Corredor del Meditarrani, com havia de ser

Per fi! Catalunya tindrà el Corredor del Mediterrani que mereix. Un eix ferroviari que aportarà una nova dimensió comercial a les nostres infraestructures i que era un deute pendent de fa massa anys. Catalunya, pel seu esperit i enclavament, sempre ha liderat els grans canvis al sud d’Europa, amb la seva adaptació a les revolucions agrícoles, industrials i tecnològiques, i ara no podia quedar supeditada al poder de Madrid en matèria d’infraestructures si del Mediterrani es tractava. Per força que havia de vincular tot el que era el litoral, des d’Andalusia a la Catalunya Nord, amb una influència important de Barcelona, com a capital. I també, Tarragona, Girona, Figueres… I s’ha fet justícia sense haver de passar pel famós KM en direcció als Pirineus per l’Aragó.

Ara, doncs, superades les pressions i interessos des de Madrid, les connexions comercials tan importants per al Port de Barcelona com poden ser amb França -a través del tren- i per mar -per l’arc meditarrani- tindran l’ambició necessària perquè Catalunya es pugui considerar de primer nivell europeu. Com a territori, entrem més força al segle XXI amb un eix que ha de tenir una trascendència vital. Així és que Catalunya tan de bo tingui el pes i poder que mereix per ser un referent en infraestructures de terra -tren-, mar -port- i aire -aeroport-. Enhorabona Catalunya!

Benjamin Disraeli: “El secret de l’èxit està en preparar-se per aprofitar les oportunitats quan es presentin.”

El dèficit de TV3 té un preu

Època de crisi, temps de menys ingressos, que comporten acomiadaments, rebaixes de sou, atur, ERO temporals i retallades. Mentre el sector privat fa ja uns anys que ha començat a fer els deures ara li toca al públic que, malgrat la lentitud, és vital. I autoaplicar-se un mateix la tisora quan els diners no són propis sempre té un grau de més de comoditat. Però la recessió obliga a adoptar mesures urgents en molts àmbits, alguns dels quals els ciutadans poden percebre com a més prescindibles. Per exemple, els mitjans de comunicació públics. La Corpo (CCMA) preveu tancar el 2011 amb unes pèrdues de més de 6 milions, segons acaba d’anunciar el director general, Ramon Mateu. I podrien ser molts més, uns 15 més, sinó ven les seus que té en propietat. Les preguntes, la Corpo ha de pagar aquest preu? S’ho pot permetre el país? Els ciutadans estarien a favor de la retallada? Catalunya ha de tenir una televisió líder al preu que sigui?

TV3, l’ens que mou gran part del pressupost, ja ha afrontat les retallades amb menys contractacions, rebaixa de sous i més contenció en la despesa. Amb l’agreujant, lògic i previsible, de la caiguda dels ingressos en publicitat. Arribats a aquest estadi, amb la retallada important en els pilars fonamentals de qualsevol societat, com són les Tres M (mestres, metges i mossos), la Corpo ha d’arribar anualment als molts més de 6 milions per tenir TV3 i Catalunya Ràdio líders d’audiència? És el preu que hem de pagar per tenir els mitjans públics que difonguin la identitat del país? (l’article de la Terribas) L’equilibri seria la funció que fa com a articuladora del territori, però fins a on es pot considerar necessari i sostenible. L’estructura actual està basada en un model de bonança i ara, malgrat les pressions, cal replantejar quin ha de ser el preu per preservar la qualitat en el context de realitats financeres. I dins el marc del conjunt de país, segons les nostres possibilitats, quin ha de ser el preu final de la seva funció, que tendirà cada vegada a ser més social que comercial.  

Federico Fellini: “La televisió és el mirall on es reflecteix la derrota de tot el nostre sistema cultural.”

BlackBerry i la fragilitat de la hiperconnexió

La broma és fàcil, però divertida. L’acabo de llegir al perfil a Twitter de Jordi Camós: “Quin cabró el Jobs. Se’n va al cel i el primer que fa és demanar-li a Déu que es carregui les BlackBerry.” Les BlackBerry, telèfons sempre fiables, tenen problemes tècnics des de fa 24 hores que perjudiquen als usuaris europeus, de l’Orient Mitjà i l’Àfrica. Són desenes de milions de persones que tenen interferències als seus aparells, que cada vegada més són utilitzats com a eina professional. Producte d’aquesta nova transformació laboral en temps líquids-digitals i que fa que els usuaris se sentin més actius, més segurs, més informats, però al mateix temps pagant el preu de l’hiperconnexió amb la dependència.

