Arxiu de la categoria: Economia

Aznar i Endesa, influències i poder

Els polítics comencen una nova vida després d’abandonar la política però en funció del seu poder, poden obtenir un retorn de luxe. Ja no només amb el sou que el toca percebre, perquè així ho ha estipulat la llei, sinó per les compensacions que els poden arribar a oferir a canvi d’haver estat durant uns mandats en el lloc oportú i en el moment adequat. I també, a canvi d’unes influències derivades del mateix poder. Per això, Aznar, que ja fa sis anys que no es el president del govern espanyol, encara fa política allunyat de la política i obté rèdits com aquest: serà assessor extern de la cúpula directiva d’Endesa i cobrarà entre 200.000 i 300.000 euros anuals. Un retorn per a privilegiats. Però per què? I per què sempre els mateixos? En el cas d’Aznar, durant el seu mandat, aquesta elèctrica va completar el seu procés de privatització. Ara ja és més lògic. I mentre l’expresident ha anat incrementant el seu poder en cercles financers de diverses temàtiques, Felipe González ha tingut el mateix rol encara que en cercles diferents per la connotació política. Però té bons retorns com aquest últim: fa unes setmanes va entrar com a assessor de Gas Natural. Mentre tot això va passat als grans lobbies de poder, la política local està desprotegida i la resta de mortals veuen com des de l’1 de gener se’ls han augmentat els recursos més elementals de la llar i se senten preocupats perquè la crisi no empitjori encara més.

Fainé, Andic i ara és Juan Rosell

Juan Rosell és felicitat per Díaz Ferran.

Juan Rosell ha aconseguit avui l’objectiu que tant temps feia que perseguia: la presidència de la CEOE. Tenim un cas més, que hauríem de dir per sort, de catalans que fan el salt a la cúpula del poder espanyol en l’entorn polític, empresarial i financer. Un poder fàctic estatal més ocupat per una quota catalana i que potencia el pes i lideratge de Catalunya. Com Isidre Fainé, president de La Caixa, a la CECA; i com Isak Andic, cofundador de Mango, a l’Instituto de Empresa Familiar. Rosell ha fet bé la feina entre vestidors, aconseguint els suports vitals per a una majoria absoluta, i així doncs ho té molt fàcil per millorar el llegat del seu predecessor: el polèmic i poc efectiu Díaz Ferran -amb un final esperpèntic com a exemple empresarial-. Són temps de crisi, de falta de lideratges, però Catalunya demostra que té dirigents per liderar el procés de canvi.

És una bona notícia la victòria de Rosell, però no ens servirà de res sinó es tradueix en resultats per a Catalunya. El seu triomf és també l’ocupació d’un càrrec tan estratègic com polític i, per tant, Rosell hauria de ser sensible amb la realitat diferencial de Catalunya en el marc espanyol: tant pel que aporta com a potència empresarial com pel seu pes en el PIB espanyol. Ja que és poder i política, que Catalunya tradueixi en resultats la seva influència a la patronal espanyola. Ara, en temps de recessió i atur, aquest retorn, a banda d’històric, encara és més urgent.

Música / Give Me A Little More Time # Gabrielle

De gestionar el “tenir” a haver de “demanar”

Trobada del conseller Josep Huguet amb empresaris per passar balanç a l’actual legislatura i encarar l’eleccions catalanes, a un mes vista per al 28-N. En el seu discurs, Huguet ha convidat als empresaris catalans a ser valents i els ha encoratjat a què facin el pas i s’atreveixin a entrar en els mercats internacionals: “Hi ha enormes oportunitats sortint a fora.” La proclama, basada també en l’experiència de set anys de govern amb el Tripartit, arriba en un moment de cicle econòmic a la baixa i, per tant, no és fàcil convidar als empresaris a fer el salt. I encara menys sense la injecció de crèdits. Però la nova economia també passa per estimular als emprenedors a sortir a mercats interessants com “Egipte, Síria, Turquia, el Marroc, Algèria…”.

