Fragmentari de Nova York

0

He tornat a procrastinar. De fet, ho faig sempre… Em costa arrancar. També coronar. No gens menys que continuar. Em costa tot… Però sembla ser que, eppur, em moc, que la nave va. Vaig prendre les notes per aquest últim fragmentari a Nova York, però l’estic acabant d’escriure tres mesos més tard a Los Angeles, on m’he hagut de traslladar per cloure el màster que allí vaig encetar. Així doncs, aquest fragmentari finalitzarà tal com va començar: descol·locat, postposat, temporalment escindit. Perdut. Seria trair massa la sinceritat amb què s’ha escrit fins ara pretendre presentar com a recent el que va passar ja fa massa temps. Acabarem doncs fent arqueologia de les notes d’uns records dins el record d’un record. Amarcord.

1

Suposaria un repte intentar fer quelcom més avorrit. Empire és, tal vegada, la pel·lícula més exasperant que s’hagi filmat mai. Estem parlant de 8 hores seguides de l’Empire State Building en un mateix pla estàtic, des de les últimes llums del vespre fins a la foscor de la matinada. La major part de la “pel·lícula” transcorre de nit amb el gratacels il·luminat, però durant les dues últimes hores la il·luminació desapareix i simplement es veuen tres punts de llum, en el que sembla un quadre sideral. A un se li pot acabar dislocant el recte de tan modificar l’encaix en el seient com una peça de Tetris en ple frenesí rotatiu. L’espectador ho ha de posar tot.

A l’Anthology Film Archives, probablement la sala de cinema més selecta del món, s’hi projecta aquest torradot inacabable que Andy Warhol va filmar el 1962 des del Time Life Building amb l’ajuda de Johnas Meckas, mite vivent dels diaris filmats i actual patró dels Archives. Entro a la sala Maya Deren incrèdul pel que em disposo a vivenciar. El pati de butaques, com no podia ser d’altra manera, està ple de freaks. Ens mirem els uns als altres amb respecte i cordialitat, compartint un tímid somriure irònic pel que sabem que estem punt d’experimentar.

2

Durant les 8 hores que m’hauré de passar davant la pantalla mirant una imatge immòbil em proposo fer memòria del que ha estat un any a Nova York. Previsor com no sóc, m’he emportat uns papers doblegats per si em dóna per escriure. Al cap de 15 minuts d’Empire State quiet, el meu cervell comença a fer xup-xup i començo a escriure a la tènue llum dels esglaons, utilitzant com a suport un llibre que conté l’obra mestra d’Arthur Miller. Faré un repàs del que ha estat la meva segona etapa novaiorquesa sobre La mort d’un venedor, una catarsi que potser un dia, més endavant, transcriuré amb algun arrengament puntual.

3

Em fa mandra composar una prosa mínimament arregladeta i, desidiós de mi, anoto que hauria d’escriure algun comentari sobre l’actual fenomen ‘Lady Gaga’ en relació a Warhol i als freaks… Alguna cosa sobre els perdedors que acaben rient últims i millor… Aquells que superen les pròpies barreres aprofitant la seva feblesa per enfortir-se… Els que dels defectes en destil·len virtuts… Amèrica està feta d’aquestes històries, i als americans els encanta veure-les repetir-se fins a la sacietat… El loser de Pittsburg que va a Nova York i fa de sí mateix una icona universal de la cultura pop… Auto-superació, self-made, supervivència del més dèbil… Darwinisme social? Diu Meckas que Warhol no era ni de bon troç el millor artista que va donar la dècada dels 60, però que “era molt actiu, obert, relaxat i acceptador, abraçant-ho tot, dient sí, sí, sí, com un bon pare… L’Andy ho acceptava tot i tothom, i d’això es tractava la Factory. Ho filmava absolutament tot. Va convertir la seva vida en art”.

L’altra cara de la moneda, m’atreveixo a pensar, és la peça teatral sobre la que escric, la tragèdia contemporània per antonomàsia, el derrumbament del somni americà amb tots els tòpics inapel·lablement revocats. Penso en la farsa permanent en què viu la família Loman, en l’auto-engany del creure’s millor del que son, i en com aquesta il·lusió finalment els porta a la més gran desgràcia, el suïcidi d’un pare que no és capaç de continuar auto-administrant-se mentides en un món que se li ha anat fent angost fins a sufocar-lo.

