Arxiu de la categoria: Economia

El dèficit de TV3 té un preu

Època de crisi, temps de menys ingressos, que comporten acomiadaments, rebaixes de sou, atur, ERO temporals i retallades. Mentre el sector privat fa ja uns anys que ha començat a fer els deures ara li toca al públic que, malgrat la lentitud, és vital. I autoaplicar-se un mateix la tisora quan els diners no són propis sempre té un grau de més de comoditat. Però la recessió obliga a adoptar mesures urgents en molts àmbits, alguns dels quals els ciutadans poden percebre com a més prescindibles. Per exemple, els mitjans de comunicació públics. La Corpo (CCMA) preveu tancar el 2011 amb unes pèrdues de més de 6 milions, segons acaba d’anunciar el director general, Ramon Mateu. I podrien ser molts més, uns 15 més, sinó ven les seus que té en propietat. Les preguntes, la Corpo ha de pagar aquest preu? S’ho pot permetre el país? Els ciutadans estarien a favor de la retallada? Catalunya ha de tenir una televisió líder al preu que sigui?

TV3, l’ens que mou gran part del pressupost, ja ha afrontat les retallades amb menys contractacions, rebaixa de sous i més contenció en la despesa. Amb l’agreujant, lògic i previsible, de la caiguda dels ingressos en publicitat. Arribats a aquest estadi, amb la retallada important en els pilars fonamentals de qualsevol societat, com són les Tres M (mestres, metges i mossos), la Corpo ha d’arribar anualment als molts més de 6 milions per tenir TV3 i Catalunya Ràdio líders d’audiència? És el preu que hem de pagar per tenir els mitjans públics que difonguin la identitat del país? (l’article de la Terribas) L’equilibri seria la funció que fa com a articuladora del territori, però fins a on es pot considerar necessari i sostenible. L’estructura actual està basada en un model de bonança i ara, malgrat les pressions, cal replantejar quin ha de ser el preu per preservar la qualitat en el context de realitats financeres. I dins el marc del conjunt de país, segons les nostres possibilitats, quin ha de ser el preu final de la seva funció, que tendirà cada vegada a ser més social que comercial.  

Federico Fellini: “La televisió és el mirall on es reflecteix la derrota de tot el nostre sistema cultural.”

Una setmana d’Amazon

Una setmana de l’arribada d’Amazon a casa nostra. S’esperava de feia temps però al final, ja és aquí. Un dels primers grans projectes comercials globals d’internet ha segmentat el seu target a escala espanyola, a l’espera encara de la venda dels ebooks, que està prevista abans de final  d’any. Ha preparat la logística, amb terminis de 3 a 5 dies a tot l’Estat, i uns preus ajustats, que són el seu gran atractiu.  És la referència de quines han de ser les pautes del comerç electrònic, malgrat algunes crítiques interessades per la mala classificació d’alguns productes (es poden entendre quan són en les estrenes), Amazon arriba per quedar-se, tenir una quota de mercat perquè és un referent en la venda electrònica i veure’m quin és el gran competidor en la pugna amb la Casa del Libro i El Corte Inglés.

Té el target dels nous temps (agressivitat comercial, venda directa i a escala global) i cal desmitificar la idea de què és una llibreria. És més que això! És un buscador associat a un sistema de pagament, amb un mètode de classificació i recomanació. Amb la rellevància de l’opinió dels usuaris, acceptant les crítiques. Esperit 2.0. I un target que el fa únic: actualitza les vendes cada hora i proporciona dades en temps real. A l’estil de selecció i posicionament de Google però enfocat a la venda.

Jeff Bezos: “La nostra disposició a ser incompresos, la nostra orientació a llarg termini i la nostra tolerància a fallar de manera reiterada són les tres parts de la nostra cultura que fan possible que fem les coses que fem.”

Salut, en crisi, però amb vocació i professionalitat

És només un cas. Un petit exemple anectdotari. Però em serveix de referència per tenir la sensació de gratitut i esperança. I és que no he observat diferències en relació altres anys previs a la crisi respecte l’atenció hospitalària, en aquest cas el parc Martí i Julià. Malgrat les retallades, la pèrdua de pressupost i el desànim col·lectiu global, he vist aquests dies el mateix esperit de vocació de servei i la professionalitat habitual. I és lloable, molt! Un mena d’antídot als prejudicis i desconfiances. Aquesta actitud dels professionals és el millor símptoma per a pacients i familiars que utilitzen els serveis públics. I encoratjador si pensem en els futurs pacients i acompanyants.

