Començo aquesta secció amb retard però començo i, com tot, sempre hi ha un paper -digital o no- en blanc que s’ha de rebentar. També per l’Eduard Batlle, que m’haguès retirat la seva amistat -sí, sí, ell, una de les ànimes d’aquest boom de blogeros per la xarxa d’El Punt/Avui o l’Avui/El Punt. Però seguim. El títol de la secció pot semblar una completa porcada i sí, ho és, completament. Com la vida mateixa. I merda d’artista per quina raó? Doncs jugant una mica -molt- amb l’acció de Piero Manzoni, aquest artista italià mort de jove i que va enlluernar i alhora enllaunar merda en unes llaunes -com les de sardines- i les venia a preu d’or -de veritat, no pas metafòricament. Una crítica dura i mordaç a tot plegat, potser perquè li semblava que feia pudor algunes parts d’aquesta societat. Al llarg dels anys s’ha descobert que la merda no era merda, sinó guix i que l’art no només és exclusivament penjar quadres per decorar el menjador: l’art també pot servir per interrogar sobre la vida, el comerç, l’especulació, l’estètica o per reflexionar sobre el propi art, entre altres.
Tot plegat, una veritable merda, però aquesta és una paraula malsonant que no s’ha de dir! La merda fa pudor i els caganers del pessebre són una meravella, com els que va construir en Lluís Vilà -que al cel sia! tot i que ell estarà a l’infern i jo l’únic cel que conec és quan el meu nen petit i preciós no plora. A banda, parlant de merda i art, en Pep Vallès, el crític d’art interestel·lar d’Agullana-Barcelona-Figueres té un petit museu -sala d’exposicions jo diria, però ell diu museu a Agullana- on artistes com Guinovart, Fita, Cuixart han tunejat tapes de lavabo. Elogi a la merda i als caganers, “que ho som tots”, segons en Manel Costa-Pau, editor i traficant d’idees, un altre visionari superemmerdat d’intel·ligència universal i alguns cops al·lucinògena.

Però per merda i per merders els que li han caigut al damunt a l’Arcadi Calzada, amb qui tinc bona relació i al qual aprecio i que ha fet molt pel món de l’Art, pels artistes i durant molts anys, per molts agents culturals -de tots els colors polítics- (alguns diran que també ho va fer per la seva butxaca, doncs tampoc ho podrem negar, vist els números publicats). Jo, que no tinc el privilegi d’haver gaudit de favors exclusius, tampoc els he demanat mai, he tingut anuncis de publicitat de les exposicions de la Fontana d’Or a la meva revista bonart que, des de fa 11 anys, publico amb molts esforços i que, des del primer dia, vaig comptar amb el seu suport. Unes exposicions a la Fontana, que sota la seva direcció, han estat molt interessants; una institució que, per altra banda, desitjaria que continuès. Una tasca feta per ell i per tot l’equip d’un centre cultural, amb una també llarga i excel·lent trajectòria anterior. Res més, constato una feina ben feta durant temps. Fins i tot ho va dir, de manera breu i en clau d’agraïment, la regidora de cultura de l’Ajuntament de Girona, Lluïsa Faxedas, quan el va anomenar com un dels impulsors del patrocini de la restauració del quadre El Gran Dia de Girona -de gran dia res, allò va ser una carnisseria, una merdisseria de batalla! També cal agrair el suport a iniciatives com la fira d’art INART que vaig dur a terme a Girona o a la creació del Fòrum Impulsa. I és que una part de la gestió de l’Arcadi en matèria de màrqueting m’atreveixo a dir que ha estat molt bona; tot i que dins el panorama de caixes ha tingut menys pressupost que les altres. Les finances són una altra batalla, que em penso que poques entitats han superat. Així mateix, ha potenciat colateralment la marca Girona i Costa Brava amb el seu festival de manera lloable. Una feina que si s’haguès de quantificar amb anuncis de publicitat i en diners, costaria de fer-ho. I l’Arcadi, cal puntualitzar-ho, no s’ha batejat en el món de l’art amb Caixa Girona -perdó “la Caixa”-, ja duïa més de 20 anys com a galerista abans d’arribar a l’entitat; una entitat que li ha possibilitat accedir a molts llocs, també cal puntualitzar.

Ara, tot aquest panagíric no justifica els altres assumptes, que les administracions competents tenen entre mans i cal que esclareixin. No seré pas jo qui justificarà els seus fets, alguns dels quals, sí és que es demostren, poc elegants, per dir-ho així. Sobre aquests assumptes també em pregunto, com ja ha escrit el periodista Salvador Garcia-Arbós, si Caixa Girona només la dirigia l’Arcadi? O potser també un munt de consellers, directors generals i una extensa cadena d’alts càrrecs, d’amics, coneguts i saludats que els veig poc als mitjans? Alguna responsabilitat tindran, no? També estem en moments preelectorals i la seva afiliació a CIU el fa blanc de crítiques. Malgrat tot, durant anys tothom mut. Fins i tot em sorprèn la mudesa durant una dècada d’en Joan Ribas -l’assessor de les cúpules dirigents gironines- que, des de les contres d’El Punt, ara fa d’home per damunt del bé i del mal, quan també té bastanta intrahistòria. També aquest sentiment tan català de fer llenya de l’arbre caigut i de les enveges. I també sorprèn la creuada d’aquest diari -com el Triangle- sobre l’Arcadi. Ho entenc des de l’òptica independentista d’aquest rotatiu –i de la qual jo combrego–. S’entén poc que un home autoproclamat nacionalista accepti un càrrec que representa la Fundació Príncep de Girona. És paradoxal, complexa, per no dir que és una explosiva combinació. Però també mentre no arriba la independència, no és lícit portar a les més altes autoritats d’on sigui fins a Girona? Caldria reflexionar-ho. També és de rebut rebre cops de martell per cobrar 12.000 euros al mes, essent director de la fundació Príncep de Girona, quan ningú més cobra del patronat. En fi, merda i merders per donar i vendre, no només d’art, sinó de tots els àmbits.

Per cert!!!! han vist que he posat un munt de links -enllaços-? A més de per tocar els nassos, és per repensar l’escriptura en el bloc. Com diu Jeff Jarvis, “el que sàpigues fer, fes-ho, i la resta enllaça-ho”.