Tanta falsedat em porta a reconsiderar el valor que té dir la veritat sempre que es pugui, en el ser sincer… Que el món ja es reequilibra, que ho pot acceptar gairebé tot, que sempre s’hauria d’intentar ser franc perquè, en el que a les relacions humanes es refereix, allò que de vegades pot semblar un remei sovint és pitjor que l’enfermetat… Que a llarg termini la veritat té les de guanyar, i que si es té l’hàbit de dir-la, es tendeix a no caure en els excessos pels quals després s’ha de mentir… O a reconsiderar el motiu que ens porta a inventar certes fal·làcies… M’agradaria tenir prou valentia com per poder ser sincer fins a l’absurditat, encara que m’arrisqués a sortir-hi perdent en les immediacions espacio-temporals. En tot cas, el sentit comú em recorda que la millor solució sol ser la previsió… Malgrat no són poques les ocasions en què unes bones intencions inicials acaben tornant-se en la nostra contra… Reconec que la vida ens depassa de forma incontrolable, i que no podem fer més que acceptar esportivament, i sovint castrant la pròpia voluntat, que mai es pot tenir tot. Estoïcisme tràgic al canto…

Però tornem als perdedors americans, als que capgiren el seu destí davant l’adversitat d’un món que se’ls ha revelat antipàtic, havent-se tornat empàtics, tolerants i agradables  amb l’entorn durant el procés, però no per això indolents. Estem parlant d’uns losers que volen ser amables amb tothom perquè saben que qualsevol persona està lliurant una dura batalla, i que fan seva la cita de Warhol mai superada en ingenuïtat: “I think everybody should like everybody”. Entre els freacks de l’Archives s’hi respira comprensió. Vull ser un d’ells. Com més conec la meva naturalesa, més abnegadament ingenu vull ser, més tonto si s’escau, més acceptador del món i de mi mateix amb els nostres respectius defectes.

4

Durant 8 hores d’Empire poden assaltar-me tots els pensaments, els més estranys. Com en un somni, visions extravagants es succeeixen, una darrera l’altra, sobre el gratacels. Intento posar-me en el cap de cada un dels espectadors que m’acompanyen, amb les seves respectives olors de sabó, tipus de pell, columna vertebral, septe nasal, narius, caiguda d’espatlles, caixa toràcica, respiració, batec de cor, ungles de peu, cluc d’ulls, etc.

Des de fa temps, concretament des de que vaig descobrir Walter Benjamin, paro extrema atenció a la fisiologia i fisonomia de les persones, fins i tot als detalls més insignificants. I és que seria tan diferent la meva vida amb un arc de celles menys mussolesc, o amb dos dits més de front, o amb un altre tipus de pell, o amb una olor particularment pronunciada, o amb una propiocepció olfactiva que em fes obviar quant diferent puc arribar a ser de l’altra gent, i em disposés a comprendre millor que, en el fons, si fa no fa, tots som iguals…

5

Imbuït per l’abstracció onírica del moment, em plantejo fins a quin punt els somnis influeixen en el procés creatiu… Cal deixar espai per omplir-se de somni, mostrar-se disponible, permeable, porós. Esponjívol… A Fellini no li agradava la paraula “improvisar”; deia que el que feia ell era buidar-se i mostrar-se favorable a seguir les senyals, les impressions, ecos que venen de lluny, ja sigui un succés del diari o el tremolar d’una fulla… Mostrar-se disposat a fer de mare d’una obra que està naixent en cada instant, induir-se a parir veritats llargament incubades aplicant la maièutica socràtica al propi inconscient. Una mena d’espera que té a veure amb la voluntat de creença, però desprovista de connotacions místiques… I si em pregunten què espero, què he de dir? Em pregunto… Una fe oximorònicament laica? Una creença desnatada? Agnòstica? Light? Atea? UHT?

6

A Nova York hi subjau certa energia latent que no permet dormir tranquil… Però no per això un es desperta cansat… És una forma de desvetllament permanent, una altra freqüència REM que fa somiar despert, i que permet a les fantasies, de vegades, poques, aconseguir tocar la realitat. A Nova York s’hi ve amb somnis, i a somiar despert… Hom hi ha d’arribar carregat amb uns ideals que l’instigaràn a fer el que, a fi de comptes, més es fa a Nova York: treballar.

Tot i així, el cementiri de somnis irrealitzats és molt més extens que el selecte panteó dels pocs que han reeixit, i d’això aquesta ciutat també se n’alimenta. Aquí cada dia neixen i desembarquen aspiracions de tota mena que el tofut sedàs de la fortuna s’encarregarà de garbellar.