Quan podria semblar que en la nova era tecnològica res pot fallar, BlackBerry ha demostrat durant 24 hores la fragilitat que pot tenir aquest sistema tan instantani: veu, dades, imatges, vídeos… Si realment l’error prové d’un del centre de dades de Slough, ciutat a l’oest de Londres, aquesta urb pot passar ara a la història de la telefonia mòbil. I al mateix, l’empresa propietària d’aquests terminals, Research In Motion (RIM), ens pot evidenciar que la seva pitjor publicitat pot ser la millor per a l’adversari: Apple perd el seu visionari, però l’iPhone 4S ja té el millor target de venda. I mentre això passa, observem a consumidors emprenyats -amb material irrecuperable- i poc valorats, ja que la compensació pot arribar ni a mig euro. Tanta hiperconnexió i alhora indefensió ens fa clients vulnerables a mans de poderoses multinacionals.

Sam Walton: “Existeix només un cap: el client. I pot acomiadar a qualsevol de l’empresa, des del director fins a un empleat comú, simplement gastant els seus diners en un altre lloc.”

Amb l’iPhone 4S, però esperant el 5

És espectacular com Apple crea desig de marca a escala mundial. Sense invertir en publicitat i amb una estratègia comercial molt particular (pensada i hermètica), ahir tothom s’esperava l’iPhone 5, però va ser una nova versió de l’iPhone (4S). Però suposo que la crisi té massa pes i per això la companyia més desitjada del món va decidir esperar a què passi aquest mal cicle i presentar el nou aparell en temps millors, si és que vénen.

Vaig trobar a faltar el lideratge de Steve Jobs, l’ànima espiritual d’Apple i admirat pels seus fidels. Tim Cook es va estrenar sense premi, amb la dificultat de substituir Jobs, i a més sense mostrar una de les novetats més esperades d’aquest any 2011. I es va dedicar a presentar les millores a l’iPhone 4 que ja s’intuïen per al nou aparell.

Tot pensat perquè l’usuari sigui encara més fidel, estigui més connectat i sigui més líquid en temps de Revolució Digital i una crisi financera que es tradueix en social, de valors i econòmica. Contrastos propis del canvi de paradigma.

Tim Cook: “Estic orgullós de poder servir com a director executiu a l’empresa més innovadora en el món”.

I ara la iBookstore

 

No som un país diguem-ne lector però cada vegada ens ho posen més còmode en el sector digital. Fa quinze dies va ser Amazon amb l’estrena del nou web a l’Estat espanyol, i des d’avui és Apple amb iBookstore, una botiga en línia per vendre llibres per a iPad, iPhone i iPod Touch. Són els dos pesos pesants de la lectura digital a escala global i a partir d’ara els dos referents a casa nostra. Amazon s’enfoca més a públic específic, més lector, disposat a comprar la seva tablet que afavoreix més la lectura dels ebooks. Als Estats Units, el Kindle Fire ja està a la venda (199$). La tinta no cansa i permet enfocar més el producte a un tipus de públic més novelesc. Apple, per la seva part, surt ja mb la inèrcia de tenir un públic molt fidel, consumidor de la seva marca i al qual potencia un servei més per retenir-lo. I d’entrada, amb força: un catàleg de més de 400.000 títol a tot el món i amb editorials com les del Grupo Planeta, del Grupo Random House Mondadori i les editorials distribuïdes por Libranda.

S’obre una nova partida comercial al nostre mercat, molt competida, i veure’m quina resultarà la companyia líder. Són encara percentatges molt baixos, però comença el posicionament en un mercat que només pot créixer en el temps.

Giovanni Boccaccio: “Quan era jove llegia gairebé sempre per aprendre; avui, de vegades, llegeixo per oblidar.”

