Etcètera

Diumenge llegia en aquest diari que la comissió d’Urbanisme de les Terres de l’Ebre ha donat llum verd a quatre plans parcials que estaven parats per risc d’inundació. Què hem de dir: llum verd o llum verda? La veritat és que si fem una cerca per internet i analitzem
què fan servir els mitjans de comunicació conclourem que la forma més
usada és la femenina.

Abans de res, recordem la diferència entre el masculí i el femení de llum. La forma masculina s’utilitza per parlar de l’aparell que produeix llum (“enceneu el llum”) i la femenina, per referir-nos a la claror (“aquest pis té molta llum”). Pel que fa a l’expressió “donar o tenir llum verd/a”, aquest diari opta per la forma masculina, ja que entén que l’expressió, que prové del francès (“donner le feu vert”, és a dir, ‘encendre el llum verd’), és una metàfora del semàfor i per tant la llum que desprèn un semàfor sempre serà artificial. Els detractors de la forma masculina assenyalen que és la claror la que fa el color verd (“el semàfor emet llum verda”) i conclouen que la forma correcta és la femenina. El diccionari de l’Enciclopèdia Catalana inclou la forma masculina i el de l’IEC no esmenta l’expressió. L’Optimot, el servei lingüístic de la Generalitat, dóna per incorrecte el masculí i accepta l’ús de l’expressió “llum verda”, tot i que assenyala que les expressions normatives són “autoritzar”, “donar el permís” i “donar via lliure”.

Dijous un article d’opinió en aquest diari recordava que Rajoy havia aconseguit la presidència espanyola després d’haver-ho intentat tres cops. I a la tercera va ser la bona, es titulava. L’expressió la tercera és la bona és la forma correcta en català, tot i que molta gent diu a la tercera va la vençuda, una fórmula calcada del castellà. La frase s’utilitza per assenyalar que, si no hem aconseguit el nostre objectiu en el primer o el segon intent, ho aconseguirem en el tercer. La gènesi de la locució és un proverbi llatí (ad triarios ventum est) i el seu origen no és gaire clar. Una primera hipòtesi explica que el proverbi prové dels combats de lluita grecoromana, en què es considerava que un competidor perdia quan queia a terra tres vegades.

Una altra teoria indica que en la milícia romana hi havia tres files, i en la tercera hi anaven els triarii o triarios, que eren els més valents, que cridaven: Ad triarios ventum est. Finalment una tercera suposició explica que l’expressió podria venir del dret dels segles XVI i XVII, que fixava que el tercer cop que una persona cometia un robatori o un furt havia de ser executada.

Com que prové del llatí, trobem fórmules equivalents en altres llengües per expressar la mateixa idea. Els francesos diuen la troisième sera la bonne i els italians, la terza volta è quella buona. També hi ha locucions equivalents en anglès (third time lucky i third time is the charm).

Sabíeu que en català esternudem fent atxim, atxem o atxum, mentre que els castellans quan estan constipats se’ls escapen achís? És apassionant el món de les onomatopeies. Reprodueixen amb més o menys encert els sorolls de la nostra vida quotidiana, però paradoxalment difereixen molt segons on es diuen. Dins mateix dels Països Catalans trobem diversitat dialectal: la interjecció ep! que fem servir per cridar algú té la seva variant mallorquina –uep!–. Però les diferències més interessants les trobem si comparem les onomatopeies entre diferents idiomes. Per exemple, la veu del gos. En català, els gossos fan bub-bub; en castellà, guau; en francès, ouah ouah; en italià, bau bau; en portuguès, au-au; en anglès, bow-wow, i en alemany, wau wau. Trobem la mateixa diversitat amb els galls: mentre que en català criden quiquiriquic; els galls castellans fan quiquiriquí; els francesos, cocorico; els italians, chicchirichì; els portuguesos, cocoricó; els anglesos, cock-a-doodle-doo, i els alemanys, kickeriki.

Ara bé, tot i la genuïnitat i la riquesa expressiva i lingüística de les onomatopeies, en català tenim un buit bibliogràfic en aquesta matèria. Només disposem d’un diccionari, el de Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume, que, juntament amb el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll, constitueix un recull de referència d’aquest llenguatge, tan propi del món infantil i dels còmics.

Dijous llegia en aquest diari: “El PP obre la caixa dels trons de TV3.” Encuriosida vaig decidir buscar l’origen d’aquesta expressió, molt estesa en els mitjans de comunicació tant en català com en castellà. La meva sorpresa, però, va ser que la majoria de diccionaris no la recollien. Després de cercar molt i demanar ajuda a companys del gremi, vaig trobar que el Diccionari descriptiu de la llengua catalana la incloïa (“s’utilitza per indicar que una persona o alguna cosa és font de conflictes”). També en el diccionari de frases fetes de Joana Raspall i Joan Martí hi apareix, amb el verb destapar: “destapar la caixa dels trons” (“provocar un escàndol”). En castellà, el diccionari de la RAE no en diu res, ni el de María Moliner. Sí que la inclou el Diccionario del español actual: “abrir o destapar la caja de los truenos” (“tomar medidas graves”).