7

La por s’ha de cultivar, sobretot en el procés creatiu… “Un home sense por, és un estúpid”. Fellini dixit. Em fa por no tenir prou por. Alhora em fa por tenir-ne massa, doncs també en Xavier Cercas tenia raó quan em va assenyalar que “la felicitat consisteix en viure sense por”. Aquest seny Pau… Què en farem d’aquest seny?

8

Al cap de molt poc d’arribar a NY, al llegir Invisible de Paul Auster, em vaig adonar de que l’únic que realment contaria després de la meva estada en aquesta metròpolis erecta seria el que deixés escrit. És per això que vaig sacrificar dies de lleure en què hauria pogut jaure a la gespa de Central Park o la sorra de les platges de Long Island, tardes que hauria pogut jugar a escacs a Union Square i tantes hores que hauria d’haver dedicat al cine… Tot per narrar-me, per auto-examinar-me… Unes renúncies de les que, tot sigui dit, reconec que no me’n penedeixo gens.

9

“El gust de la vida està en l’espera del missatge, no en el missatge en si”, se m’acut… Però si ja ho sabem tots això home… A vegades la teoria és tan fàcil de formular que només fa més insuportable la pròpia incapacitat per aplicar-la.

10

Amb un sangtraït tacant l’ungla del dit gros connectat al seu peu esquerre (és mentida), Woody Allen va clamar: “Res em molesta més que em demanin perdó abans de trepitjar-me”. Heus aquí una mala passada que em faig sovint, i el que és pitjor, en molts casos sense prèvia disculpa.

11

Un dimarts que pretenia anar al MoMa vaig acabar assegut al costat d’una parella de sud-americans executius en un Starbucks davant del Hilton… I és que vaig escollir l’únic dia de la setmana que el museu roman tancat… Estaven enfadats, discuteixen en veu baixa i profunda gravetat, quan de sobte vaig escoltar com la noia li etzibava, “Oye! La palabra perdón pierde el sentido cuando se usa contíunamente…”, al que el noi, atordit, va respondre en un to gairebé imperceptible: “Perdón”.

12

De vegades em rellegeixo i tinc la sensació que si fos algú altre i llegís el que he escrit pensaria que sóc una patata bullida. Ho penses?

13

M’auto-desautoritzo permanentment, fet que denota una falta de confiança en mi mateix i un complexe d’eterna ignorància flagrants. No és auto-flagel·lació gratuïta, no; és estricta auto-avaluació. Val a dir que aquest pudor sol cohibir a molts dels que hem hagut de combregar i passar per l’aro de l’academicisme ranci des de jovenets. Sempre hi haurà la figura del professor protegint-se a sí mateix de l’inconegut, del maestrito con su librito… O el que és pitjor, l’indocta ignorància camuflada del becari, aquell ajudant i aprenent de mestre que no descarto acabar essent algun dia… Sempre n’hi haurà un d’aquests que em vindrà rondinant i em retraurà que la forma com cito i em serveixo de tal o qual autor és totalment desencertada, infundada, irrellevant, immotivada i/o incongruent, inacurada, desafortunada, et alter. Segurament, però, tindrà raó.

14

No sóc intel·ligent, ni molt menys, però és que de cap manera, és que no ho sóc gens… Ans al contrari. Sóc prou tonto com per poder ser intuïtiu, em sembla. Suposo. Almenys així m’ho ensumo. La meva incompetència lògico-formal em permet donar crèdit a les meves impressions irracionals, i per això dono gràcies.

15

“Estem massa acostumats a atribuir a una sola causa allò que és producte de moltes, i la majoria de les nostres controvèrsies venen d’això”, diu Marc Aureli. El seu estoïcisme eclèctic i tal… Com que “i tal…”? Que era Imperator eh, alto! El problema, suposo, és que hi ha causes causants incausades i causes casuals inexplicables que no són ni causes de tan incomprensibles com són per la nostra ment creadora d’inferències i conjectures causals… I abans del Big Bang què, eh? Què? Ens hem preguntat tots alguna vegada… El tema està en no ser reduccionista, ja ho pillo…

Però aquí en ve una altra de Marc Aureli: “Un home noble es compara i es té en compte a sí mateix en referència a una idea més elevada que ell; l’home dolent es compara amb quelcom més baix. El primer produeix aspiració; l’altre ambició i enveja, que és la forma d’aspirar de l’home vulgar”. Caguem-nos tots.

XVI

El hombre es por natura la bestia paradójica,

un animal absurdo que necesita lógica.

Creó de nada un mundo y, su obra terminada,

“Ya estoy en el secreto –se dijo- : todo es nada”.