Els tretze anys de Google

Google compleix avui 13 anys, que poden semblar molt pocs per la seva gran rellevància mundial. I al mateix temps, el seu domini a internet evidencien que en la nova Revolució Digital tot s’està transformant molt ràpid. Els tretze anys de Google són gairebé el resum de cap on ha evolucionat la xarxa electrònica en aquesta última dècada. Del seu posicionament com a buscador a una multiplataforma que aspira a ser el primer clic de l’usari per allò que necessita: correus, cerques, posicionaments, interaccions, traduccions, blogs, imatges, documents… El seu lideratge és imponent. A més, la companyia fundada per Larry Page i Sergey Brin és un referent en el camí de l’excel·lència i en els processos de reinvenció constant. Han executat grans avenços per als usuaris a escala global, però també han presentat productes que no han tingut l’èxit desitjat o han patit la censura de països com la Xina. Però sempre han evolucionat i progressat dins un sector on hi ha grans companyies de referència dins aquest desig de marca: Microsoft, Apple, Facebook… (rànquing mundial)

Si a tot això, se li suma el seu èxit amb adquisicions com la del portal de vídeos YouTube, la seva pròxima incursió al negoci d’agent de viatges, Google Earth, Google Street View, i uns guanys que creixen cada any, l’empresa de Mountain View té molt motius per celebrar amb satisfacció aquest aniversari. A més, entre els seus últimes grans adquisicions es troba la de Motorola Mobility (dirigida al mercat de mòbils), i la prestigiosa crítica de restaurants Zagat.

Aspectes que són rellevants de Google:

  • El navegador aglutina el més del 60% del tràfic de recerques en Estats Units.
  • Té el 75% dels ingressos per publicitat a la xarxa (la seva major font d’ingressos).
  • El seu sistema operatiu per a telèfons mòbils, Android, es troba en gairebé el 50% dels smartphones.
  • La seva nova xarxa social Google+ ja té més de 43 milions d’usuaris registrats.
  • El navegador Chrome cada vegada està més a prop d’Internet Explorer y Firefox.

Eric Schmidt: “Hi ha moltes, moltes coses que Google podria fer, però tria no fer-les.”

Una setmana d’Amazon

Una setmana de l’arribada d’Amazon a casa nostra. S’esperava de feia temps però al final, ja és aquí. Un dels primers grans projectes comercials globals d’internet ha segmentat el seu target a escala espanyola, a l’espera encara de la venda dels ebooks, que està prevista abans de final  d’any. Ha preparat la logística, amb terminis de 3 a 5 dies a tot l’Estat, i uns preus ajustats, que són el seu gran atractiu.  És la referència de quines han de ser les pautes del comerç electrònic, malgrat algunes crítiques interessades per la mala classificació d’alguns productes (es poden entendre quan són en les estrenes), Amazon arriba per quedar-se, tenir una quota de mercat perquè és un referent en la venda electrònica i veure’m quin és el gran competidor en la pugna amb la Casa del Libro i El Corte Inglés.

Té el target dels nous temps (agressivitat comercial, venda directa i a escala global) i cal desmitificar la idea de què és una llibreria. És més que això! És un buscador associat a un sistema de pagament, amb un mètode de classificació i recomanació. Amb la rellevància de l’opinió dels usuaris, acceptant les crítiques. Esperit 2.0. I un target que el fa únic: actualitza les vendes cada hora i proporciona dades en temps real. A l’estil de selecció i posicionament de Google però enfocat a la venda.

Jeff Bezos: “La nostra disposició a ser incompresos, la nostra orientació a llarg termini i la nostra tolerància a fallar de manera reiterada són les tres parts de la nostra cultura que fan possible que fem les coses que fem.”

#Twitterencatala

La reacció d’ahir a Twitter va ser espectacular amb la reivindicació de l’etiqueta o hashtag #twitterencatalà. Els catalans ja hi estem acostumats a aquesta mena de proclames, per tant, no ens ve de nou. Ho hem fet sempre real i degut als nous temps, ara també de manera digital com a ciutadans líquids. I també estem habituats a esperar i esperar; en aquest cas, des del Mobile World Congress que desitgem veure Twitter en català. I és que Dick Costolo, conseller delegat de la companyia, si va comprometre a primers d’any. No defallirem. Continuarem amb el #twitterencatala (per cert, s’haurien d’acceptar els accents), ja que malgrat l’allau de tweets “només” va ser trending topic del dia durant 30 minuts. Satisfacció amarga. Però no perdrem l’esperança: Twitter va anunciar dijous la traducció a cinc noves llengües (el xinès tradicional i simplificat, l’hindi, el tagal i el malal) i incorporarà el suec, el noruec, el danès, el finès, el polonès i l’hongarès -en total, seran 23-, algunes llengües amb menys parlants que el català.