Pel que fa al seu origen, la hipòtesi més estesa és que la caixa dels trons es refereix a la capsa de Pandora, on Zeus, déu dels trons, va posar tots els mals de la humanitat. Ara bé, hi ha una altra teoria. La caixa dels trons també era la caixa on transportaven les municions que s’utilitzaven per fer l’efecte sonor dels trons en el teatre. Així ho recull Francesc Massip en El teatre català dels orígens al segle XVIII.

Encara hi ha una última accepció. El Diccionari de renecs i paraulotes de Pere Verdaguer explica que la “caixa de trons” és un eufemisme per parlar del cul.

S’ha engegat la campanya electoral i durant els pròxims dies els candidats parlaran molt, o més ben dit, predicaran, dissertaran, s’embarbollaran i piularan –no només al Twitter–. Ara bé, segur que algun d’ells també desguitarrarà (“parlar dient disbarats”), desbarrarà o pixarà fora de test, i donarà un bon titular als periodistes. El dia que debatin entre ells, el més probable és que els polítics acabin desbotant (“deixar anar bruscament, descarregar, allò que es porta dins”) més que parlant o descantellant (“dir coses que seria millor, més prudent, de callar”).

En català tenim un munt de verbs que fan referència a l’acció de parlar, deu ser que ens agrada fer-la petar. Si ens entrebanquem, ens enfarfollem. Si parlem de manera poc clara, balbucegem, balbucitem, llaviegem o ens embarbussem. Si parlem entre dents, masteguem i barbotegem o barboteguem. I quan xerrem fluixet, mussitem i xiuxiuegem. Si no sabem parlar del tot bé una llengua, la xampurregem (no la xapurregem, perquè és un barbarisme) o la parlem de manera enxampurrada. Pel que fa als defectes de la parla, hi ha qui papissoteja, fa sopes o és xafallós, perquè no sap pronunciar el so s i z, i qui balbeja, perquè té un defecte als òrgans bucals.

En tot cas, tant si prediquen, emfasitzen, paraulegen o frasegen, segur que els candidats faran una campanya amb una grandiloqüència, o no.

Ja ho hem comprovat aquests últims dies, per Tots Sants desa el vano i treu els guants. A banda de l’arribada del fred, Tots Sants és època de castanyes, moniatos i panellets. D’accepcions de castanya, més enllà del fruit, n’hi ha moltes. Tenim el clatellot, també conegut com a castanyot, i el pentinat, en forma de monyo, que porten les falleres. Però una castanya també és un vas de vidre on es guarda el licor i l’excrement del bestiar de peu rodó, especialment dels cavalls i les mules. Segons el diccionari d’Alcover i Moll, a Menorca una castanya és una mentida o una cosa tan extraordinària que sembla increïble, i en l’argot barceloní, se’n deia de cadascun dels anys que un pres passava tancat a la presó. De derivats de castanya, en trobem uns quants. Un castanyar, una castanyeda, una castanyereda i un castanyerar són un bosc de castanyers. Les castanyoles, l’instrument de percussió, també les podem anomenar castanyetes, i la castanyera, a més de la dona que ven castanyes, és la paella plena de forats on torrem el fruit del castanyer. Finalment, el castanyó és un mol·lusc i la castanyoleta, un tipus de peix.

I pel que fa a les dites, sempre és millor que et treguin les castanyes del foc que algú et doni castanya o carbassa. A una persona que és molt reservada se li diu que és més tancada que una castanya i, ja ho sabeu, si no torreu bé les castanyes, castanya bullida, castanya ensopida.

Aquests dies sentim a parlar molt de les retallades a la sanitat pública. Una de les mesures que s’han impulsat és el tancament d’alguns quiròfans per reduir la despesa sanitària. Ara bé, en català, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), la paraula quiròfan no està admesa, se n’ha de dir sala d’operacions. Malgrat ser un mot que no és normatiu, molts mitjans l’han incorporat en el seu llibre d’estil i alguns diccionaris també l’admeten perquè el seu ús està molt estès, sobretot en el món de la medicina. Però per què no és normatiu quiròfan? En primer lloc, és una paraula presa del castellà. Les altres llengües opten, com el català, per fórmules sintagmàtiques –en anglès, operating theatre; en francès, salle d’opération; en italià, sala operatoria, i en alemany, Operationssaal–. A banda que quiròfan és un castellanisme, trobem un altre inconvenient per acceptar aquesta paraula: és un cultisme mal format. El mot està compost pel prefix grec quiro-, que vol dir ‘mà’, i el sufix -fan, que recull la idea de ‘clar, evident’, per tant, quiròfan només vol dir ‘cosa evident per les mans’. Segons explica el lingüista Josep Ruaix, aquesta denominació prové de la idea que les sales d’operacions eren espais envoltats de vidrieres, diàfans, que permetien observar el curs de les operacions de fora estant.