Proverbios y Cantares

17

En algun moment d’inèrcia post-coital de la meva accidentada existència m’he atrevit a pensar en la plenitud extàtica com allò del que podria estar intrínsecament conformada la realitat humana… I en com estem tan mal concebuts que només toquem la felicitat completa en els breus instants en què marquem un gol, o similar… Per això sovint flirtejo amb l’ateisme, perquè si hi ha un Déu, no pot ser digne de tal paraula… Si hi ha quelcom o algú, ha de ser un cabró totpoderós, o, en el millor dels escenaris, un inútil amb bona voluntat, però incapaç d’intervenir en res. En el pitjor dels casos, un cínic malparit. Ara resulta que em posseeix l’esperit de Prometeu… Espero no acabar com ell… Però per molt arrogant que sigui posar en entredit l’existència d’una divinitat, això no hauria de significar hybris, no davant una criatura tan abjecte…

Però també penso en el pare de Kierkegaard cagant-se en Déu des del cim d’algun turó de Jutlàndia, i en el remordiment de consciència que el va trepanar durant la resta de la seva vida per culpa d’aquell exabrupte existencial… Millor em quedo amb l’agnosticisme, no fos cas que a Déu li donés per llegir això. Perdó eh… Perdó, però ets un capullo.

+

El piadós Pascal dient que és millor creure com a premissa i l’ateu Sennett que millor no, que amb l’ateisme com a premissa ens hauríem estalviat molt de terrorisme i barbàrie inquisitorial. En Xavier que veu a Déu com un més entre tants altres inconvenients… Hawking que ara ja no entén la seva absència com un inconvenient teòric per explicar un origen de l’univers microcòsmicament múltiple… I el mateix Zeus explicant als plorosos cavalls del difunt Pàtrocle en cant XVII de la Ilíada que “no hi ha res més miserable que l’home entre tots els éssers que respiren i es mouen damunt la terra”. Estem cascats…

+

Sembla que Déu ens ha fabricat privats de la possibilitat de ser consistentment feliços, d’aquí tots els mites creacionistes amb un pecat original auto-inculpatori… Déu és la creació més gran que ha fet l’home, i així ens ho agraeix… Però si realment existeix per se un energumen de tan incommensurable magnitud, espero que tingui en compte la meva naturalesa patològicament dubitativa i passi per alt aquestes línies, però que no deixi d’escoltar les pregàries de la meva àvia Carme quan li demana, de vegades agenollada, que m’afavoreixi i protegeixi…

+

Non est reluctandum cum Deo, assevera Robert Burton en el seu estudi sobre l’Anatomia de la melancolia causada per Déu… És a dir, que “Déu mos en guard d’enfrontar-nos a Déu”, encara que fos el causant de tots els nostres patiments… A més, ens recorda com Theophrastus Philippus Aureolus Bombastus von Hohenheim recomana sotmetre’s a la mà de Déu i reconèixer les nostres ofenses tot demanant-li clemència, ja que una eademque manus vulnus opemque feret, que en cristià vindria a dir que: “la mateixa mà infligirà la ferida i proporcionarà el remei”.  Cagum Déu! Aquí no hi ha Déu que s’aclareixi…

+

I atenció perquè pel retrovisor esquerra apareixen els judeocristians, tan pietosos ells, tan acceptadors i resignats, tan poc afrontadors… Però els esquivo! I quan ja els estic perdent de vista em trobo a Nietzsche de cara, decepcionat perquè es pensava que a hores d’ara ja començaríem a ser sobre-humanament lliures, quan en el que ens hem convertit és en un planeta sense rumb i saturní, a punt de fer aigües en múltiples sentits… No som herois homèrics, sinó que continuem essent personatges de sàtira, criatures d’un dia… Potser només ens queda crear a partir dels clàssics, com va fer el propi Nietzsche, aspirar a encarnar la magnitud de la tragèdia altra vegada, però procurant tenir dignitat tràgica sense Déu que valgui, ni superhomes ni hòsties… Essent, si cal, massa humans… Menys herois individualistes mirant-se el melic les platjes de Troia, per sublim que sigui la llum de la metàfora que els descriu, i més anònims dramatis personae socialment immersos en el festival dionisíac de la polis. L’únic que tenim com a referent és la mesura que ens van deixar els antics, però no reproduïda ni renovada, sinó integrada i restaurada. De l’arcaic a l’ultramodern, de la inutilitat de les runes a l’eficiència del titani. Apuntalem doncs la nostra confusió sentint-nos part de la humanitat, abracem l’humanisme edificant del món Clàssic i el Renaixement que ens ha informat a tots en positiu. Siguem germans. Oooooooh…  Abracem-nos… Siiiiiii… Diguem sí, va, encara que a fi de comptes no sapiguem a què, ni perquè, ni on està el mando de la tele…

+

El miratge de Déu, igual que el de tot absolut, és producte de la nostra configuració neuronal, de la necessitat d’un principi regulatiu que ho fonamenti tot… Diferència fe/raó… Déu pensant-se a sí mateix de maneres inimaginables. Potser estem tots en el somni d’un Berkeley irònic… O en el d’un koala albí? Altres mons són possibles… Ganz andere.