Malgrat veure la botella mig plena al final de la jornada, una lamentació: no m’agrada l’extrapolació política que se’n vol derivar d’aquests moviments i que sempre hi hagi el tarannà d’acabar allà mateix. Divisions en la línia dels partits. Diria que és un error i no és un tipus de pugna que cal magnificar perquè no cal estancar tant un món tan universal com internet. Primsa massa antiquat. I en el fons, tampoc ens enganyem, Twitter acabarà sent un canal de comunicació (no m’agrada la definició de xarxa social) cada vegada més comercial, com passa amb Facebook, i que poden ser unes bones eines publicitàries. Això sí, si se saben utilitzar pels emissors.

Si voleu adherir-vos a la iniciativa, que a hores d’ara ja s’acosta a les 5.000 adhesions, seguiu aquest enllaç: http://act.ly/ns.

Alex Tew: “Ets el que publiques a Twitter.”

Nou curs i nous reptes, però estem on sempre

Ha començat un nou curs i tinc la sensació que som allà on sempre: embolicats amb el model d’immersió lingüística a la xarxa d’ensenyament públic -per tant, a la defensiva- però ara amb l’agreujant de la crisi. Gairebé com ja és habitual, xocs polítics per la quota  electoral i a qui menys s’escolta són als mestres, que són els veritables protagonistes i els qui han de treballar dia a dia malgrat les retallades i les dificultats afegides per la integració social. Quan es trobem en un punt important de la nostra història per estar immersos en aquesta generació digital, a Catalunya ens troben en la pròpia espiral de no poder pensar en avançar, millorar, progressar… una fórmula nova, què sé jo. I és ja que fa més de vint-i-cinc anys de la llei de normalització lingüística i el problema (dilema) continua… i continua.

Si sabem que els nostres registres escolars no són tan avançats com els països capdavanters de la UE -i ja fa anys que dura-, com és que no parlem de com ho farem millor com a sistema? Per exemple, tenim pla B? És injust que els pares no rebem altres imputs i que no ens ajudin a potenciar el nostre optimisme perquè veure’m els nostres fills que dominaran més llengües, tindran millors equipacions tecnològiques i es potenciarà cada vegada més una aula sense parets. No, no és així. Tornem a estar anclats,  barallats, protestant… quan els països de referència avancen, volen millorar i no esperen a ningú. Són temps ràpids, líquids, de coneixement en essència i no de pensar en competències i qui té més poder i divisions per defensar-les.

Zygmunt Bauman: “No pot haver una comunitat sense un sentit i una pràctica de la responsabilitat.”

Salut, en crisi, però amb vocació i professionalitat

És només un cas. Un petit exemple anectdotari. Però em serveix de referència per tenir la sensació de gratitut i esperança. I és que no he observat diferències en relació altres anys previs a la crisi respecte l’atenció hospitalària, en aquest cas el parc Martí i Julià. Malgrat les retallades, la pèrdua de pressupost i el desànim col·lectiu global, he vist aquests dies el mateix esperit de vocació de servei i la professionalitat habitual. I és lloable, molt! Un mena d’antídot als prejudicis i desconfiances. Aquesta actitud dels professionals és el millor símptoma per a pacients i familiars que utilitzen els serveis públics. I encoratjador si pensem en els futurs pacients i acompanyants.

Som una societat avançada, amb una qualitat de serveis heretada, que hem de continuar tenint encara que la recessió ens obligui a adoptar canvis de models i transformacions socials. És lògic que existeixin les queixes i reivindicacions del sistema perquè no es perdi la qualitat en la salut, els llocs de treball, els equipaments i les habitacions. Per això, el clam no hauria de ser un altre que el de “protegir” un sector que és el pilar de qualsevol societat, com l’educació i la justícia, que a més haurien de ser infranquejables a les temptacions dels governants. I amb copagament o sense. Hi ha massa generacions que van lluitar, treballar i sacrificar-se per tenir uns serveis públics dignes i de qualitat. Aquesta crisi, ells precisament, són els qui menys l’haurien de pagar ara, ja que ho han fet sempre.

Arthur Schopenhauer: “La salut no ho és tot però sense ella, tota la resta no és res.”