PECAGÚS

La publicitat és una eina bàsica i imprescindible en qualsevol empresa. Permet donar a conèixer una marca, un producte o una empresa. Tot s’ha de promocionar avui en dia. És un factor clau en tota estratègia de màrqueting. Normalment una bona campanya de publicitat busca incidir en les emocions dels potencials clients i dirigir-los cap al consum. Els creatius publicitaris solen ser uns professionals altament retribuïts.

Últimament amb la crisi i tota la reorganització del sistema financer (eufemisme, per dir quants bancs o caixes tancaran) ens estan afusellant amb tota un allau de publicitat de les diferents entitats que intenten sobreviure. Heus aquí alguns exemples:

 “El valor de las ideas”, diu un dels grans bancs espanyols. Quines idees? Seran les que sempre han importat a la banca, les idees dels diners. Perquè no diuen “el valor dels diners” directament? O que ho preguntin als seus més alts directius recentment imputats. Les “idees” (valors) no semblaven importar-los massa.

“Adelante”, diu l’altre gran. Per què no diuen directament “Peti qui peti, nosaltres endavant”?. L’únic que els importa és la seva rendibilitat emmascarada amb el vernís de les bones intencions. “Adelante”? No li aneu pas amb els vostres problemes a aquest honorable banc. Perquè amb un gran somriure el seu funcionari de torn, li dirà “ha sido un placer pero…”.

“114 anys treballant per Girona”. Quin eslògan! Tenia alguna cosa a veure la banca de finals del segle XIX amb l’actual?

“Parlem”. De què? De Dació en Pagament o de Desnonaments?. Abans o després de què l’absorbeixi?.  “Si vol que li deixi 100 vostè me n’ha de portar 120”. Ja se sap pels d’aquí: “la pela és la pela”.

“Persones al servei de persones”. M’encanta. Les persones sempre venen. Des de quan li han importat les persones als mercats financers? (Només als polítics en campanya electoral). En alguns anuncis, solen sortir uns models tot catxes que diuen que són cuiners o mecànics i que el seu banc els coneix pel seu nom i que els hi agrada jugar a la petanca. Però senyors, si actualment els bancaris (treballadors de banca) no et veuen el pèl. La rotació a les oficines és altíssima. No els hi deixen temps per no “intimar amb l’enemic”. La banca electrònica els hi agrada més. Menys persones és més productivitat.

Parlant de “persones”. Es lògic jubilar a professionals amb 55 anys quan estan a la maduresa professional i vital? El sistema en el seu conjunt (públic-privat) s’ho pot permetre? És això la cèlebre Obra Social?

“Banca de proximitat”. Proximitat, a on? Caixes en fallida es fusionen per crear una gran caixa, també en fallida? Proximitat vol dir; “miri senyor empleat de Girona hem pensat que ara la seva carrera professional continuarà a Les Terres de l’Ebre?”. “Oportunitat”, sol ser una paraula usada també.

“La caixa que suma”. De nou, què suma problemes?

Totes les entitats estan per ajudar el “territori”. A quin territori es refereixen? A Brasil o a Miami que és on obtenen la majoria dels seus beneficis?

“Junts per Girona”. Quin conya, una ciutat vallesana promocionant el provincianisme de Girona?. Ah això sí, amb bosses reciclables de les Cases de l’Onyar. Un clàssic.

La Banca ètica. Aquest és nou. Resulta que s’ha creat una nova banca que ara és ètica. Algú ha sentit a parlar de restaurants ètics o gasolineres ètiques? L’ètica dels negocis no només és desitjable sinó com a la “mili”, “el valor se le supone”.

“Fes-te un Banker”. Ara resulta que comprant accions de 1.000€ pots ésser banquer. Òndia, que bé! I et regalaran una tovallola amb el nom d’accionista. Quina bicoca! Podràs anar aplaudir a les juntes d’accionistes!

I quan pitjor estàs, busca’t algun patrocini publicitari mediàtic; tipus un campió de motos o un entrenador de futbol. Com diem a l’Empordà, per fer el merda.

Publicitat, mofa o sarcasme? Cinisme, tal vegada. Que la banca és com és ho sap tothom, però últimament se’ns riuen de tots amb unes campanyes publicitàries buides de contingut i que potser les paguem també entre tots (FROB i altres).

O no ho trobeu?