Després de tot, suposo que seria una mica absurd continuar negant l’existència d’una cosa que nosaltres mateixos hem creat… Així que de res serveix tot el que fins aquí s’ha escrit. Ja n’hi ha prou d’aquest color! Machado:

Ayer soñé que veía

A Diós y que a Diós hablaba;

y soñé que Diós me oía…

Después soñé que soñaba.

+++

Ja ho heu vist, ho volia deixar estar, però per algun estrany motiu l’afilada punta de l’Empire State m’incita a donar més voltes al tema i a tornar a pensar en el dolor que afligeix al món, en la Teodicea, en el Déu que tolera el patiment… Pot un Déu ser impotent, tolit, dolent? Però si això aniria en contra del mateix concepte de Déu… Fregaria l’absurditat…

Imatge: Un nen petit mig mort de gana és penjat a Auswitch. George Steiner la reprodueix a Errata i es pregunta “on és Déu en aquell moment?”. En ser contestat que Déu és aquell nen, l’humanista considera tal resposta una “bafarada nauseabunda de patetisme antropològic”. Hi ha qui es revela amb esperit prometeic davant tan inadmissible injustícia, com Hesíode, Ésquil, Goethe, i companyia, tot fent pal·lesa l’intolerable comportament del que sigui que està allà dalt, però pagant el preu de viure sense referents omniabarcadors… I qui, no sentint-se capaç de renunciar al sentit, el busca en la providència, l’astrologia, l’I-Ching, les galetes xines… Woody Allen (altra vegada) des del seu ateisme cínic-escèptic-estoic i tot plegat, considera que una pitonissa, una religió i una galeta de la fortuna són igualment vàlides si ajuden. Whatever works. El pragmatisme americà d’allò que funciona… I “si funciona, no ho toquis”, que diuen els enginyers… Però la fe només funciona amb aquells que ja la tenen, amb els ja convençuts. És un do, del que només se’n pot proclamar el misteri.

Què ens passa? Que necessitem pensar que no estem sols? Que precisem un testimoni de la nostra miserable existència, de la nostra condició de desemparats? O és que potser l’existència de quelcom, en comptes de res, no és prou absurda i arbitrària per si sola que a sobre necessita uns éssers adolorits que l’escrutin i n’aixequin acta? Pot ser, però no puc copsar aquesta tendència a l’auto-engany, haig de clamar contra allò que mai hauria d’haver obtingut carta de naturalesa, però sempre amb esperança d’algun dia poder viure en un món millor, compte…

Hostiestic molt perdut… No sé què dic, per on vaig, ni on pretenc anar a parar amb tanta queixa… Què vols, acabar essent un expert de la crítica existencial despitada? Recuperem l’esperança vinga, tornem a visualitzar un humanisme regenerador, un art excel·lent i equil·librat que ens faci sentir plenament membres de la humanitat, completament el que som i del que estem fets. Presento que la curació deu consistir en un estat de consciència més elevat, en un retorn a la infància després de la vellesa, en un renéixer després d’haver viscut i haver vist viure. Déu només pot ser un nou començament.

18

Esperant caure del cavall…

19

Torno a l’Archives. Baixo a la terra. Sembla mentida però de sobte m’adono que fa molta estona que estic mirant el mateix. Penso en la meva situació aquí dintre i una línia aflora:

L’home és aquest estrany animal capaç de compromís.

Et repreguntes per tu, pel món, per qui ets, per què fas, per què cony fem tots aquí davant d’una imatge en moviment d’una cosa estàtica… Una imatge epítom de la raresa de la Nova York subterrània…. L’Empire de nit flota, és abstracte. Som uns 20. El silenci és absolut. Serenitat. No veig el que escric. Al cap de tres hores un ja només s’enfronta a sí mateix.