Som una societat avançada, amb una qualitat de serveis heretada, que hem de continuar tenint encara que la recessió ens obligui a adoptar canvis de models i transformacions socials. És lògic que existeixin les queixes i reivindicacions del sistema perquè no es perdi la qualitat en la salut, els llocs de treball, els equipaments i les habitacions. Per això, el clam no hauria de ser un altre que el de “protegir” un sector que és el pilar de qualsevol societat, com l’educació i la justícia, que a més haurien de ser infranquejables a les temptacions dels governants. I amb copagament o sense. Hi ha massa generacions que van lluitar, treballar i sacrificar-se per tenir uns serveis públics dignes i de qualitat. Aquesta crisi, ells precisament, són els qui menys l’haurien de pagar ara, ja que ho han fet sempre.

Arthur Schopenhauer: “La salut no ho és tot però sense ella, tota la resta no és res.”

Quins bancs guanyaran la partida?

El president del BBVA, Francisco González, va passar ahir a l’atac en el seu balanç del panorama econòmic actual. Especialment, pel que respecte el sector bancari. S’espera un estiu molt mogut per a les caixes espanyoles amb vista als canvis que s’intueixen per a la tardor. Més fusions-concentracions a curt termini al marge de les conseqüències que pugui tenir: Tant previsiblement positives, amb entitats que seran molt més potents i competitives; com negatives, tancaments d’oficines i, per tant, prejubilacions i possibles ERO.

I González va ser clar i contundent amb la reforma que cal aplicar i que ha quedat mig camí, amb crítiques al govern espanyol per la manca d’instruments per dur a terme la reestructuració amb més rapidesa. Si es compara amb els grans potències té raó: els països capdavanters de la UE ja fa dos anys que han complert amb els deures. Per això, va insistir que cal finalitzar ràpidament el seu procés de sanejament, identificar les entitats més dèbils, intervenir-les i subhastar-les en funció de les condicions del mercat, assegurant l’entrada de gestió i capital privats solvents.

Tot aquest nou procés tindrà un cost i està per veure quin paper predominant poden tenir les més grans: la Caixa, el Banco Santander i el BBVA. En el nou escenari, encara seran més grans. I després, què passarà amb tota la resta, amb el Sabadell, Unimm, el Popular, Bankia, la Kutxa, la CAM, Banco Pastor, Caixa Galicia, Ibercaja… Molts noms de present i pocs noms de futur.

Adam Smith: “Mai guardis tots els teus diners en el país on vius, perquè pot passar alguna cosa. I generalment, passa.”

Retallades amb IVA (Idees, Valors i Actituds)

Sabíem que seria difícil, molt, però cal reclamar integritat i convicció al govern català en les retallades públiques. Després de sis mesos d’arribar a la Generalitat, Convergència ha de fer front a rebaixa pressupostària per la crisi. És més, Artur Mas, com a candidat, n’era conscient durant la campanya, tot i les previsions d’una àmplia victòria electoral. Però ara és l’hora de la veritat. I “tocar” l’administració significa valentia i prioritzar (l’educació i la sanitat haurien de ser intocables). D’acord que la crisi s’emmarca dins d’un escenari i tenim el gran handicap de continuar supeditats al govern espanyol, però cal afrontar aquest escenari retallant per on toca. I prioritzant uns objectius d’eficiència i bon funcionament per molt que passar la tisorada tingui un preu.

Ja sabem que la crisi ha servit per ressaltar allò que no funciona en un model econòmic -no som prou productius i tenim els serveis saturats-, producte també del canvi de paradigma de l’era digital, però existeix l’evidència de canvi i veure com qui governa aposta per la paraula IVA (Idees, Valors i Actituds) per trobar les solucions necessàries per afrontar aquest mal cicle. Paraules i fets. L’empresa privada ja fa cinc anys que pateix aquest escenari i ara és l’hora de l’administració pública. No serà fàcil, ja se sabia, però cal actuar i retallar pensant més en les necessitats que no l’statu quo funcionarial. Amb transparència. I, per tant, no és qüestió d’un 5% menys de les nòmines sinó la fermesa d’afrontar el camí de l’excel·lència a base d’IVA.

Ovidi: “Parlar de democràcia i fer callar el poble és una farsa. Parlar d’humanisme i negar als homes és una mentida.”

Voler el GSMA sense tenir un estat

Carles Flamerich, director general de Telecomunicacions i Societat de la Informació de la Generalitat, ha admès avui, en una trobada 2.0 a la seu de la botiga d’Antonio Miró, que el Govern aspira a mantenir el congrés GSMA a Barcelona per convertir-se en el centre mundial de connexions mòbils entre el 2013 i el 2017. Però la competivitat amb Munic és també cada vegada més gran per la trascendència que genera la fira, amb un pes econòmic que arriba als 225 milions d’euros, segons les xifres del febrer. La previsió és que en les properes setmanes se sabrà la ciutat guanyadora. Però és clar, malgrat tots els avantatges i atractius que pugui tenir Barcelona -seu actual-, principalment el factor clima i la ubicació de la fira, la ciutat no té un estat al darrera que pugui competir amb Munic, Roma o París. Un gran handicap per competir amb factors de pes polítics, econòmics i lobbies que tenen i generen altres països. 

