Si avui parlo del Segre, no és pas per la seua deu, perdida dins el massís dels Pirineus, del vessant nord, a l’Alta Cerdanya. La comuna que la fa nèixer es diu Llo, petit poble conegut pels seus banys i per la capella de Sant-Feliu, a prop del Mas Patiras on s’ha pot assaborir uns formatges de cabra excel·lents.
Si parlo del Segre, tampoc no és pas perquè m’encanta seguir el seu curs, entre dos parets de granit, i trobar-me sense m’adornar-ne al mig de la vasta plana de Cerdanya ; pensant que encara li falta un bon tros per a arribar on vol, vora al seu germà l’Ebre, i continuar la marxa, els dos com un sol, cap a l’Escala.
Si parlo del Segre és perquè fa mil·lenaris que ha esborrat la frontera i vessa d’una banda i de l’altre per a regalar el goig de la seua companyia a les dos Catalunyes (com diuen), la del nord i la del sud. En aquestos temps de manifestacions revendicatives, em sembla que la força tranquil·la de l’aigua, en aquest cas la del Segre, potent subversiu, ens cal donar idees.