Antecedents

El cas Ryanair és un cas d’èxit empresarial. De molt d’èxit. Un d’aquells casos que s’estudien a les escoles de negocis. La companyia va ser fundada el 1985 pel Sr. Tony Ryan (no sabem si en un garatge o no…) per fer vols entre les Illes britàniques i des de llavors ha tingut 27 anys de creixement continuat. En els darrers estats financers tancats el març de 2011, va presentar una xifra de negoci de 3.630 milions d’euros i uns beneficis de 401 milions. La companyia ha transportat un total de 72,1 milions de passatgers i pensa portar-ne 75, el 2012. Preveu continuar creixent. També ha repartit 846 milions de dividends pels seus accionistes en els últims 3 anys. En un context econòmic de crisi, d’encariment del combustible i amb els efectes perversos del núvol del volcà islandès, la companyia ha aconseguit augmentar passatgers (+8%), augmentar facturació (+21%) i augmentar de forma notable resultats (+26%).

És la companyia “low cost” més important d’Europa. Gaudeix dels preus més baixos. És una de les que transporta més passatgers a nivell mundial. (7ª en 2010).

Utilitza una estratègia de reducció de costos molt agressiva: Optimitza rutes (reduint els temps a terra dels avions), cobra per tots els serveis, per maletes, utilitza Internet per tota l’operativa comercial. Utilitza només un model d’avió (B-737) per tota la flota (això minimitzaria costos de manteniment). Optimitza la productivitat del seu personal, de tripulació per avió, de handling, etc.  Fins i tot, obté publicitat gratuïta (publicity) amb les seves eternes polèmiques. Tota una sèrie d’estratègies empresarials que fan de Ryanair un profitós model de negoci amb sucoses rendibilitats pels seus accionistes.

Girona – Costa Brava

El 2004, ho va tenir clar. Un aeroport decrèpit, infrautilitzat i humiliat, el Girona – Costa Brava va ser la seva base de creixement a l’Estat espanyol. Des de llavors la metamorfosi ha estat evident. De 600.000 passatgers/any (1997-2002) a més de 5,5 milions (2008) i un notable impuls a tots els sectors turístics i empresarials de les nostres comarques. El 2010, van ser 4,8 milions. Actualment, Girona és una de les 44 bases europees on opera a través de 46 rutes (El Prat també n’és base amb 24 rutes).

Subvencionem?

Amb aquests antecedents, tots els aeroports creien en allò de “posi un Ryanair en la seva vida” i moltes administracions d’arreu es van llançar a una subhasta pública de subvencions per aconseguir el favor de la companyia irlandesa. Avui en dia això sembla haver canviat. La premsa n’ha anat plena recentment. Acusacions creuades. Amenaces. Xantatges. Plantades en públic. Abandonaments d’aeroports. Tot un seguit de presumptes incompliments i molt de circ mediàtic, impulsat pel seu inefable CEO, el Sr. O’Leary.

Però, la pregunta que em faig és: Cal seguir subvencionant des de Girona a Ryanair?  

Tots volem seguir volant des de Girona a preus barats. Descobrir ciutats europees en un cap de setmana. Anar a prendre un cappuccino a Roma o a fer compres a París. Viure com nou rics, amb càrrec als pressupostos de la Generalitat, la Cambra de Comerç o l’Ajuntament. Ens encanta veure aterrar l’Arpa Daurada sobre fons blau, ple de “guiris” delerosos de venir a beure sangria i fer “paelas”. En tot cas que en vinguin molts…

Ryanair a Girona ha estat un gran impuls pel turisme i per l’economia en general però jo crec que actualment no es pot seguir subvencionant. No parlaré de les magres finances públiques. No parlaré de les seves praxis al límit de l’ètica empresarial o de la legalitat laboral,  ni de quan et deixa tirat pels aeroports, ni dels incompliments de contractes firmats. Tampoc parlarem que Ryanair tributa pels seus beneficis al 12,5%, el tipus impositiu irlandès que és menys de la meitat de la mitjana dels tipus europeus. O que rep 660 Milions d’euros anualment de subvencions públiques de tota Europa.

Ara bé, per mi subvencionar els guanys d’una empresa privada és anar contra la lliure competència. Potser el model d’aeroport de Girona ha de ser diferent. Segur. No podem competir amb Barcelona. Barcelona ha de tenir el seu propi model, que per mi passa per ser un referent en vols intercontinentals o llargues distàncies i no pas en low cost i aquí Girona n’hauria de ser un complement del Prat. El de Girona no pot ser tampoc un aeroport “mono marca”. A més, la mateixa UE recorda que les subvencions són il·legals i que no es pot seguir emmascarant-les en “contractes de promoció o màrqueting”.

Seria lògic seguir mantenint la viabilitat d’un negoci privat amb subvencions públiques?

