Arxiu de la categoria: Política

Més Convergència i més “marea azul”

Després de les eleccions catalanes, CiU ha rebut una nova dosi de confiança per part dels catalans en les municipals. És la confirmació que la seva particular travessa del desert “només” ha durat set anys. O sigui, dos tripartits. I mentre els convergents sumen una segona empenta per intentar que Catalunya remunti econòmicament, el PSC i ERC són els partits que més pateixen els efectes de les dues etapes de coalició. Els socialistes s’enfonsen en gran part de les seves feus, amb casos tan emblemàtics com els ajuntaments de Girona i Barcelona i la Diputació de Barcelona, mentre que Esquerra està en caiguda lliure. A més, amb l’evidència que la CUP i fins i tot, l’alarmant ascenció del CxP, els han avançat per la dreta. Per tant, en l’època de crisi més forta a Catalunya de les últimes dècades, els catalans confien en Convergència per intentar sortir d’aquest mal panorama. I en aquest escenari, veure’m si amb el nou lideratge d’Artur Mas retorna l’esperit del Majestic amb els pactes amb els populars o bé han après el peatge que ja els va tocar pagar.

I a l’Estat espanyol, és el PP qui arrasa. Massa fàcil. Massa previsible. I la sensació que el PSOE no té força ni per avançar les eleccions, ni per creure en Zapatero ni per esperar el relleu del seu líder. El president espanyol està cada vegada més sol mentre que la “marea blava” creix i creix i “taca” de blau l’Estat espanyol a excepció de Catalunya i Euskadi. El País Valencià n’és el gran exemple de la seva eufòria i expansió.

I com sempre, serà la realitat invisible l’augment dels vots en blanc i nuls, mentre els acampats reclamen a les grans ciutats, un canvi de paradigma per reinventar un altra panorama de present i futur. Amb el seu civisme, encara tenen, de moment, més credibilitat moral.

Sèneca: “El primer art que han d’aprendre els que aspiren al poder és el de ser capaços de soportar l’odi.”

Porgrames polítics sense dosis d’esperances

Tres dies i tres debats entre candidats: Vidreres, Santa Cristina d’Aro i Figueres. Tres jornades que han servit per anar prenent consciència de la crisi i de com està afectant a la política municipal. La primera gran sensació és de poques esperances, la segona de manca d’estímuls i la segona, de l’inici de l’era de retallades dràstiques en  els pressupostos dels ajuntaments. Per tant, de millores per als ciutadans més enllà de les quotidianes, ben poques. Així és que el reptes per als propers quatre anys passen per tenir l’objectiu de no “caure” més. Amb l’interrogant de com un consistori pot fer front al seu pressupost anual i al mateix temps compleix amb les necessitats mínimes dels seus habitants. Tanta retallada alarma i diria que, especialment, als funcionaris. Però aquest panorama no és úinic sinó general.

En el fons, els programes també han d’estar per marcar objectius i viure de les realitats i afrontar que perquè una societat progressi, per petita que sigui, necessita que l’economia li vagi bé. I ara no és el cas. I no es divisa un panorama d’esperança per remuntar el vol, amb l’evidència que la bombolla immobiliària ha fet massa mal. Per molt que quedi bé ara parlar d’economia sostenible, participació ciutadana, optimització dels recursos, administració 2.0 i prioritats comercials. Per tant, tants somriues en els cartells electorals no fan justícia a la realitat que s’aventura. Temps difícils.

Friedrich Durrenmatt: “El món no ha canviat per la política sinó per la tècnica.”

El vell i el nou PSOE enfrontats

Chacón i Rubalcaba, dos perfils ben diferenciats, competiran per agafar el relleu de Zapatero. Suposarà la rivalitat entre el vell i el nou PSOE -amb derivades periodístiques implicades- per substituir el lideratge de l’encara president socialista. Zapatero complirà els dos mandats sense haver complert els grans objectius i deixant l’herència de la crisi: l’Estat federal per construir,  l’acord de pau pendent a Euskadi i una Espanya més social, comparable a les grans potències europees. Però s’ha quedat a mig camí. Els llibres d’història recordaran el seu “talante” sorgit després de la tragèdia de l’11-M del 2004, que va facilitar la seva arribada al poder.

A poc menys d’un any vista, la dreta espanyola ho té tot a favor per recuperar el poder sense tenir un gran líder. Rajoy, beneficiat per la crisi, espera rival per a d’aquí uns mesos i l’oponent sortirà de l’enfrontament de dos models de perfil antagònic: Chacón és dona, catalana, fidel a Zapatero i encarna la continuïtat, tot i que suposi la renovació i l’aposta per la joventut. I també un canvi més al PSOE, un voler diferenciar-se del convervaduris-me del PP. Chacón vol arriscar.