I del global del discurs, destaca la pròpia autovisió basada en l’experiència. Per això, Huguet ha reclamat que és el moment de reinventar el model de finançament de la indústria, millorar la gestió per ser un referent en el sector serveis, basar més l’ADN del turisme en la identitat, creure més en la creativitat -“que no cal exportar-la”- i, especialment, valorar que Catalunya és un país on “tenim molta neurona, però falten connectors”. I tot aquest conjunt d’imputs, quan és evident que la crisi genera canvis i la política i els polítics no se’n salvaran. Per això, Huguet reclama reformar a fons l’administració pública per fer-la més competent i són temps en els quals els polítics han d’entendre que els ciutadans seguin més exigents. “Passarem del gestionar el tenir en temps de vaques grasses a haver de gestionar el demanar”, ha admès. Cert.

Un futur dels nostres governants que passa per tenir menys diners i recursos però on caldrà tenir una millor gestió. Temps difícils i cada vegada més líquids. El futur és aquest. Fàcil d’imaginar, però complicat de gestionar. Veure’m què passa d’aquí un mes i també en els propers quatre anys.

Música / Dona estrangera # Manel

PD: Zygmunt Bauman, a Catalunya Ràdio. Sempre necessari.

“Jo no hagués triat Díaz Ferran…”

Díaz Ferran, al final, s’ha atrevit a fer el pas i convocar les eleccions anticipades a la presidència de la CEOE i evitar mantenir-se en el càrrec de president fins el 2013. Després dels tristos capítols que s’han viscut en la seva vessant empresarial, ja tocava que fes el gest i decidís obrir el camí per als futurs aspirants a liderar l’organització empresarial espanyola. I si s’atreveix a tornar-se a presentar, és lògic que tingui totes les perdre. En temps de crisi com l’actual, Díaz Ferran no ha estat el millor exponent dels dirigents espanyols per les davallades que han patit els seus negocis com Viajes Marsans i Air Comet. A més, amb lamentables declaracions i visions de molt curta volada, amb la frase de “jo no hagués triat Air Comet per volar a cap lloc“. Díaz Ferran ha intentat resistir fins el final, però mentrestant ha anat provocant tensions amb els sindicats i mantenint pugnes amb el govern de Zapatero.

I així ha anat trempejant amb els negocis i la patronal, amb l’erosió que en causava com a símbol de representació. Si bé és cert que just fa una setmana els grans sindicats van evidenciar que també han de saber reciclar-se i adaptar-se als nous temps, sobretot després d’anys de vaques grasses, el mateix passa ara amb la CEOE i amb perfils com els de Díaz Ferran que, just ara, no és el millor exponent per aportar credibilitat, confiança i lideratge a un estament que representa el panorama empresarial. Cal un canvi, més líders exemplars i un nou estil de presidència.

Música / There Is Power In A Union # Billy Bragg

Els sindicats també s’han de reinventar

Aquesta crisi espanyola no deixa de demostrar cada dia que passa que els sindicats s’han de reinventar i que el seu model necessita una revisió important, de la mateixa manera que passa amb altres estructures de la nostra societat. És evident que aquest govern espanyol no ha estat a l’alçada en el procés de la taula del diàleg social i ha demostrat símptomes de gestió en matèria econòmica molt preocupants, però pràcticament ha passat el mateix amb la patronal espanyola i el seu president, Díaz Ferran, que incomprensiblement encara continua en el càrrec mentre fa el joc al PP. Però aquesta tendència maquiavèl·lica del líder de la CEOE en un cicle crític com aquest, suposa un contrast amb el rol dels sindicats, que evidencien que els temps de bonança també els ha passat factura.

Les complicitats governamentals de CCOO i UGT, transformades en grans subvencions, han provocat que a l’hora de la veritat la seva força reivindicativa quedés adormida i no tingués poder de mobilització desitjat. Per això, la manifestació dels treballadors públics va ser una decepció. I aquest poder sindical també va quedant ben retratat en els darrers mesos en les seves rodes de premsa puntuals, com les d’ahir a la tarda, on cada vegada estan més desfasades en l’espai temps.