Acabats de constituir els nous ajuntaments i ben lluentes les poltrones que presidiran els designis dels nostres municipis pels propers quatre anys, em faig la següent pregunta: Per què hi ha tants municipis/ajuntaments? Sense voler entrar les causes històriques, demogràfiques o socials, ni evidentment voler fer moure tothom del poble a la ciutat, em faig aquesta reflexió. En moments de retallades i d’un sector públic que ha d’anar reduint despeses i fent menys serveis, què es podria fer a nivell municipal? L’Ajuntament és l’administració més propera i segurament la més necessària. És la més visible als ciutadans i ha de ser la més eficient, doncs està subjecte al dia a dia més exigent. Tampoc vull entrar avui en la superposició d’administracions que tenim a Catalunya, a part del nivell municipal, tenim; comarcal (Consell comarcal), provincial (Diputació), autonòmica (Generalitat), estatal (Estat) i tal vegada, europea (UE). 6 nivells de gestió. Quanta seguretat! Només ens faltaria que la ONU també manés. Això de moment encara no és.

Però tornem als ajuntaments. A Catalunya, hi ha 947 municipis per una població total de 7,5 milions (promig 7.919 hab./municipi). A les comarques gironines, per una població de 750.000 habitants, un 10% de Catalunya, hi ha 221 municipis (promig 3.393 hab.). Lògicament a ningú se li escapa quina és la composició territorial de les comarques gironines, formada per molts municipis, petits i estesos per tot el territori. Això és una riquesa i jo reivindico les bondats de  “lo de poble”.

Però, tornem al quid. Ja hi ha molts municipis propers entre ells que s’han unit fa anys per compartir serveis i interessos. L’exemple que em ve al cap és Forallac (de qual casualment jo en sóc fill), municipi que nasqué el 1977 i que engloba els termes de Fonteta, Peratallada, Vulpellac, Canapost, Sant Climent i Santa Susanna de Peralta i els nuclis de La Bordeta i el Puig de Sant Ramon. 1.749 habitants, un sol ajuntament, un polígon industrial únic i amb molts serveis, un viver d’empreses que ja voldrien molts pobles veïns, etc. En resum, racionalitat. Una comunió d’interessos d’uns pobles veïns que ja fa anys ho van tenir clar.

A l’Empordà, però tenim exemples contraris. Pobles molts més petits i més propers, cadascú amb el seu ajuntament (i espero que no pas enemistats entre ells…). Tenim els pobles propers de Rupià, La Pera i Foixà, amb 3 ajuntaments per un conjunt inferior a 1.000 habitants. Algunes ciutats al voltant de Girona fa pocs anys estaven unides. No hi ha unes problemàtiques comunes en municipis tan propers o unes necessitats globals? O és que les raons polítiques prevalen per sobre els criteris d’eficiència econòmica? (aquesta  última és retòrica…)

En resum, faig una proposta concreta: menys municipis, menys ajuntaments. Això significaria menys alcaldes, menys secretaris, menys estructura, més racionalitat en la gestió, compartir serveis (potser els Consells comarcals perdrien funcions, però avui l’objecte no és parlar d’aquestes administracions). Es una mesura concreta. Potser impopular per la classe política, però penso que necessària en un país amb un nivell de superposició d’administració pública massa gran i amb un sector públic amb greus problemes de dèficit i de finançament a l’exterior.

No penso pas que els de Fonteta es sentin menys de Fonteta per pertànyer a un “artifici” com Forallac (per cert, és un acrònim que no sona gens malament).

Llavors amb menys ajuntaments no per això seria menys certa la cançó de Lluis Llach, que deia “el meu país és tan petit que des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí”. Campanars sí, ajuntaments els necessaris per treballar i donar serveis.

Mentre en el nostre país, el clima industrial està estancat, tristoi i pessimista i no ens falten dades per confirmar-ho, en la vella Europa hi ha un país que està exercint el seu clàssic rol de líder econòmic del Vell Continent. Alemanya està creixent al 2,6% (previsió 2011 del Govern Federal), la taxa d’atur es situa al 7,1% (i amb tendència decreixent), les exportacions van pujar un 21% (variació interanual el febrer-2011),  les vendes d’automòbils han pujat un 13,6% (primer trimestre), i fins i tot, la construcció està remuntant. Aquest clima industrial està situat a les antípodes del nostre. Vaja, si fa no fa com ha estat sempre, llevat d’algunes excepcions, quan Espanya jugava la “Champions League de  la economía mundial” (ZP dixit).

Mentre alguns pregonen una crisi global del sistema econòmic i la fi del capitalisme, hi ha economies que van prou bé. Com he defensat en altres articles, el món no està en crisi i penso que és legítim veure què fan els que van bé i copiar-ho o si més no, aprendre’n. Les dades econòmiques d’Espanya i Catalunya no ens fan ser optimistes i sembla com si aquí la crisi ens colpegés amb més severitat. Va venir doncs per quedar-s’hi la crisi?