Tard o d’hora l’IEC haurà de replantejar-se si accepta aquesta paraula.

Aquesta temporada, de bolets, n’hi ha ben pocs. Els boletaires ja estan ansiosos perquè caiguin quatre gotes i creixin bolets arreu del territori. La tradició està més que arrelada a casa nostra i per això tenim un vocabulari ben fornit sobre aquesta matèria. El primer dubte en què ens podem trobar és si anem a buscar o caçar bolets. La diferència és dialectal. Caçar, a banda de perseguir i matar un animal en llibertat, significa, per extensió, cercar, i es fa servir sobretot a les comarques gironines.

La saviesa popular ens ha deixat unes quantes dites sobre aquest fong comestible. Una de les més esteses és estar tocat del bolet, que fa referència a les propietats al·lucinògenes d’alguns bolets. Quan un lloc està molt brut, podem dir que s’hi fan bolets i, quan una cosa s’estén ràpidament, podem assegurar que creix com els bolets. Alguns dels refranys més coneguts són: a tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou; any de bolets, any de freds (o any de pobrets o d’ovelles esguerrades); la llenega és carn d’ovella i el rovelló és carn de moltó, i bolet amb beina i corbata és segur que és dels que mata. Quan un tap de suro és de qualitat també podem afirmar que fa bolet, és a dir, que eixampla el cap en sortir de l’ampolla.

I abans d’acabar, deixeu-me afegir, que la paraula bolet té altres accepcions. Un bolet és també un clatellot, una persona molt menuda i un barret tou i rodó.

La setmana passada un article d’El Punt Avui explicava que havien trobat un niu de babaues a la platja de Malgrat. Babaues? Quin nom tan curiós! Doncs sí, resulta que són un tipus de tortugues, en concret la Caretta caretta. Els castellans també l’anomenen boba, pobra, a més de lenta aquesta tortuga també deu ser beneita, tòtila, tanoca, bleda i una mica ximpleta. D’insults, en català n’hi ha un munt, però els tenim força abandonats. Sembla que dient-los en castellà sonin més gruixuts. Hi ha molts parlants que pensen que dir capullo és més fort que malparit o torracollons, o bé que ser torpe té més força que pocatraça, maldestre, desmanyotat o negat. Un xulo és un mestretites, un fatxenda i un presumit, i un borde, un malcarat, un estúpid i un repel·lent.

Però, de paraulotes, també en tenim de boniques, simpàtiques i genuïnes, com ara culcosit, per parlar d’un calçasses; coix de cervell o baix de sostre per referir-nos a una persona que li falta un bull, o bé afaitapagesos com a sinònim d’entabanador. Ara bé, un dels camps semàntics en què trobem més blasfèmies és el de la religió. Així, a una persona molt devota, la podem anomenar menja-sants, escarabat de sagristia o menjaciris.

Ara, per renecs divertits i enginyosos tenim el llibre Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp!, que recull les expressions que feia servir el capità Haddock del Tintín. Com diria aquest llop de mar: “Mecasum la pell d’anar a cavall!”

Quan José Mourinho va posar el dit a l’ull al segon entrenador del Barça, segur que no es podia imaginar que els catalans, d’ulls, en tenim molts. L’ull de bou, l’ull de poll, l’ull de peix, l’ull de gat, l’ull de l’escala, l’ull de vidre… Això ho sap molt bé el paremiòleg Víctor Pàmies, autor d’un dels reculls de dites i refranys més llaminer que tenim en català, lingüísticament parlant. És el diccionari Amb cara i ulls, un laboriós i exhaustiu treball de camp que recopila més de 700 dites i refranys sobre l’ull. Fullejant el llibre trobo dites i refranys ben curiosos: n’hi ha que sentencien (a uns els falta llum per a creure; a altres, ulls per a veure o la mort està més a la vora nostra que la pestanya de l’ull); d’altres recullen creences populars (divendres, dia d’ullprendre, perquè està considerat un dia negatiu); de meteorologia (cel d’ulls de peix, per quan el cel està ennuvolat, o com un ull de gat, per quan està serè i transparent). D’altres dites ens ofereixen bons consells, sobretot per a l’amor (no t’enamoris d’una bòrnia, que a l’últim fins li veuràs dos ulls o hi ha ulls que s’enamoren de lleganyes), però també n’hi ha de cacera (al conill per l’ull, a la perdiu pel cul) i de menjar (el pa ullat i el formatge serrat).

Una altra de les peculiaritats d’aquest diccionari és que s’ha convertit en el primer llibre en català finançat a través de la plataforma Verkami, que permet impulsar projectes creatius a través del mecenatge de moltes persones.