Música / Breakeven # The Script

Reunits, reunits i reunits

Gairebé a la mateixa hora que el Banc Mundial alertava sobre la delicada situació econòmica de l’Estat espanyol, els integrants de la taula del diàleg social estaven reunits al Ministeri de Treball per intentar arribar a un acord a última hora sobre la reforma laboral. Govern, sindicats i patronal fa gairebé tres anys que estan encallats en un procés que el mal cicle econòmic no permet tants entrebancs i desacords, després de tant diàleg i tantes reunions. Aquesta incertesa només pot passar en un estat com l’espanyol, que ha afrontat amb molt retard les mesures anticrisi i encara amb errors estratègics importants. És difícil d’imaginar veure el govern alemany, ja no parlem del nord-americà, reunit fins a altes hores de la matinada per desencallar un acord a tres bandes després de tant temps. I la sensació tan desconcertant que pot arribar a produir als ciutadans veure com una retallada profunda s’ha anat posposant per un govern que “només” pretenia guanyar temps. Ara, es va contrarellotge i amb la necessitat de donar una imatge d’unitat, mentre planeja en l’ambient de la taula del diàleg social l’amenaça d’aprovar la reforma laboral per decret a mans d’un govern que està contra les cordes. Tot plegat, un cúmul de sensacions de massa fragilitat per a un moment que hauria de ser de fortaleses.

Música / Tristeza # Pereza

L’únic nexe d’unió és Fainé

La possible coalició d’estat Zapatero i Rajoy continua immòbil políticament parlant. L’escenificació d’ahir a La Moncloa ho va tornar a demostrar. El nexe és el futur de les caixes d’estalvis. Malgrat la delicada situació econòmica de l’Estat, sobretot per la pujada de l’atur i el context global, ara és el moment de pensar en què fer amb les entitats d’estalvis. El primer pas és el de marcar l’objectiu que cal centralitzar-les i “bancaritzar-les”, com si ens hem d’espavilar a ser encara financerament més europeus. Doncs costarà. I costarà tot i les primeres fusions a Catalunya, Castella i Lleó, Andalusia i Galícia.

El segon pas és confiar en Isidre Fainé, president de “la Caixa” i de la confederació de caixes espanyoles, gràcies al suport vital de Rodrigo Rato (Caja Madrid) que, com a bon polític i ara financer, ja s’ho cobrarà en el seu moment. Resulta que ha de ser Fainé qui ha de dirigir el full de ruta estratègic de les caixes i qui té el pes i el lideratge perquè la mutació sigui efectiva i sostenible. De fet, el canvi que hauria de “tocar” ja l’ha fet la mateixa “la Caixa” des de l’aterratge de Joan Maria Nin. Però “la Caixa” sempre ha actuat al marge dels anclatges que voldria la política -per dominar-ho tot- i aquest ha estat sempre el seu gran mèrit. Veure’m si després del ferm lideratge de Fornesa, Fainé pot continuar dirigint “la Caixa” amb la mateixa convicció i pilotar les fusions espanyoles com a estadista financer sense ser polític.

Música / Lobo Hombre en París # La Unión

Sense gran pacte anticrisi, de moment

Just dos anys després de les eleccions del 9 de març de 2008 i la gran política espanyola continua encallada entre la rivalitat de les dues grans forces. Mentre la crisi va avançant i els registres econòmics espanyols continuen empitjorant, el PSOE i el PP, govern i oposició, mantenen el pols obert per xocar constantment en les grans qüestions que afecten el poder i el rol d’Estat. El PSOE continua esclau d’haver negat la crisi constantment per no perdre quota electoral i per mantenir-se fidel a l’eslogan de ser els dirigents optimistes. Però la factura d’aquest peatge cada vegada es fa més gran i d’això se n’aprofiten els populars, que en aquest nou any han deixat, de moment, els problemes interns a la cúpula per no deixar escapar una oportunitat tan evident.

Zapatero ha de donar la sensació que lluita contra la recessió amb eficiència, però es troba amb sotracs com els de Corbacho, que fa un any que deia que no s’arribaria als 4 milions d’aturats, quan ja anem encaminats a arribar als 5 milions. I el mandat temporal de la presidència europea tampoc ha començat massa bé per al líder socialista, que pressionat per la crisi té greus dificultats per ser eficient i demostrar-ho. I un equip de govern que continua molt tensionat entre si i té una data de caducitat: la remodelació prevista per a l’estiu, quan s’acabi la presidència de la UE. I mentre les grans prioritats de govern i estat queden a mans de Zapatero, Rajoy remunta atacant i posant en evidència la necessitat d’un pacte anticrisi, amb un llistat de mesures urgents i molt atrevides -amb l’evident suport de la patronal-. Lògicament, tot plegat, ofega a un executiu molt debilitat i dóna ales als opositors. De lluny, la Catalunya política s’ho mira i queda a l’expectativa de què negocien CiU i el PSC, a Madrid, amb vista les eleccions catalanes de la tardor.