Però tornem al cas alemany. Llegia fa poc que el president dels empresaris alemanys, Sr. Dieter Hundt, parlava de dos factors claus per explicar aquest “miracle alemany”. En economia no hi ha receptes màgiques. Segurament la realitat econòmica, cultural, social a Alemanya és molt diferent a la nostra. No parlem de la Història. Centraré l’article en dos punts, concrets i pràctics, que potser podríem analitzar i veure si es poden aplicar a casa nostra: La Formació i la Cogestió.

–          La Formació

Deia, el Sr. Hundt que “treballar és estudiar”. A Alemanya, s’ha creat un sistema dual Empresa-Escola. Els joves entren a les empreses amb un contracte de formació, però sense deixar d’estudiar. Alemanya té les taxes d’atur juvenil més baixes del món. Aquest model s’aplica també a Suïssa i Àustria i s’està ja aplicant no solament a la formació professional, sinó que s’està estenent a nivells universitaris i de gestió empresarial. Segons el Sr. Hundt, “el secret és no separar mai la feina de la formació, l’empresa de l’escola”. Aquest sistema que s’anomena “universitat professional”, es basa en què l’estudiant té un contracte de formació, i al mateix temps manté els estudis o una investigació  en un laboratori o departament universitari. És un triangle virtuós, basat en la cooperació.

Durant els anys de crisi, el govern alemany no ha reduït les assignacions públiques a aquests programes Empresa-Escola /Universitat sinó que s’han augmentat.

La realitat és doncs tossuda, el sistema funciona. Alemanya està veient créixer les seves exportacions i està captant joves de l’Europa de l’Est i d’arreu… Vejeu el següent enllaç:

http://www.3cat24.cat/noticia/1232166/economia/Empreses-alemanyes-recluten-aquesta-setmana-joves-enginyers-a-Barcelona

 –          La Cogestió (Mitbestimmung)

La Cogestió té els seus orígens en la Llei de 21 de maig de 1951, mitjançant la qual es regulava la coparticipació dels treballadors en els òrgans executius de les explotacions mineres i la indústria del ferro i l’acer. Aquesta norma va establir una administració paritària d’empresaris i treballadors en les empreses. Després de successius canvis legislatius, actualment està vigent la Llei de Cogestió de 1976, que requereixen que totes les SA, que tinguin un número mínim de treballadors (actualment 500), comptin amb un òrgan de supervisió (Consell de Vigilància) que tingui una composició que representi accionistes i treballadors en una proporció de 50/50. Aquest llei fou qualificada com un “puntal bàsic de l’economia social de mercat” per la cancellera Angela Merkel.

Avantatges del sistema de cogestió:

–          Facilita la participació dels treballadors i compensa la tradicional supeditació i posició d’inferioritat respecte a l’empresari

–          Facilita la negociació o resolució de qüestions que els afectin

–          Major control dels directius, i evitar que actuïn per compte propi

Arguments en contra:

–          No sempre han de coincidir els interessos de l’empresari i els treballadors

–          L’empresari té un interès més financer mentre que els dels treballadors són de caràcter social, condicions de treball, salari o estabilitat en la feina

–          La rigidesa en la negociació pot fer perdre competitivitat i flexibilitat a les empreses

–          Altres de tipus més legals, la Cogestió podria atemptar contra la llibertat d’associació o fins i tot al dret de propietat

Sembla doncs que al capitalisme social d’origen alemany no li va gens malament. Segurament les causes són múltiples, però avui m’he volgut centrar en dos aspectes.

Afegia el Sr. Hundt en la seva entrevista, que lluny del model americà de “resultats immediats o fora (out)” o el japonès excessivament paternalista o proteccionista, es situaria un punt intermedi, lligat però a la mentalitat alemanya basat en el consens i la concertació.

Tal vegada podríem aplicar quelcom a casa nostra?

Per continuar amb el meu article anterior, Indignats (i), proposava algunes mesures concretes per intentar atenuar la indignació i pensar en objectius concrets per sortir d’aquest atzucac econòmic i polític. El primer a) era un canvi en la contractació laboral, buscant un “model més  flexible i més estable”. Això no és ciència-ficció, ja que alguns països com Alemanya tenen un model similar.

