PECAGÚS

Alguns sectors econòmics i socials de Catalunya pensen que una eventual independència del nostre país d’Espanya tindria un efecte devastador sobre l’economia catalana. Tal com defensava unes setmanes enrere en l’article “It’s the economy, stupid”, la independència de Catalunya s’hauria de fonamentar més en factors econòmics que no pas en qüestions identitàries o culturals. Com podem resoldre doncs aquesta aparent contradicció?

Les darreres previsions del FMI donen un modest 0,8% de creixement el 2011 i un 1,6% el 2012 pel conjunt de l’Estat espanyol, mentre que el conjunt de l’economia mundial creixerà el 4,5% els dos anys. Aquest creixement econòmic es centrarà en les economies emergents i en desenvolupament (Xina seguirà creixent al 9,6% i 9,5%, respectivament).

En aquest context, què hem de fer les empreses d’aquí? Penso que lluny d’intentar perseverar en el mercat espanyol, hem de buscar-nos la vida; buscar nous clients, nous mercats. Com sempre els catalans hem fet. Les empreses hem de buscar els negocis allà on es troben i el món no està en crisi. Adéu Espanya, aquesta és una manera d’assolir també la independència.

Però qui són els nostres clients? Gairebé el 70% de les exportacions catalanes són a Europa (UE-27), mentre que Xina només representa el 1,4% del total. Xina, en canvi és el 8% de les nostres importacions (Font: Idescat). Tenim un dèficit comercial molt important, Catalunya va exportar el 2010 48.500 Milions d’euros (Espanya; 186.000 M) mentre que va importar 67.200 Milions d’euros (Espanya: 238.000 M), això és un enorme dèficit comercial. L’equilibri en la Balança de Pagaments es compensa parcialment per les entrades del turisme. La lectura és clara, comprem més a l’exterior del què venem i el turisme ens ho compensa parcialment. Per països, només amb França i Portugal, el saldo comercial és positiu. Està bé ser un país de serveis (turístics). No es pot pas menystenir que Catalunya rebi 14 milions de turistes estrangers i el conjunt d’Espanya sigui el segon país del món en número de visitants. Ara bé, l’economia catalana sempre s’havia caracteritzat per dues coses; la seva diversificació en molts sectors (i un sector industrial molt potent) i una capacitat exportadora forta. Les dades actuals semblen desmentir això. Ens cal més potència cap a l’exterior.

La indústria catalana té prou elements de competitivitat per tenir una major capacitat exportadora: la indústria química, l’automoció són els principals exportadors. Ara bé, la maquinària i la metal·lúrgia té una rellevància molt important, superior a l’alimentació i als productes agraris. Pel què a les importacions, la dependència energètica fa que sigui una de les principals rúbriques. També és curiós veure com, creuant les dades, som deficitaris en tots els sectors (importacions > exportacions), excepte en l’automoció i en l’alimentació.

Exportar és complicat i fa mandra. Cal trobar els canals de distribució adequats, tenir una força de vendes motivada, cobrir bé els riscos financers i comercials, disposar d’una estructura específicament dedicada, i sobretot ganes. És el camí per sortir de la crisi. El mercat espanyol serà cap cop menys atractiu per la majoria d’empreses. La indústria catalana i la PIME gironina fa temps que ho sabem. És la nostra manera de ser també independents. Es un argument econòmic. Adéu Espanya: exportem.