionari de tot plegat? Un pal és “una peça de fusta dreta, rodona, d’una certa llargària, generalment afuada d’un cap per on es planta a terra per sostenir alguna cosa”; per tant, podem parlar del pal de telègraf, del de paller, dels dos pals de la porteria i el travesser i del pal que aguanta les veles de l’embarcació, perquè són pals que estan clavats a terra o en una superfície. D’altra banda, un bastó és una “branca o tros de fusta prim i llarg que hom pot manejar fàcilment”, i per tant fem servir un bastó per remenar les cendres de la llar de foc i per caminar per la muntanya i no entrebancar-nos. També anomenem bastó a la barreta de pa allargada i prima que roseguen els nens quan els fan mal les dents. Altres usos indeguts del mot pal són les expressions “posar pals a les rodes” i “donar cops de pal”, que haurien de ser “posar bastons a les rodes” i “donar un cop de bastó”.

En català encara tenim tres paraules més relacionades amb els pals i els bastons: l’estaca, que també es clava a terra; el garrot, que és un bastó gruixut, i la vara, que és una branca prima i llarga que s’usa com a bastó.

“Conec fins el nom de cada gos que borda i cada gallina que escataina”, escriu Jaume Cabré en la seva novel·la Jo confesso. En català, la gallina escataina, escaïna i cloqueja; els pollets i els ocells petits piulen, piulegen o piuen. Els coloms parrupen, marruquen i marruquegen; l’oca claca, i la perdiu escotxega. Alguns ocells, com ara els pardals, xerrotegen, és a dir, fan una sèrie de crits que no són pròpiament un cant.

La majoria dels verbs que representen les veus dels animals són d’origen onomatopeic i adapten el crit de l’animal. Per exemple, les ovelles belen o fan bels, i les cabres esbieguen. Els cavalls renillen, eguinen i aïnen, i les vaques i els bous mugeixen. Els insectes, especialment les abelles, brunzeixen, boneixen, bugonen i brumeixen –que prové de l’encreuament de bonir i brunzir–. La truja gardenya i el porc gruny, rondina i esgüella. D’esgüells o güells, també en fan els conills i les rates. Més conegut és que els gats miolen i els gossos lladren, borden i udolen. Però, atenció, que quan un gos pren mal, carina, i quan lladra d’una manera impacient i planyívola, grinyola
i ganyola.

Molts d’aquests verbs han eixamplat el significat i per extensió han passat a designar altres accions. Més enllà dels gossos i els porcs, les persones també grunyen i les portes grinyolen. I no només rugeixen els lleons, rugim quan ens enrabiem i fins i tot la mar, quan brama, rugeix.

El gramàtic Josep Ruaix presenta un nou recull lexicogràfic, el Diccionari de barbarismes, una obra pràctica, en format butxaca, per consultar els barbarismes que “infecten el nostre ús idiomàtic”, segons assenyala el mateix lingüista. El diccionari equival a una edició reduïda del Nou diccionari auxiliar que va publicar el març passat, i és al mateix temps una nova edició reelaborada, actualitzada i ampliada del Diccionari auxiliar, que Ruaix va publicar el 1996.

El diccionari constitueix una eina eficaç i molt útil per millorar l’ús del català, una llengua que segons Ruaix cada vegada es parla pitjor a causa sobretot de la predominança del castellà en alguns sectors, com per exemple els mitjans de comunicació, i pel contacte que el català té amb altres llengües.

Segons l’autor, aquest recull sorgeix també de la necessitat que tenen els catalanoparlants de disposar d’un diccionari específic de barbarismes, ja que sovint la llengua presenta dubtes o interferències provinents del castellà o altres llengües que els diccionaris bilingües o monolingües no resolen, ja que només inclouen les paraules correctes. El diccionari inclou els barbarismes que fan més mal a les orelles, com ara enxufe i busson, i els que passen més desapercebuts, com per exemple alfombra –en comptes de catifa o estora–, altell –per entresolat, els dalts, les golfes o el sostremort–, nòvio –en comptes de xicot, pretendent, promès o nuvi–, culebró –per serial o telenovel·la– i guinyar (l’ull) –per fer l’ullet o picar l’ullet–. El recull classifica els barbarismes en quatre nivells, segons el grau d’incorrecció, des dels que mantenen la pronúncia forastera –computer, traje, affaire– fins als barbarismes més dubtosos, que alguns lingüistes de referència, com ara Joan Coromines i Francesc de B. Moll, han admès, tot i que la normativa ara per ara no els considera correctes, com seria camarot, mediar i suggerència. El diccionari també aporta informació de quina llengua provenen els barbarismes i quina és la seva forma originària. Per exemple, en el cas de biombo assenyala les equivalències catalanes –paravent i mampara– i afegeix que és un mot que prové del japonès (byó bu), però que ha arribat al català a través del portuguès i el castellà.

Ruaix també insta l’Institut d’Estudis Catalans a revisar alguns punts de la normativa que, segons el lingüista, no estan resolts i presenten dubtes a l’hora d’aplicar-los, com ara la normativa referent a l’ús del guionet pel que fa a alguns prefixos tònics.

Josep Ruaix va rebre la Creu de Sant Jordi el 2000 i és autor d’una seixantena de títols d’obres sobre gramàtica, entre les quals destaquen els manuals El català en fitxes (1968), Català fàcil (1983) i El català (1984), que van tenir una gran divulgació.