Altres mesures poden ser:

2. Segons l’Associació Espanyola de Fabricants de Materials de Construcció Ceràmics, Hispalyt, el 2006 es van visar a Espanya 920.199 projectes d’habitatges, mentre que el 2010 només van ser 34.518. Dos terços de la construcció d’habitatges del període 1999 a 2007 en tota la Unió Europea foren a Espanya. Hi ha un excés d’oferta enorme. Alguns fonts situen en 1,5 milions el números d’habitatges buits, cosa que cobriria la demanda de 7 anys. Tot i això els preus encara estan a nivells que fan inaccessible l’habitatge a moltes famílies, especialment als més joves. Segons la Sociedad de Tasación, el preu promig de l’habitatge a Espanya, hauria passat de 2.905 €/m2 el desembre de 2007 a 2.476 el desembre de 2010, només un 15% de reducció. Evolució semblant a Catalunya, de 4.155 €/m2 a 3.510. El mercat de lloguers tampoc funciona. La taxa de propietat a Espanya (85%) és molt alta en comparació a altres països d’Europa, on el lloguer està molt més estès. A Alemanya i França és del només del 40%. Un millor accés als lloguers afavoriria la mobilitat dels treballadors i això podria reduir l’atur. Les economies més dinàmiques de la UE tenen una taxa de lloguer més alta.

Es produeix doncs una paradoxa amb un excés d’oferta d’habitatge i un excés de demanda (joves amb contractes precaris que s’apuntarien al lloguer), però no hi ha una davallada significativa dels preus, cosa que demostra el mal funcionament actual del mercat. Tot això també afavorit com se sap per la constricció de crèdit, ja de sobres, coneguts per tots els lectors.

Mesures que es podrien impulsar: Liberalitzar els contractes de lloguer, augmentant-ne la seguretat jurídica pels propietaris i evitant les traves pels inquilins. Suprimir els incentius fiscals a la compra d’habitatge. Suprimir l’habitatge protegit en propietat i reorientar la protecció cap al mercat de lloguer. Suprimir l’Impost de Transmissions Patrimonials per dinamitzar-ne les compravendes, etc.

3. La globalització i el canvi tecnològic són imparables. Estar en aquest món globalitzat necessita d’una formació elevada i molt específica. El sistema educatiu ha fracassat i moltes vegades s’ha perdut en debats estèrils. La taxa de fracàs escolar a Espanya és una de les més altes, també, dins els països de la UE. Els famosos “Ni-Ni” (ni estudien ni treballen) sembla que són vora de 750.000 persones, segons diverses fonts. Tampoc la Formació Professional acaba d’arrancar per falta d’interès polític per a potenciar-la. Pel què fa a la Universitat, sovint hi ha una falta de correlació entre l’oferta universitària de places i els llocs de treball més demandats. No hi ha encara prou lligams entre Universitat i Empresa. Pel què fa als idiomes, aquests són essencials avui en dia. Encara hi ha poc coneixement de llengües estrangeres a Espanya, que en estudis recents ha obtingut els pitjors resultats de tota la UE.

No està en crisi el sistema capitalista, que s’ha demostrat històricament com el sistema que major progrés i riquesa ha aportat a tota la Humanitat. El món no està en crisi. Calen millores en el sistema, millores estructurals i profundes. Algunes són molts concretes: Reforma del mercat Laboral, reformes en el mercat immobiliari, potenciar l’educació: Idiomes, FP i Universitats.

Ens en sortirem.

La gent n’està farta. Estan indignats. El què va començar sent una acampada anecdòtica a la madrilenya Plaça del Sol està agafant els tints d’una autèntica revolució. Una revolució silenciosa i pacífica però de final absolutament imprevisible. La gent n’està farta d’aquesta dictadura dels partits, d’aquesta pseudodemocràcia de només votar cada quatre anys, d’un sistema pretesament de mercat que només accentua les desigualtats socials i que crea injustícies. Farta de mentides i falsos dogmes com que “viurem millor que els nostres pares, i treballant menys”. A més a Espanya, com tot bon país llatí, tot es magnifica i s’amplifica per bo i per dolent. L’atur espanyol és el doble de la mitjana europea, també la meitat dels joves estan a l’atur, no hi ha perspectives que la cosa millori, tenim una inflació pels núvols, una economia en procés de desindustrialització quan ens feien creure que érem més rics que els veïns europeus, una classe bancària arrogant i prepotent que només pensa en llur enriquiment; i cap bri de recuperació a la vista. Mentrestant, estem en campanya electoral, i l’elogi a la mediocritat, la demagògia i la perpetuació d’un sistema al servei d’uns partits decrèpits liderat per gent de baix perfil arriba a l’extrem.

El panorama és desolador. Què fem? Deixem-ho tot i anar a protestar? La queixa és legítima i justa. Ara bé, mirem més enllà i veiem quins poden ser alguns objectius concrets i mesurables per tal de què avancem i les queixes de la Places serveixin per quelcom més que perquè la dreta mediàtica cavernícola s’indigni encara més per la no intervenció del Ministeri de l’Interior per desallotjar-les.