L’Empire està allà, de la mateixa manera que ho està si es surt al carrer. A fora hi fa una calor insuportable, a dins ens pelem de fred… No hi ha so, només se sent l’aire acondicionat esbufegant a tota màquina. De tant en tant s’encén una llumeta al voltant del gratacels. De vegades l’encuadrament canvia lleugerament. Torno a pensar, ara més desperdigadament, en tot l’any passat a NY. Recapitulo, vaig recordant la gent, les situacions, la seductora festa, la feina feta, els sentiments que m’han mogut, els canvis que he experimentat, el que he vist, el que he hagut de suportar…

Davant la successió de fotogrames immòbil se’m sobreposen les moltes persones que he conegut i que m’han fet estar content, les cares de les quals flueixen una per una davant l’Empire. Veig els companys de classe, els becaris, els catalans residents a Nova York, els visitants… I tants, i tants altres… Desplego l’encomiable catàleg de persones per les quals aquest any ha valgut la pena i els somric amb agraïment.

20

Amarcord dels freds matins arraulit sota la manta escoltant E lucevan le stelle o Vesti la giubba, ambdós rossinyols Di Steffano i Caruso desvetllant el dia des de l’I-Pod dins de l’I-Phone en la més pura intimitat musical, després que sonés l’alarma enfurismadament i la mandra em deturès d’anar a cole… Però llavors em deia que: s’ha acabat el bròquil! Que ja sóc grandet, i que per mi va el pollastre… I m’estirava per les rastes i m’administrava una dutxa d’aigua congelada…

I amarcord també d’aquells d’hivern tencat a l’Orwell i a l’Archives, sitiat per la neu…  Alló sí que era solitud de qualitat en territori limítrof… Com la de les cerveses i cigarretes sol al rooftop de Bedford amb North 5th mirant l’Skyline. Igualment acudeixen al meu record els mini documentals sobre els Cafès de Nova York, els rodatges pesadíssims, les classes avorrides, els gloriosos bagles engolits dissimuladament en plena lliçó… I com oblidar les múltiples nits boges, i les mítiques tajes de Union Pool amb en Franc, sempre tan sincerament franc… Sí senyor…

I més d’amagatotis, però igualment presents en el record, passo comptes amb els moments viscuts en el més intens aïllament, un aïllament que em feia estrany (als altres i a mi mateix), i maniàtic, i que em portava a escriure exageracions enclaustrat dins el meu món, tot baixant a les profunditats d’un funest neuroticisme de regnes alliberat dins aquest marc perfecte per al turment que és Nova York… Van ser dies d’hibernació, de paz con los hombres y guerra con mis entrañas… No us estranyi doncs senyores, que a cada moment m’estigui descobrint noves arrugues llaurades en el meu front preocupat.

21

Vist en perspectiva tot em sembla entranyable, gairebé indolor, orgànicament esdevingut… Potent analgèsic és el mestre temps…

Des de fa ja uns anyets que no para de rondar-me pel cap la màxima grega segons la qual un no es pot considerar feliç fins el moment abans de morir, quan mira enrera i creu que la vida ha estat meravellosa, que ha valgut la pena, o no… Tampoc és que cregui que aquesta sigui la única forma de felicitat a la que s’hagi d’aspirar, però per algun motiu sospito que és la que millor em pot funcionar, doncs em permet acceptar i tolerar el dolor que em fa créixer i evolucionar, sense suscitar enveges ni recel al meu voltant. Una felicitat privada i real, al sac i ben lligada, que m’ajuda a fugir cap endavant en moments d’alt voltatge neuròtic sense provocar els perniciosos efectes del phthonos diví… Suposo que aquesta actitud en certa manera obeeix a una reacció contra aquells que necessiten del reconeixement extern per sentir-se feliços, els que necessiten ser envejats per ser-ho, i que sovint aprofiten la més mínima ocasió per aparentar-ho, doncs en el fons aspiren a mostar més que a sentir…

Desenvolupa el tema… Contradiu-te… Accepta que també tens traces de les actituds contra les que reacciones… Tot i que no fa gaire escrivies que la felicitat va lligada a les expectatives futures, el salivar del condicionament clàssic pavlovià… Anhelaries connectar amb la “tempiternitat” del present… Nostàlgia dels bellament solcats caminos en la mar del passat… [illegible]

22

Orestes a l’Electra de Sófocles:

“Contingues la teva felicitat fins que arribi el moment.”

