El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/quimaranda
Articles
Comentaris

No apareix a les guies turístiques més comunes de Lon­­dres, perquè no es situa al centre de la ciutat. Amb tot, és prou visitat i, de tant en tant es veuen nois joves, i noies també, amb càmeres fotogràfiques i de vídeo trac­tant de captar parelletes en acció. Parlo del Maryon Park, l’escenari oníric, irreal i real, eixut per la duresa i nuesa, que va triar Michelangelo An­to­ni­o­ni per rodar Blowup  (1966), un dels seus films més coneguts.

 

És sorprenent que el director italià situés una història d’un Lon­dres fascinant, ale­gre, a la mo­da dels Seixanta, amb un prota­gonis­ta (el fotògraf Thomas, David Hemmings) igual­ment trendy, en un lloc mar­ginal de la ciutat, aleshores una mica més. És cert que al llarg de la pel·lí­cu­la Antonioni mostrava llocs ben repre­sen­ta­tius d’aquella urbs fashion: panorames de Notting Hill abans que fos el barri de Julia Roberts i Hugh Grant, o night­clubs com Ricky Tick o The Yardbirds. En cap cas, però, el Maryon Park no és Hyde Park ni Bat­tersea.

 

El Maryon Park, al barri de Woolwich, al sud-est, cau una mica lluny de tot arreu, també de casa meva. Tal vegada, in­cons­cientment, ho vaig anar deixant fins que ha arribat la tardor. Més que res per picar-me l’ullet a mi mateix i a Julio Cortázar. Perquè tot i que el conte en què es basa Blowup, Las babas del Diablo, té lloc a París, i les batalletes del seu fotògraf pas­sen en un illot del Sena, l’època, la llum –fonamental en parlar de fotografia– és de tardor.

 

No puc dir que acabés decebut de la visita a un escenari tan im­por­tant per a la història del cinema com ho pugui ser Mo­nu­ment Valley. Fins i tot vaig tenir l’opor­­tu­nitat de veure una placa que recorda el rodatge de Blow­up, col·locada al mur que separa el parc de les pis­­tes de tennis que apareixen al final del film, i que encara hi són. Però, és clar, el Maryon Park del cine, el que jo imaginava i el que vaig conèixer i he revisitat no te­nen res a veure. Sempre passa el mateix: la ficció no té res a veure amb la realitat. I viceversa.  

 

Hi pensava en tot això mentre prenia una cervesa al pub White Horse, a Cleveley Close SE7, just davant de l’entrada del parc i on sembla que l’equip de filmaciĂł es refugiava quan trencava a plou­re. AllĂ  vaig aprofitar per demanar on estava la pintoresca botiga d’antiguitats en què Thomas com­prava un aviĂł d’hèlix. N’hauria comprat un si l’haguĂ©s trobat i si l’haguĂ©s pogut pagar. Però fa molt de temps que va desaparèixer la botiga. En el seu lloc n’hi ha ara una d’ar­ti­cles de cĂ mping, com si la mĂ gia de la cĂ mera o del fotògraf ja no tinguĂ©s cap significat. Fa tant de temps de la pel·lĂ­cula… I avui l’he tornada a veure, a somiar.