D'una hora lluny

La llengua anglesa té una facilitat envejable i saludable per crear o fer seves noves paraules, nous verbs, ja siguin contraccions de dos o més noms, l’acceptació d’un acrònim i posterior conversió en paraula d’ús comú, la incorporació d’un terme científic, tecnològic… El que sigui. En anglès, de tot, i de no res, en surt un nou mot; de tot es fa un verb. Tant és així que d’això se’n diu verbing. I quan es tracta de noms, com apuntava abans, se’n diu blending: sense anar més lluny, brunch, l’esmorzar per excel.lència dels nord-americans els diumenges, quan combinen el breakfast i el lunch: un tiberi de proporcions considerables cap allà a les 11 del matí que els deixa ben aixafats fins a després de la migdiada.

La suposada puresa de la llengua anglesa…? Ningú no hi perd massa el temps. S’estalvien mals de cap, s’ha de dir! Tots hi anem a remolc, de la nova lingua franca, però no pas en això.

Més Exemples de ‘verblding’? Twitter, el cant a la banalitat o a la immediatesa quant a la informació (aforismes del segle XXI? ¿Greguerías, potser, amb permís de don Ramón Gómez de la Serna?) no és res més que un “piulet d’ocell jove” o un petit missatge o sentència o idea llançada a l’atzar a la famosa xarxa social del mateix nom. L’entrecomillat és la traducció, lliure, de la paraula tweet, segons la definició del diccionari Oxford. De tweet  se’n deriva twitter, que a la vegada no és res més que una manipulació, escaient, de la paraula tweeter, ni més ni menys que un “altaveu d’alta freqüència”, en aquest cas segons la traducció dels diccionaris de la GEC. Tweeter, doncs, no és cap paraula nova en anglès, tot i que sí ho és twitter, que imagino que ja deu ser paraula igualment nova en català (si podem dir-ne twitter, per què n’hem de dir piulet?). El que si és nou, molt recent, és la nova definició que dóna l’esmentat Oxford, relativa a “missatge breu penjat a la xarxa de referència etcètera” que, recordem-ho, no en va té un ocellet petit en actitud de piulejar com a logo a la pàgina web d’inici.

Sobre problemes o qüestions lingüístiques, però, les columnes que l’Albert Pla Nualart signa a l’Avui, Català a la terrasseta, són molt més aclaridores. Ell és un filòleg molt sensat i no n’hi ha tants.

En tot cas, serveixi la introducció sobre la facilitat de l’anglès per crear mots del no res per parlar-los d’una nova paraula que fa un parell de mesos està en boca de tothom d’una certa edat i d’una certa condició social al Regne Unit.

Are you a Mamil? és la gran pregunta que els homes d’entre 35 i 50 anys, potser una mica menys, es fan sense parar, uns als altres, per arreu. La primera vegada que m’ho van preguntar fa cosa de tres setmanes pensava que m’estaven insultant en alguna mena d’estrany argot incomprensible per a les meves poques llums. Què? Què cony és un Mamil, vaig haver de demanar una i dues vegades? Doncs, ni més ni menys que el nou animal acrònim que circula per les carreteres britàniques. Un Mamil és un Middle-Age Men In Lycra, és a dir, el granadet entre els trenta i molts i els quaranta i bastants que els diumenges o sempre que té oportunitat agafa la bici es posa un maillot de lycra i es llança a fer quilòmetres en busca de la fi del món o de la felicitat que, potser, no té a la feina, no li dóna la dona, no troba en els fills ni encara menys en el jardí de casa seva.

El Mamil és la paradoxa per excel.lència: la creença que és possible fugir d’un mateix pel procediment de desplaçar-se cada diumenge com si estiguéssim prenent part en el Tour de França, oblidant que allà on anem portem a sobre les nostres misèries o virtuts.

Com que aquesta lectura del fenomen Mamil seria quasi gauguinesca,  i Gauguin no és mereix tan poc, els diré que, en el fons, tot plegat no es res més que un nou boom comercial lligat a la bicicleta, potser a la dèria per la salut, a la necessitat d’estalviar al planeta més contaminaciós. Un recent estudi publicat al Regne Unit així ho assegura. El volum de negoci de la compra de bicicletes d’entre 300 i 600 lliures ha crescut ràpidament els darrers tres anys, especialment després de l’èxit del ciclisme britànic als Jocs Olímpics de Beijing. La publicació i les vendes de llibres sobre el tema s’ha disparat. No és estrany. Sobre ciclisme s’escriu des que es va inventar la bici. Fins i tot a Catalunya, on recentment, fa poc més de deu anys, tenim uns bon exemples en els textos de Gabriel Pernau dels seus viatges a la Xina o a Cuba amb les dues rodes. Abans, a principis del segle passat, però, també en trobem.

Per acabar-ho d’adobar, des de fa poc més d’un més, Londres compta amb el seu bicing. Hi ha estacions, bàsicament, al centre de la ciutat, a la City, el districte financer… Les bicis són una mica més sòlides que les de Barcelona, incorporen publicitat, de Barclays, i els carrils…, bé, sobre la seguretat i exclusivitat dels carrils, tan ací com aquí encara no s’ha dit la darrera paraula.

Mamil, en tot cas, és la prova d’una crisi, la de l’home granadet, però també la prova de la salut física i linguïstica, que vol dir mental, d’una llengua imperial i imperialista que s’estima més xuclar-ho tot i fer-ho tot seu. En poden treure cap idea, de tot plegat?