Música / You Found Me # The Fray

La crisi econòmica i la crisi política

Estem en el considerat pitjor any del mal cicle econòmic que vam començar el 2008. Són ja dos anys per intentar remuntar la situació amb mesures integrals que ens permetin progressar i evitar circular per aquest camí sense sortida, més enllà de culpar els bancs i les caixes com a protagonistes de la crisi. La travessa del desert com a col·lectiu, sobretot de les persones més desafavorides, és cada vegada més dura i tot plegat dóna la sensació que està massa embolicat  i encallat entre els governs, les entitats financeres, les patronals i els sindicats. Assumida la crisi econòmica i els seus efectes amb les preocupants xifres de l’atur, també està quedant en evidència la crisi política pel fons i les formes que transmeten les constants rivalitats al Parlament i al Congrés. Quan la societat reclama mesures amb urgència i que puguin ser efectives, els partits polítics continuen evidenciant que són maquinàries estructurades per arribar al poder i no per crear unitat entre govern i oposició a no ser que s’arribi a una situació límit.

Potser, en el fons, és que ara, més enllà de les confrontacions polítiques constants i les paraules estimulants llançades al vent, recollim el que vam sembrar durant el cicle econòmic de bonança, tant en en l’àmbit financer com el polític. I mentre això passa, la bombolla es va desinflant i els ciutadans continuen reclamant mesures urgents per evitar que augmenti l’atur. I sinó hi ha cap progrés real, és evident que encara creixi més la desafecció política i ens veiem obligats a pensar que la generació dels nostres pares, els nascuts als anys 20, 30 i 40, potser van lluitar molt més del que ens pensem i, fins i tot, per molt menys. Vagi per a ells, aquest petit record en forma d’homenatge.

Música / Waiting on the World to Change # John Mayer

“You’re in Catalonia”

És ja una confirmació que el Mobile World Congress dóna prestigi a la ciutat de Barcelona. És un esdeveniment de pes internacional que li permet ser una referència mundial durant quatre dies pel que fa el segment de la telefonia mòbil. En aquesta edició, tot i l’evidència de la crisi, ha aconseguit captar l’atenció d’empreses, usuaris i els mitjans especialitzats per les novetats que si van presentar. Passejar-se pel congrés significava com sentir-se a Londres, París, Nova York o Los Angeles, per la quanitat de companyies estrangeres i visitants foranis. La llengua que s’escoltava era l’anglès i suposava un gran contrast veure els diferents origens dels empresaris i els visitants: indús, nord-americans, asiàtics, llatinoamericans…

Ara, arribarà l’hora del balanç, que més enllà de la tan relativa xifran finals d’assistents, el que realment s’hauria de valorar és si Barcelona amortitza la fira que, de moment, es quedarà dos anys més. O sigui, gestió empresarial per rendibilitzar la inversió. I més en època de recessió. I vist que aquests quatre dies suposen un Open City Barcelona al món, com a gran aparador, vaig trobar que era desaprofitar l’ocasió per tan sols penjar una pancar-te a la zona d’accés a la Plaça d’Espanya que digues als milers de visitants diaris que eren a Catalunya. Una senzill plafó com el que surt a la imatge que, després de promoure la marca Barcelona, digues “You’re in Catalonia”. Tampoc hagués costat tant: només era qüestió de creure-s’ho. O és que després del Jocs del 92 el segell internacional de qualitat només pot ser Barcelona i no Catalunya? Una oportunitat més deixada escapar mentre les empreses del sector TIC cada vegada més marxen de Barcelona per posicionar-se a Madrid. I també hi perd Catalunya més enllà del pes, l’oportunisme i la gran política urbana de la seva capital.

Música / Llença’t # Novo