23

Caic en el fet que Empire és una d’aquestes coses que tothom sap que existeix, però que molt pocs han vist. Al principi, durant els primers minuts de projecció, es respirava un aire més aviat seriós… A les 5 hores la gent ja menja, posa els peus sobre la butaca del davant, es canvia de lloc, surt al lavabo amb total naturalitat… Ho faig tot això també, sense el més mínim escrúpol de cinèfil. En el retorn al meu lloc xuto el llibre sobre el que estic escrivint, i al recomposar el meu escriptori improvisat, faig un catàleg mental de lectures efectuades durant l’any: Roth, Auster, Vassari, Bolaño, Walser, Cortàzar, Zizek, Steiner, Stern, Burton, Freud, Racine, Homer… Relectures del Prometeu d’Esquil i l’Ajax de Sòfocles, de la Poètica d’Aristòtil… Monografies sobre Kubrick i Allen… I García-Márquez dient als joves que la creació literària és una cosa amb la que cal anar molt en compte, que és com un vici, una addicció. Txèkhov amb la Gavina dient que l’escriptura és frustrant, que un escriptor mai estarà content amb la seva obra, i que escriu per renovar i millorar el que ja ha fet. La sensació de que tot el que s’ha escrit està ple d’errors és el que em passa només de llegir un sol paràgraf del primer fragmentari, per això aquesta upgraded version, el Fragmentari 2.0.1.0, que quedarà obsoleta tan bon punt es consideri acabada.

24

Amarcord de Halloween vestit de plàtan.

25

I tota la tendresa de la que no he sabut què fer, que no he sabut on posar, amb la que no he pogut abraçar, sinó una sola nit en tota la meva estada a Nova York. La nit en què em va visitar l’únic àngel que he conegut mai.

26

El Cant dels Ocells ressona dins el meu cap en repeat.

27

Empire mereix una reflexió entorn al temps. Davant aquest film el crític, l’espectador, té molts moments per cogitar sobre la naturalesa del que està veient i modular el seu pensament de mil maneres… En un món on tot es vol ràpid, prêt-à-porter, manger, ready to go, take away… I on el mateix Warhol amb el seu pop art preparava peces que ressaltaven aquest aspecte de la nostra cultura… El contrast amb l’eterna elongació d’aquesta obre és rotund. No hi ha ni música, per no condicionar la recepció… Cadascú projecta el seu món sobre l’Empire…

[                                 ]

El temps… En parlaria, però no sé què és… Ni quan no m’ho pregunten ho sé… I si em pregunten, llavors no sé absolutament res.

La sala de l’esperit del temps de Bola de Drac, on cada hora era un any en el món real, em fa pensar en el temps que he dedicat a mirar quadres al llarg de la meva vida… I en totes les hores que cada quadre ha estat mirat al llarg de la història, i en com l’obra d’art actua com a catalitzador fractal de la ment humana, que, estimulada pel seu potencial evocador, s’expandeix ad infinitum… I en com el mirar segmentat i amb temps pel mig fa emergir un sentit nou cada vegada… I en com la percepció fragmentada vigoritza l’obra… I…

[                                 ]

Després de nosequantes hores d’Empire es perd completament la mesura del temps, s’intueix el què pot ser la divina eternitat i la detinguda contemplació de l’infinit, una dimensió descomunalment avorrida per a aquest tros de matèria impúdicament accelerada que és l’ésser humà.

(Desenvolupa més el temps…)

28

Amarcord de Woody Allen tocant el clarinet al Carlyle, de la Survivaball dels Yes Men, de dormir a l’aeroport JFK per culpa de la neu nadalenca, de tants museus, de tanta i tan crua solitud… De perdut per… De buscant entre… I de la Naomi Klein dient-me que, sobretot, fos valent… Be brave.

I amarcord finalment de la graduació solemne a Exeter i de com vaig aprofitar el retorn a terres britàniques per efectuar una breu ràtzia a Londres, on una amiga d’una amiga em va dir que havia de fer partícips als altres del que em passava i el que sentia, com ho havia fet aquella tarda amb ella, encara que em semblés egocèntric… I així va ser com va començar aquest segon fragmentari carregat d’egotisme que ja s’està a punt d’exhaurir…

29

Literalment: Estem mirant quatre punts de llum en un fons negre, una constel·lació. Un quartet de llumetes insignificants. La situació ja frega l’absurd. Warhol mai va triomfar amb les seves pelis, tot i que s’hi gastava bona part dels molts diners generats per la venda dels seus quadres fets en sèrie. Ningú entenia el que es filmava a The Factory, però quan algun dels bellíssims freacks que rondava per allà preguntava pel sentit del que s’estava fent se li contestava amb un sec ”Shhh, this is great art”. Art és tot allò que l’home considera art, i punt. Encara que sigui un vàter o un paper en blanc, una roda de bici o guix enllaunat…

30

Puta! Què passa, que no es pot dir “puta” al principi d’una frase? És una paraula no? Surt al diccionari… Vale Pau, ja està, ja has fet la gracieta… Ara escriu alguna cosa de profit va… Puta!

