Fragmentari de Nova York

1

El Catalan Center de la New York University convida en Jordi Pujol per parlar del futur d’Europa i d’Occident en general. Entra a la sala d’actes i, sincerament admirat, ens comenta que “això de l’anglès és un fenomenu”. Seguidament intenta curar-se en salut dient que sempre es recorda que parla sis llengues “però mai s’aclareix si les parlo bé”, per tant, el seu “anglès una mica macarrònic” és excusat per tothom des del primer moment. Intel·ligentíssim, viu, un té la impressió que aquest pinacle de la història catalana és capaç de sortir-se’n indemne de qualsevol situació. Abans d’abordar el tema d’Europa recalca que l’entusiasme és necessari per portar a terme qualsevol empresa, i ens explica com ja a la tendre edat dels 11 anys es va adonar que volia dedicar la seva vida a servir i reconstruir el seu país després del franquisme. Aquesta va ser, des de llavors, la inacabable font del seu entusiasme, que ha durat fins al dia d’avui.

Recordo molt clarament com en una altra conferència que va pronunciar a Torrroella de Montgrí fa temps, l’expresident va explicar que durant els dos anys que havia estat a la presó s’havia dedicat a pensar quin país volia construïr, fins al punt en que en va obtenir una imatge ideal, precisa i diàfana. Va planificar detalladament com aixecar una Catalunya en aquells moments abatuda, de la mateixa manera que Miquel Àngel va pensar i modelar completament el David dins la seva ment abans d’esculpir-lo sobre el marbre de Carrara. Des de llavors, sempre que haig d’emprendre un projecte a llarg plaç em ve al cap la imatge mental que vaig formar-me del procès creatiu del geni renaixentista aquella tarda a Torroella de Montgrí.

El molt honorable és europeista des que va escoltar el discurs dedicat als estudiants europeus que Winston Churchill va proununciar a Zurich el 1947, en què el dirigent britànic animava als europeus a unir-se i treballar junts, a trobar el seu propi camí per reconstruïr el vell i exhaust continent després de la Segona Guerra Mundial. Una Europa ferma i compacta, amb una Anglaterra pivotant entre aquesta i els USA, és clar… En Pujol redunda constantment en el concepte d’entusiasme, i si ho fa és perquè es serveix de la idea de “modernitat líquida” de Zigmut Bauman per afirmar que l’estat actual de la Unió Europea és també líquid, sense valors ferms ni ideals clars, mentre que als USA són una mica més sólids. “El compromís és per sempre”, diu, “no és cosa de 6 mesos”. Europa necessita força, identitat, i sobretot compromís. L’hem de construïr nosaltres. Havent-lo escoltat ja en diferents ocasions, la imatge que m’he acabat creant del president és la d’una persona eminentment edificant.

2

Després de la xerrada fem unes copes. El hall del centre Juan Carlos I de Washington Square està ple de becaris de “la Caixa”. Estic amb ells perquè també en sóc un. Estem aquí des de l’agost, fa set mesos. Ens coneixem i coneixem a molts dels altres catalans residents a Nova York. Ens presentem uns als altres amb total promiscuïtat. La circumstància de ser becari és un privilegi extraordinari pel qual dono les gràcies cada dia. Uns fem cine, altres estudien filosofia, neurociència, arquitectura, periodisme, enginyeria aeroespacial, dret, medicina, etc. En Jordi Graupera, becari ja il·lustre, em presenta a la Marta Ferrusola, que es queda astorada davant la meva tímida cresta. Em demana si la pot tocar, li dic que sí, i de passada li ensenyo les rastes que porto cultivant des de fa cinc anys al clatell, ja considerablement llargues. Primer s’espanta, però després es mostra encuriosida i les palpa amb despreocupació. És la simpatia personificada. Amable, alegre, agradable, plàcidament envellida. Un esperit jove i entusiasta.

Com si es tractès d’una mena de figura socràtica, uns quants joves envoltem en Pujol formant una rutllana. Ens mira i ens diu que el país ens necessita. A tots se’ns obren els ulls quan ho diu, no hi ha milor sensació que sentir-se necessitat, útil. Tothom vol sentir-se necessari, existencialment és la panacea. Malauradament la joventut d’avui navega i naufraga en valors líquids, la meitat viu a casa dels pares fins als 35… i totes aquelles coses que solen dir els diaris. És saludable sentir-se part d’un grup on es pugui practicar un rol de forma activa, no arrastant-lo, com alertava Marx en el Capital al referir-se al proletariat. Els joves necessitem que ens necessitin, per això en Jordi ens anima i al final aconsegueix el que volia: desperta el nostre entusiasme.

3

Hipsters. A Bedford Avenue tot són hipsters. A Williamsburg en general gairebé tothom és hipster. És la part guai de Brooklyn, que és la part guai de Nova York. Ja fa anys que ho és. Els hipsters són guais, i van carregats de tatuatges. Enclanxinament anys 50 i ulleres de pasta innecessàriament grans són comuns. Ells són els guais i ho saben. Tothom ja ha captat que les Wayfarer estàn de moda, si les portes ja no ets tan guai com fa un any. Camises de quadres negres, blaus i vermells, de llenyataire. També ho sap tothom que estàn de moda. Les barbes poblades i silvestres estàn de moda des de fa relativament poc. Si es porta gorrra, ha de ser grossa i cutre, és necessari. Pel que fa a les sabates, o Vans blaves amb cordons, Converse All Stars, o nàutiques gastades. Els hipsters més agosarats porten tirants. Tohom vol estar a la moda i ser guai. Suposo que jo també, sempre ho he volgut viure tot: estar a la moda i no estar-ho, viure al centre i a la perifèria, ser guai i ser un pringat… Ser i alhora no ser, potser aquesta és la qüestió.