El Mobile World Congress és un dels referents que té Catalunya en l’ambit TIC i que confirma la vocació que ha explicat Flamerich: “Convertir Catalunya en el laboratori mundial de la mobilitat.” Gran aspiració en temps de moltes dificultats, però alhora de ser competitius per ser capdavanters, especialment a Europa, en temes digitals i tecnològics. El sector pateix la crisi, encara que Flamerich ha admès que no tant com altres de la nostra societat. El seu lema és el de promoure el treballar en xarxa i que la Generalitat tingui un paper fonamental en tot el procés comercial i de connexió entre els diferents pols del territori, amb vocació internacional, la consolidació de bones infraestructures i una aposta per la qualitat i la quanitat. I descarta el rol de suport a base de subvencions.

Temps de crisi i temps també de reinventar l’administració per fer-la més austera, més dinàmica, menys burocràtica i més adptada a les necessitats del país. A quatre anys vista, veure’m els resultats.

Peter Drucker : “On hi ha una empresa d’èxit, algú va prendre alguna vegada una decisió valenta.”

Fòrum Gastronòmic 2011 a Girona. I el 2013!

[Youtube]1B_ywqLTdWc[/YouTube]

El maridatge amb Josep Roca de dimarts al Fòrum Gastronòmic va ser una oportunitat especial per gaudir d’un dels encants que té aquest congrés, que barreja cuina, gastronomia, empreses, emprenedors, idees, tallers i conferències. En el vídeo de dalt us deixo la part final del tast que va fer un dels referents del país (al final, alguns periodistes estrangers no van deixar d’aplaudir) i alhora d’aquest sector tan potent a casa nostra i amb dimensió global. M’atreviria a dir que aquesta edició ha superat el mal moment econòmic i ha aconseguit mantenir el nivell del 2009. Amb dificultats, lògiques, però amb la satifacció dels impulsors (Pep Palau i Jaume von Arend) i organitzadors d’haver arribat a presentar un fòrum al nivell esperat. Ho comentava l’empresari Joan Pagés (Caves Pagès Entrena) aquest migdia, en destacar que aquest fòrum és ja un referent anual al nostre país. La trobada obligada. I té mèrit aquest reconeixement d’un emprenedor que creu en l’empresa familiar i busca progressar, malgrat que per Nadal li van baixar les compres dels lots d’empresa. Però sent surt treballant i amb optimisme.

No són bons moments, la crisi s’accentua i no es frena, però tot i això, el fòrum ha donat vida a Girona. Aquests quatre dies han ajudat a concentrar el sector per intentar continuar lluitant i evolucionar per sobresortir del mal cicle. Han vingut grans empreses, pimes i emprenedors, que s’han barrejat amb clients, usuaris, estudiants i grans cuiners que, una vegada més, han certificat la qualitat de la cuina catalana. El millor del fòrum és haver-se atrevit amb força en aquest 2011 i la millor notícia és que tindrem Fòrum Gastronòmic de Girona el 2013 (el 2012 a Santiago, alternant les ciutats). Així és que enhorabona a tots els qui ho fan possible i permeten que, malgrat la crisi, el sector gastronòmic d’aquest país busqui complicitats, sinèrgies i potenciï la formació, despertant emocions, il·lusions i reptes.

Donald Trump: “L’experiència m’ha ensenyat unes quantes coses. Una és escoltar la meva intuició, no importa com sonin les coses en un paper. La segona és que, en general, ets millor fent el que saps. I la tercera, és que la teva millor inversió pot ser aquella que no fas”

Ferran Adrià s’autoreivindica a foc lent

Ferran Adrià ha defensat avui amb convicció la seva filosofia de cuina i al mateix temps l’aposta que ha fet elBulli en aquests més de vint anys fins convertir-se en el millor restaurant del món. Durant la seva intervenció al Fòrum Gastronòmic de Girona, ha volgut posar els punts sobre les is i ha demostrat que qui el critica per manipular els aliments està equivocat. Mentre cuinava en directe un plat típic d’hivern, la caça, ha volgut ser contundent per defensar el seu llegat culinari i evidenciar que la tècnica i la tecnologia no estan renyides amb la bona cuina. Clar i sense embuts, ha volgut anar a l’arrel de la problemàtica i mentre anava servint els diferents plats de llebre, ha anat deixant sense arguments els crítics que, precisament, no tenen bases sòlides per criticar la seva prestigiosa obra. Abans però, un record elogiant a Santi Santamaria, amb un minut de silenci, i al final, l’anunci de l’acord amb Harvard.