Llegia fa pocs dies un article en el Twitter de Xavier Sala i Martín, que m’ha fet reflexionar i que voldria compartir amb vosaltres. Proposa algunes solucions o demandes per tal de què les coses puguin canviar, i des del sistema fer-lo més eficient. L’adaptació de l’article és lliure:

1. Espanya té un mercat laboral dual, a dues velocitats. Per un cantó hi ha les persones amb contracte fix i per altra hi ha els temporals. Aquestes últimes van de contracte en contracte, són contractes precaris i sense opció mai a tenir una feina estable. Per altra cantó, les empreses tenen gent amb contracte fix des de fa molts anys. La legislació actual és molt rígida i no permet la flexibilització, llevat de determinats casos (Lògicament, pagant indemnització). L’altre dia, sopant amb un company nord-americà, m’explicava com funciona als Estats Units. Llevat d’una minoria que disposa de contractes blindats, qualsevol treballador pot ser acomiadat d’un dia per l’altre. Això és l’acomiadament lliure que tant agradaria a la patronal. Jo no ho defenso, ara bé el dinamisme de l’economia nord-americana permet una millor i ràpida recol·locació de les persones. Les dades són clares, Espanya 21,29% d’aturats sobre població activa; EUA 7,8%. Cal transitar cap a un model laboral més flexible i més segur. Cal equilibrar les dues qüestions. Les últimes reformes laborals no ho han aconseguit. Cal un model on la gent es senti segura i tingui feina fixa i on també l’empresa pugui flexibilitzar les seves estructures quan els temps i les necessitats així ho requereixin. Cal un “model flexiblement estable”. Ara bé, la millor estabilitat és tenir unes empreses fortes, sanejades, competitives internacionalment, amb la dimensió adequada i ben dirigides.

Continuarà…

Ells en són els culpables. Ja ho havíem decidit. Abans que els gurus ens expliquessin del dret i del revés els orígens i els perquès de la Crisi, ja ho sabíem. Els bancs són els culpables de la Crisi, en majúscules. També segurament ho seran de la propera. No tenen ànima. Són cruels, despietats. Les llegendes urbanes estan plenes d’estigmes en contra d’ells. Un dels més clàssics és aquell del paraigua. Que te’l deixen quan fa sol i quan plou, bla, bla, bla… Cansa fins i tot de repetir-ho.

Jo treballo en una PIME. Una PIME que ha patit de forma clara la crisi que han creat, a priori, els bancs. Mai he treballat en una entitat financera i no estic fent pas punts per a treballar-hi. Escric per intentar mirar més enllà i aportar nous punts de vista. Segurament els bancs tenen la seva part de culpa en l’actual situació però també la tenim les empreses, els particulars i com no, el govern. Tots els governs. Sempre els governs.

Però tornem als bancs. Els bancs, caixes d’estalvi i similars són empreses; privades, semipúbliques, amb afany de lucre i sense, que tenen una funció bàsica. Així m’ho van ensenyar; la funció principal és canalitzar estalvi des d’unitats excedentàries cap a unitats deficitàries i que necessitaven finançament. Deixar diners, vaja.

Això ara s’ha trencat. Un dels principals bancs espanyols i del món diu que hi haurà com a mínim dos anys més de sequera creditícia. Moltes empreses estan patint per manca de liquiditat. Els diferencials aplicats (que són els marges dels tipus d’interès sobre l’EURIBOR) són abusius. Algunes empreses fins i tot es plantegen deslocalitzar les seves seus productives per manca de crèdit. Sense crèdit, l’economia no pot funcionar. Les excuses són mil: la taxa d’endeutament, la CIRBE, les garanties, els avals, la solvència, Basilea III, la Merkel, en Trichet, els analistes de risc, etc. No us vull cansar. El cert que és avui dia els bancs no fan de bancs. En tot cas i paradoxalment, ells segueixen aconseguint resultats positius, sense assumir risc. Bravo pels seus accionistes.