***

Al.loro perquè Empire de sobte s’acaba i ens quedem tots a les fosques. El que hem fet les 21 persones que hem aguantat estoicament en aquesta sala ha estat un acte de fe. Les miríades de fotogrames idèntics conferien al gratacels un resplendor, un magnetisme, una certa actualitat immortal que ara fan especialment notable la seva absència… Més que un precís instant, ens les hem vist amb milers de precisos instants gradualment matissats… El temps se’ns ha dil·luït. Al final ens diuen que ha durat mitja hora menys, i que ningú s’ha adonat que el projector anava sobrerrevolucionat perquè res canviava… Però es podia constatar que era film per les llums que s’encenien i s’apagaven, i per l’antena que feia pampallugues, i… Puta!

31

Suposo que en algun punt d’aquest segon fragmentari hauria d’haver començat a parlar exhaustivament sobre Nova York, ja que gairebé només m’he dedicat a les meves tribulacions, experiments i divagacions de diletant sense Nord. Però el meu Ego desbridat no m’ha permès deixar de parlar des de la meva exacerbada subjectivitat en gairebé cap moment… El que sí he intentat però, ha estat canviar la clau amb què he anat composant la polifonia del meu Jo… Una mica a la manera d’Alexander Portnoy, m’he psicoanalitzat a través d’aquesta ciutat que mai dorm. He vist Nova York des del divan, fent assidus viatges a la meva infància i explorant les meves pors, dèries i deliris. Ara només em queda demanar-vos perdó per tants laments, però malauradament ho he hagut de fer tantes vegades, que potser ja no té sentit…. Faig el que puc, i dispensin… Dic Jo, i així em dispenso a mi també.

32

Aquest fragmentari se’m descomposa paulatinament… Ja res connecta amb res… Els punts suspensius dominen el panorama… Em desintegro… Cacofonia final, com en els concerts de grunge en què es carregaven els instruments amb els que havien tocat la música… Estic destruint la meva pròpia escriptura a lo punki… Deflagració mental… Soroll… Noise… Puta!!!

33

Inevitablement, al final, em sembla que he acabat condicionant i decorant el text més del que pretenia en un inici… Tot i haver deixat, com sempre, pensaments inacabats i descosits literaris per tots costats, l’exigent consciència de la procrastinació s’ha anulat a sí mateixa i ha provocat que, al rellegir aquest fragmentari per enèssima vegada, m’envaeixi la sensació d’haver intentat polir massa el crokis i potser haver-lo potinejat en excés… Veig que m’he excedit en el brodat d’aquesta crònica d’una pèrdua anunciada de jove català errant que s’aplica a llegir esforçadament el llibre del món, alhora limitat i estimulat per la seva miopia i el seu daltonisme…

34

Em trobo aquestes notes a l’I-Phone:

Acaba amb paràgraf definitori de NY: Una ciutat veloç, centrífuga i centrípeta, que atreu i repel per igual, que inspira i transpira, impel·leix i expel·leix, que tan pot reforçar com destruir… Un lloc on… Un lloc…

:::

Fi fragmentari: Deixa’l obert, insinuant que has de canviar, que veus que aniràs adquirint maduresa amb el temps i que potser perdràs involuntàriament la teva tan preuada ingenuïtat, però que en alguna mesura la conservaràs mentre tinguis projectes i et sentis guiat pel teu cor… Refereix-te a l’auto-referència enraonada com a excusa que no t’excusa de res però que t’ajuda a conèixer-te millor a tu mateix i a constatar de quina pasta està fet el teu esperit. Has descobert que, per seguir descobrint i descobrin-te, només pots habitar en un món caleidoscòpic, per això has de continuar escrivint i viatjant, encara que de vegades sembli inútil, encara que, per ara, ho deixi aquí.

:::

En referència postrema a la marxa física de Nova York:

“A lot goes on forever… And I can’t forget, but I don’t remember what”. Canta Leonard Cohen, recordant-me que sempre hi ha molt a fer en una ciutat, aquesta, on tot és confusió, caos fèrtil, humus inspirador… On trilions de coses passaràn d’ara endavant i per sempre més… Coses que em perdré, com em perdo a cada instant les infinites realitats paral·leles que conformen el nostre univers… I no puc oblidar que… Ja no me’n recordo…

o

Suposo que, la flama, ha de continuar cremant.