Ferran Adrià és un geni de la gastronomia que ha apostat per la innovació i la creativitat fins a convertir-se en un referent mundial. Estudiós, pioner i amb un discurs molt treballat, ara que és a cinc mesos de tancar les portes d’elBulli no vol que alguns espavilats s’aprofitin per rebaixar la dimensió de la seva cuina. Ni ell vol relaxar-se i viure del passat. Ni vendre’s a mans de qualsevol fortuna asiàtica. Vol atrevir-se, arriscar, aprendre, formar-se i continuar fent país. Ho va deixar clar a Roses fa poques setmanes i  ho ha reiterat a Girona, abans no torni a un Fòrum, que serà d’aquí uns tres anys -segons ha dit-. Orgullós de la seva obra ara ja és a les portes començar un altre gran repte: el projecte d’elBullifoundation a partir del 2014. I vol que l’objectiu final sigui encara més espectacular i global que l’aconseguit amb elBulli. Gran repte, gran mèrit i una aventura apassionant.

Joan Miró: “El cuiner no és una persona aïllada, que viu i treballa només per donar de menjar als seus hostes. Un cuiner es converteix en artista quan té coses ha dir a través dels seus plats, com un pintor en un quadre.”

Siguem globals, siguem Mobile World Congress

[YouTube]CodAY0NXIww[/YouTube]

El Mobile World Congress del 2011 ha estat un èxit. Ha assolit registres espectaculars (més de 60.000 persones de 200 països) i, per tant, els resultats esperats, tot i la crisi actual. El MWC és un congrés que es podria celebrar a qualsevol gran ciutat europea gràcies a la seva dimensió internacional, però el tenim a Barcelona. I no l’hem de deixar escapar. És un aparador mediàtic tan global, que tots els diaris nord-americans obrien cada dia la secció TIC amb les novetats de la fira de la Barcelona. M’agrada aquesta referència mediàtica assolida a escala global, a través de les últimes novetats de les grans empreses del moment que es dediquen a internet i la telefonia. Hi eren totes, menys Apple, per la seva filosofia de no ser present a fires. I compte amb les noves i grans companyies asiàtiques, que ja era espectacular la posició que tenien al recinte.

Degut a ser el referent tecnològic de l’any a Europa en telefonia, és lògic que altres ciutats de primer nivell vulguin tenir el congrés. Es parla de Munic, Londres i París amb molta força. I és bo, fins i tot, que el MWC tingui pretendents, però Barcelona té prou prestigi internacional com per què el mes de febrer sigui ja una tradició que la capital de Catalunya sigui una cita obligada per a les novetats del sector. I obtenim un bon retorn d’empreses, directius i visitants. Si fan negocis, que ja convé, s’utilitza l’anglès gairebé al 100%, i venen els presidents i directors generals de les grans companyies mundials, que ja és un gran indicador. Tot el MWC, en conjunt, ens ha d’estimular i voler ser encara més competitius. No podem fallar com a governants perquè tenim tots els ingredients: enclavament, clima, ciutat, infraestructures i posicionament.

Benjamin Frankiln: “No hi ha una inversió més rendible que la del coneixement.”

“Bancarització”

Després de tres anys de crisi, les caixes d’estalvi catalanes i espanyoles veuen com s’acaba el seu model de negoci i s’han de convertir en bancs degut a l’obligació que imposa el govern espanyol a través del nou ordre financer europeu. Era una metamorfosi previsible després del constant soroll de fons del trencament del statuo quo, encara que tot aquest procés costi molt i molt milions a l’executiu de Zapatero, que el 3 de febrer haurà de reverenciar Merkel en la seva visita a Madrid. I no són temps com per permetre experiments abans que arribi l’hora de la veritat: el naixement de grans gegants financers que puguin competir a escala global. Perquè el que s’ha fet fins ara no és res més que un avanç del que realment ens espera: pocs bancs, menys oficines i molts menys treballadors. A l’estil germànic. Però tot aquest canvi fa necessari que també es tingui un procés que sigui entenedor per als ciutadans i, especialment, a les pimes que sempre han complert i ara paguen massa cara aquest retrocés. Personalment, tinc la sensació de sentir-me desconcertat i acabo per pensar que el poder financer català acabarà integrat a mans de La Caixa i Banc Sabadell.

Quan acabi aquest procés s’haurà posat fi també a l’auca del comerciant català, que anava estalviant amb mentalitat de formiga, per acabar posant els diners a La Caixa, i mentrestant anava esperant el relleu generacional. Un segle després, també tindrem un altre gran canvi: és l’hora dels bancs digitals i impersonals; de les famoses cartilles passarem als mòbils.

Oliver Wendell Holmes: “No posis el teu interès en els diners, però posa els teus diners a interès”