La meva tesi és clara. Cal ajudar els bancs perquè aquests tornin a fer de bancs. Que es fusionin, que s’absorbeixin, que desapareguin els dolents i ineficients, que les caixes es converteixin en bancs, que es facin més grans i poderosos (sembla que no ho eren tant com sempre havíem cregut!). L’Estat està prenent ja un paper actiu en tot això, mitjançant el FROB (Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria). Sense una represa del crèdit serà molt difícil que les empreses i els projectes tirin endavant. Ara diuen que només donen crèdit als projectes solvents. I abans què feien? Donaven crèdits a “insolvents”? O és que els bancs mateixos es van abocar a una espiral clarament suïcida? Tota entitat ha de cobrir la possibilitat de no recuperar els seus diners. Si abans no ho feien, que n’assumeixin les conseqüències els que han portat una mala o arriscada gestió. I que s’exigeixin responsabilitats. Ja està bé del “aquí no passa res”. Les empreses, particulars, autònoms necessitem crèdit per mantenir l’economia, tal i com avui en dia la coneixem. Una altra cosa, seria un món sense bancs, un món sense crèdit, el retorn a una economia menys financera, menys monetària, tal vegada de una economia de bescanvi…? Això ja són figues d’un altre paner…

Alguns sectors econòmics i socials de Catalunya pensen que una eventual independència del nostre país d’Espanya tindria un efecte devastador sobre l’economia catalana. Tal com defensava unes setmanes enrere en l’article “It’s the economy, stupid”, la independència de Catalunya s’hauria de fonamentar més en factors econòmics que no pas en qüestions identitàries o culturals. Com podem resoldre doncs aquesta aparent contradicció?

Les darreres previsions del FMI donen un modest 0,8% de creixement el 2011 i un 1,6% el 2012 pel conjunt de l’Estat espanyol, mentre que el conjunt de l’economia mundial creixerà el 4,5% els dos anys. Aquest creixement econòmic es centrarà en les economies emergents i en desenvolupament (Xina seguirà creixent al 9,6% i 9,5%, respectivament).

En aquest context, què hem de fer les empreses d’aquí? Penso que lluny d’intentar perseverar en el mercat espanyol, hem de buscar-nos la vida; buscar nous clients, nous mercats. Com sempre els catalans hem fet. Les empreses hem de buscar els negocis allà on es troben i el món no està en crisi. Adéu Espanya, aquesta és una manera d’assolir també la independència.

Però qui són els nostres clients? Gairebé el 70% de les exportacions catalanes són a Europa (UE-27), mentre que Xina només representa el 1,4% del total. Xina, en canvi és el 8% de les nostres importacions (Font: Idescat). Tenim un dèficit comercial molt important, Catalunya va exportar el 2010 48.500 Milions d’euros (Espanya; 186.000 M) mentre que va importar 67.200 Milions d’euros (Espanya: 238.000 M), això és un enorme dèficit comercial. L’equilibri en la Balança de Pagaments es compensa parcialment per les entrades del turisme. La lectura és clara, comprem més a l’exterior del què venem i el turisme ens ho compensa parcialment. Per països, només amb França i Portugal, el saldo comercial és positiu. Està bé ser un país de serveis (turístics). No es pot pas menystenir que Catalunya rebi 14 milions de turistes estrangers i el conjunt d’Espanya sigui el segon país del món en número de visitants. Ara bé, l’economia catalana sempre s’havia caracteritzat per dues coses; la seva diversificació en molts sectors (i un sector industrial molt potent) i una capacitat exportadora forta. Les dades actuals semblen desmentir això. Ens cal més potència cap a l’exterior.

La indústria catalana té prou elements de competitivitat per tenir una major capacitat exportadora: la indústria química, l’automoció són els principals exportadors. Ara bé, la maquinària i la metal·lúrgia té una rellevància molt important, superior a l’alimentació i als productes agraris. Pel què a les importacions, la dependència energètica fa que sigui una de les principals rúbriques. També és curiós veure com, creuant les dades, som deficitaris en tots els sectors (importacions > exportacions), excepte en l’automoció i en l’alimentació.

Exportar és complicat i fa mandra. Cal trobar els canals de distribució adequats, tenir una força de vendes motivada, cobrir bé els riscos financers i comercials, disposar d’una estructura específicament dedicada, i sobretot ganes. És el camí per sortir de la crisi. El mercat espanyol serà cap cop menys atractiu per la majoria d’empreses. La indústria catalana i la PIME gironina fa temps que ho sabem. És la nostra manera de ser també independents. Es un argument econòmic. Adéu Espanya: exportem.

Els ingressos d’una empresa han de ser superiors a les despeses. Aquest és el principi bàsic de les empreses en una societat oberta i de mercat. En un espai temporal i fruit de les circumstàncies, el dogma es pot anar flexibilitzant, però hi ha d’haver una línia creixent i sostinguda de superàvit. Aquest principi és també aplicable a una família, o a un país (diguem-ne Catalunya).