4

Si especulo sobre quin tatuatge m’agradaria fer-me per ser més hipster, penso en la paraula Eppur, i me la imagino inscrita en el meu taló dret. Eppur és la paraula que Galileu va utilitzar després que el tribunal de la Santa Inquisició li fes dir que la Terra no es movia. Per negar la seva visió heliocèntrica de l’univers devia dir alguna cosa així com: “Sí, sí, la Terra no si muove…” i al girar-se, en veu baixa va xiuxiuejar: “Eppur si muove”. Tot i així, es mou.

Perquè Eppur? Doncs perquè sovint em costa moure’m. Em costa continuar girant. I perquè al peu? Simplement perquè tinc la impressió que la motricitat, velocitat i coordinació de cames és cabdal. Aquil·les, excepcional en tot, era conegut com “el dels peus lleugers”. També era el del taló fràgil. Era el dret. Un dels personatges literaris que l’escriptor i director de cinema Ray Loriga va concebre a Nova York considera essencial per l’educació física del seu fill que aquest aprengui a jugar a fútbol. Que els peus siguin una eina tan ben calibrada com les mans és, segons el sobretatuat hipster madrileny, un psíntoma de sofisticació i elegància. Hi estic d’acord.

Si em tatuès Eppur al taló dret, el que m’incitès a moure’m també seria simbòlicament la meva debilitat. Collonut. Representaria una autoconsciència irònica de que en el moment que comencem a actuar comencem a arriscar-nos, d’alguna manera ens comencem a equivocar. Per això moltes vegades els inicis són tan complicats i comporten tanta dil·lació… A vegades tinc por de no poder seguir, i no han estat poques les ocasions en que m’he hagut d’estirar a mi mateix per les rastes i treure’m dels profunds pantans en els que tan sovint m’endinso, igual que la llegendària figura del baró de Münchhausen, el qual, empantanagat i enfonsat fins a les celles, es va salvar estirant-se pels seus propis cabells.

5

Fa anys que deixo una mica de menjar en cada plat i una mica de veguda en cada got. És la part dels déus. Quins? No ho sé. Tinc molt de respecte pel que no sé.

6

Tenir ànima de poeta i pell d’elefant. Aquest és el consell que ens va donar la Mira Nair durant la master class que va venir a fer a la New York Film Academy de Union Square. El dia que aquesta il·lustrada directora de cinema india va pronuniar les mencionades paraules era precisament el dia en què més necessitava escoltar-les. Va ser el mateix dia en què vaig patir una de les pitjors experiècnies estudiantils de la meva vida. Per bé o per mal, la formació cinematogràfica requereix treballar en grup, i algunes de les persones que integren aquests grups poden ser com una mena de forat negre de negativitat que destrueix tot alló que s’hi acosta, o, pitjor encara, tot el grup es pot convertir en un experiment de Zimbardo en què un director dèspota es transforma en dictador per designació. És impressionant veure amb quanta facilitat certes persones embogeixen quan se’ls concedeix el poder, quan se’ls dóna l’anell únic.

En els moments de máxima tensió del rodatge un s’adona de la infinita importància que tenen les bones maneres, la delicadesa, el tacte, l’educació… de quant grans són els beneficis de la civilització. La Mira ens explica que ella també va passar moments difícils en els sets, però ens anima dient que sovint els directors que arriben lluny són els educats i considerats, encara que per això cal superar la primera criba en aquests estudis minats de sociòpates amb quals un es veu obligat a treballar. Cal resistir les primeres envestides i deixar que creixi pell morta, pell gruixuda, com la d’un elefant, però no per això perdre la ingenuitat i sensitivitat dels inicis. No deixar mai que mori el somni. Desprès de l’escola, ens adverteix, vindràn els productors…

El consell de la senyora Nair em recorda una altra sentència similar que també m’ha quedat gravada: “Sap més la cera que el bronze”. M’ho va dir en Xavier Rubert en una de les nostres trobades a Empúries, citant un grec del qual no en recordava el nom, i que no he estat capaç d’identificar a través del Goolge. Segurament era un estoic. “La cera”, em va dir, “és capaç d’amotllar-se, sap ser pacient i no destrueix alló que toca, s’adapta a l’entorn”. És d’una liquiditat endurida. Incita a comprendre des del fluxe i a evitar un sistematicisme solidificat. El prejudici i la resposta predeterminada s’han de poder desfer i prendre formes noves. Intentar ser comprensiu i eminentment bó, fer el bé, però no autoadmirar-se per aquest fet, sinò intentar que formi part de la naturalesa d’un mateix. Fa mesos que em repeteixo un apotegma que vaig aprendre l’any passat quan estudiava grec clàssic: οι σοφοι ου θαυμασζουσιν εαυτους. Els savis no s’admiren a sí mateixos. No entendre res massa bé, procurar sentir, formar part del món oceànicament… Però no deia al principi que la liquiditat pot ser un problema? Sí, però la cera és d’una liquiditat sòlida no? Ho puc salvar això? Ja fa unes línies que m’he liat. No sé què dic. No sé què vull ser i amb prou feines sé què estic fent. No puc deixar de comfrontar-me. Visc en un conflicte obert amb mi mateix. Potser és que no sé fer res més… Però no ens desesperem, que això es pot superar.

De la mateixa manera que accepto la mala sort de treballar amb segons qui o l’infortuni de ser com sóc a pesar de les meves bones intencions, també accepto la gran sort de la beca i la benedicció de poder ser-me suficientment fidel a mi mateix com per plantar-me cara, sense deixar per això de gaudir en el procès d’intentar viure el meu somni a Nova York. A vegades em costa molt continuar. Eppur…