Dimecres, l’editorial del diari es preguntava qui té por de les consultes. Si traslladéssim aquesta pregunta al carrer de ben segur que molta gent la formularia amb la preposició a, és a dir, qui té por a les consultes. Hi ha diversos substantius, adjectius, verbs, adverbis i locucions que regeixen la preposició de, però que per influència del castellà i del francès tendim a fer servir amb la preposició a. Per exemple, quan volem expressar l’origen, el contingut, la matèria o la procedència d’una persona o d’una cosa hem d’utilitzar la preposició de, com és el cas d’olla de pressió, samarreta de quadres, pudor de gas, cuina de butà, gust de peix, màquina de vapor, entre d’altres. I no olla a pressió, samarreta a quadres, pudor a gas, cuina a butà, gust a peix, màquina a vapor… En aquests casos, els substantius actuen com a complement del nom i per tant cal fer servir la preposició de.

El mateix fenomen el trobem en algunes expressions: “la situació és diferent de la que hi havia” (no diferent a); “una doctrina contradictòria d’una altra” (no contradictori a); “l’argument gira entorn del protagonista (no entorn a); “fa cas omís dels consells que li donen” (no fer cas omís a); “ha tret profit dels anys que ha viscut a l’estranger” (no treure profit a)… Finalment, també hi ha alguns verbs que s’utilitzen incorrectament, com per exemple escapar: “l’afer escapa de tot control” (no escapar a).

Dimarts llegia al diari que Rajoy exhibeix gasiveria cap a Catalunya. El mot gasiveria, així com gasiu, sempre m’ha agradat. Tot indica que la paraula prové d’un derivat del llatí gaza (‘tresor’), que deriva del grec gaza i del persa gaza (‘tresor reial’). Probablement el mot va passar a designar ‘guardiola’ i, per personificació, ‘el qui guarda amb afany els diners’. Normalment els parlants fan servir l’adjectiu avar (que té formes equivalents en les altres llengües romàniques: avaro, en castellà; avare, en francès; avaro, en italià, i avarento, en portuguès) o, més aviat, utilitzen el barbarisme tacanyo (que per cert, sí que és correcta la forma tacany,-a). També tenim l’adjectiu agarrat, però s’usa sobretot al País Valencià. Com que de gasius els catalans ho som força (o això diuen), tenim altres sinònims per referir-nos a la gent que va amb compte a l’hora de gastar els diners. També podem dir que són garrepes, avariciosos, rancis, coquins, taquins i escanya-rals. Bastant més col·loquials, i escatològiques, són les formes cagadur, cagamiques, cagalatxa, arraix i rata.

De gasius sempre n’hi ha hagut i per això, de frases fetes que parlen d’aquest estereotip que ens endossen, els catalans en tenim diverses, més aviat poc respectuoses: “l’avar, a on té el tresor, té el cor”; “l’avar no té cor ni ventre”; “l’avar ric, no té parent ni amic”, i “l’amor, del neci fa savi i de l’avar lliberal”.

Les festes de Nadal no s’escapen de les interferències del castellà i si no vegem-ne alguns exemples. Hi ha gent que “felicita els Nadals”, fent un calc literal de las Navidades castellanes. En català, sempre ens referim al Nadal en singular, excepte quan fem referència a diferents anys (“fa dos Nadals que no neva”).

A hores d’ara, ben segur que molts de vosaltres ja heu decorat la casa. Potser heu penjat una garlanda (i no una guirnalda) a la porta o bé heu omplert l’arbre de Nadal de cintes o serrellets de Nadal (i no d’espumillón). Segurament, sobre la taula descansa una ponsètia o flor de Nadal (i no de Pasqua). El dia 24, nit de Nadal (res de la Nitbona), farem cagar el tió (i no “farem cagar el cagatió”) i l’endemà, el dia de Nadal, menjarem neules (i no barquets) i torró de crema o de rovell d’ou (i no de yema).

Quan arribi la nit de Cap d’Any (i no la Nitvella) repartirem bosses de cotilló (i no cotillón), plenes de serpentines i confeti de colors, i celebrarem la revetlla (i no la verbena) de Cap d’Any. Menjarem dotze grans de raïm o el raïm (i no “els raïms”) per donar la benvinguda al 2012. El dia 5 de gener, anirem a veure els Reis a la cavalcada (i no a la cabalgata o la cabalgada). I l’endemà, havent dinat, menjarem el tortell de Reis, perquè el rosco se’ns posaria malament. Bon Nadal (i no feliç Nadal ni feliç Barcelona, com felicita l’Ajuntament de la ciutat) i feliç any nou.

Una expressió que es fa servir molt en el llenguatge periodístic és donar el vistiplau (“Vistiplau a la reducció del servei de bus a Tarragona”, “L’exèrcit sirià actuava amb el vistiplau del govern”…). El mot vistiplau sovint genera confusió. Com l’hem d’escriure, junt o separat, amb guionets o sense? Les dues expressions, vistiplau i vist i plau, són correctes i signifiquen ‘verificació i conformitat d’un document’. La forma que es considera incorrecta és vist-i-plau, ja que ha quedat en desús des que l’Institut d’Estudis Catalans va canviar la normativa referent als guionets el 1996.

La diferència entre les dues expressions la trobem en el seu ús. La locució vist i plau és una fórmula administrativa que es posa al peu de pàgina d’un certificat, abans de la signatura, per indicar que el document ha estat verificat i que és conforme. Per tant, no es fa servir dins del text, sinó aïlladament per introduir una firma. L’expressió està formada per dos verbs en present coordinats per una conjunció i equival a la frase “he vist el document i hi estic conforme”. En canvi, la forma vistiplau, la més usada, és la locució substantivada de vist i plau i per tant actua com un nom: utilitza l’article (“El document ha de dur el vistiplau del director”) i es pot pluralitzar (“En aquest certificat falten els vistiplaus dels gerents”). D’aquí deriven les expressions donar el vistiplau i obtenir el vistiplau, entre altres formes.