Quan l’equilibri es trenca cal prendre mesures. Mesures que han d’anar en dues grans línies; augmentar els ingressos o reduir les despeses. Es llavors quan entrem els economistes. Aquells professionals que tan difícil tenim predir el futur (algú pot realment predir-lo…?) llavors som cridats “a sometent” per tal de veure què es pot fer. Som l’esperança per tirar endavant. En una empresa en crisi, cal prendre mesures. Malauradament, avui això és el pa de cada dia en el teixit empresarial a casa nostra i els economistes hi estem entrenats. I què cal fer? Doncs, cal prendre decisions. a) Augmentar els ingressos. Dinamitzar les vendes, trobar nous productes, nous mercats, en funció de l’elasticitat de cada producte, baixar preus pot tenir un efecte favorable en els ingressos (veieu el cas de les Low Cost o de negocis similars, que estan avui en dia guanyant diners), diversificar, fer més promoció, augmentar la força de vendes, etc. i b) Pel cantó de les despeses, la paraula maleïda però necessària. Retallar. Retallar per aguantar, per mantenir el màxim la continuïtat. Reduir tot allò no necessari. Reestructurar, si cal.  Centrar-se en el què aporta valor afegit i reduir tot allò sumptuari o innecessari.

I què passa a Catalunya? La Generalitat està en una situació difícil financera. No és l’únic. Els EUA fa uns dies van estar al llindar de tancar l’Administració federal per falta de diners (d’acord, el Tea Party va pressionar molt per fer-se imprescindible, però, la retallada fou històrica i “dolorosa”, Obama dixit. Els EUA és el país més endeutat del món). Portugal, el veí ibèric, ha estat intervingut recentment.

Què faria una empresa o una família? Doncs emprendre un pla, aquest l’anomenaríem Pla de Viabilitat o “Business Plan” (BP), utilitzant un l’anglicisme. Aquest BP ha de parlar dels Ingressos (ens pagarà algun dia l’Estat el què ens deu? és el millor moment de reduir l’Impost de Successions? és just l’actual model autonòmic?) i les Despeses (el copagament sanitari és un tabú encara?, és sostenible el model educatiu, universal i gratuït?, deixarem de parlar demagògicament dels sous dels polítics? calen més funcionaris? hem de deixar als nostres descendents un deute immens per fer front als nostres excessos? Objectiu, recordeu: Ingressos majors que Despeses. Com a casa, com a l’empresa.

Tot això en una empresa no passaria. O la fem viable o tanquem la paradeta. L’Administració, per definició, no pot fer fallida, però això no em tranquil·litza tampoc.

S’han complert 100 dies de Govern Mas. Estem en un mal moment polític. Venen eleccions municipals i tots els partits marquen perfil propi. Tothom pensa en “cadires” i compta regidors. La política donarà l’esquena a l’economia. Penso, però, que cal un enfocament  econòmic, seriós i rigorós. L’oposició no facilitarà les coses. Caldrà valentia, puny ferm i peus a terra. Decisions difícils, com a l’empresa.

11 de març. El Japó, el País del Sol Ixent, patia tres catàstrofes de manera consecutiva, cadascuna més terrible i mortífera; un terratrèmol de grau 9 (el quart més gran de la Història), un tsunami de 10 metres que va afectar 500 quilòmetres de la seva costa nord-est i una alarma nuclear en diverses centrals nuclears, la més greu de les quals encara no ha remès i amb un desenllaç incert i absolutament imprevisible. La xifra de morts és a hores d’ara prop de 10.000 persones però es podria fàcilment triplicar si hi afegim els desapareguts. Tot això en un país densament poblat, insular i muntanyós, sense massa recursos naturals, amb una economia estancada (des de fa 20 anys) i amb un deute públic immens, que ha crescut en els últims anys fins quasi arribar a duplicar el PIB del país. Amb tot aquest panorama no serà fàcil que el país se’n surti. Les imatges que hem vist són pitjors que una guerra. S’ha parlat d’”Apocalipsi”.

I amb tot això, què han fet els japonesos? Doncs respondre tal com són ells. S’han posat tots a treballar per la reconstrucció. Organitzats, disciplinats, ordenats, quasi marcials, tenaços. Tots a una. Els rescatadors de Fukushima eren vistos com herois de guerra a l’avantsala d’un harakiri. Silenciosos, rigorosos, cap saqueig, cues de dies per aconseguir combustible. Impressiona la serenitat del qui ho ha perdut tot. Aprendran d’aquest desastre, tindran noves referències pels propers tsunamis, milloraran la seguretat de les centrals nuclears i de ben segur, es qüestionaran els sistemes constructius basats en la fusta. Buscaran solucions, no culpables. Se’n sortiran.

La gent, el caràcter i la seva cultura és la major garantia de tirar endavant. La voluntat de fer-ho i la unitat en fer-ho. Impressiona. Són japonesos. Podem aprendre molt d’ells. Perquè demà, segur que el sol sortirà pel País del Sol Ixent.