Rubalcaba serà la garantia de la veterania, la solvència en el procés amb ETA, el retorn dels clàssics i l’ala més tancada del partit per recuperar el prestigi després de la caiguda de l’economia. Murri, gat vell i expert en les negociacions. Rubalcaba sap controlar els “tempos” i té l’astúcia per moure’s quan les llums de política s’apaguen. Queda molt i alhora queda poc per al març de 2012, però l’enfrontament Rubalcaba-Chacón i entre els Rubalcabistes-Chaconistes, a l’espera de les terceres vies, pot ser un gran duel.

Manuel Azaña: “Jo no sé si sóc un estadista. El que és cert és que, de la política, el que m’interessa és manar.”

El President, en un Air Force One

Artur Mas va viatjar en classe turista en l’avió que el va traslladar a Madrid per a la reunió amb Zapatero. I així ha anunciat que ho farà, mentre sigui president, en els trajectes de menys de 3 hores. També ha anat en alguna ocasió a dinar amb els seus col·laboradors en un restaurant de menjar ràpid. Em sembla una decisió important la de voler donar exemple amb el fons i les formes abans del pla global imminent que s’està preparant en tots els fronts per combatre la crisi. D’entrada, l’exemple és elogiant. Però per altra part, també em sembla necessari que el President viatgi com mereix i tingui els privilegis que hauria de tenir com a màxim representat de Catalunya. Tant de bo pogués fer-ho en un Air Force One! I tenir un dinar-reunió com cal i amb bones estovalles! O si cal, els presidents de Catalunya haurien de residir en una casa a la zona alta de Barcelona i la tenir la vida que requereix el càrrec.

Malgrat la crisi i la retallada funcionarial, Artur Mas s’hauria de permetre aquestes comoditats sense que ningú posés en dubte la seva integritat ni una voluntat d’ostentació. O a partir d’ara només ho podran fer els grans executius, banquers o magnats? I al mateix temps, tan de bo Catalunya es pogués comparar a les grans nacions del món en la categoria de la logística al servei dels Cap d’Estat. Voldria dir que hem arribat molt més lluny que considerar-nos legalment una comunitat més de l’Estat espanyol dins el marc ja caducat del “café para todos”.

Burton G. Malkiel: “Els estats comptables d’una empresa es poden comparar a un biquini: el que revelen és interessant, però el que amaguen és vital.”

L’abans i després del Parlament 2.0

Ha estat un dinar sorpresa a Barcelona preparat des de fa setmanes per Ivan Rodon, Natàlia Touzón, Meius Ferrés i Jordi Vilanova per retre un petit homenatge a Ernest Benach per la seva etapa com a president del Parlament i pel seu llegat en l’àmbit 2.0. Ja sabem com és d’ingrata la política amb els nostres polítics, amb un esperit crític sempre necessari, però també és lloable que en ocasions es vulgui reconèixer la seva tasca durant una etapa concreta, encara que sigui a través d’actes puntuals i sense grans pretensions. El dinar d’avui, amb una quarantena de persones de l’àmbit TIC de Catalunya, ha servit per valorar també el que ha significat el canvi amb l’entrada del concepte 2.0 al nostre país i al mateix temps a la política i la cambra catalana. I Benach n’ha estat un dels pioners i dels protagonistes amb més convicció.

I això no vol dir que l’etapa de Benach hagi estat superior a les anteriors o a les que vindran, sinó que ha posat la base a un nou Parlament 2.0 que ha intentat dimensionar la política catalana a la cambra i anar preparant el terreny per a un camí inevitable (l’e-Democràcia i l’e-Govern). I fent-la pionera. Com també fan altres diputats i diputades, amb l’ús de les noves tecnologies i la implicació de  continguts, processos i diàlegs amb la resta d’usuaris. Segurament, si la nova presidenta de la cambra, Núria de Gispert, no creu en aquesta interacció o no s’ha de mostrar tal com és en canals com un blog, Twitter o Facebook, el millor és que no se senti pressionada per prosseguir la línia digital encetada. I al mateix passa amb el concepte 2.0 de la cambra. La mateixa Joana Ortega des que ha entrat al govern ha preferit tancar el seu perfil a Facebook. I és comprensible, encara que el canvi de mentalitat digital col·lectiu ja és imparable.

Edward Kennedy: “La política és com en les matemàtiques: tot el que no és totalment correcte, està malament.”

Aznar i Endesa, influències i poder

Els polítics comencen una nova vida després d’abandonar la política però en funció del seu poder, poden obtenir un retorn de luxe. Ja no només amb el sou que el toca percebre, perquè així ho ha estipulat la llei, sinó per les compensacions que els poden arribar a oferir a canvi d’haver estat durant uns mandats en el lloc oportú i en el moment adequat. I també, a canvi d’unes influències derivades del mateix poder. Per això, Aznar, que ja fa sis anys que no es el president del govern espanyol, encara fa política allunyat de la política i obté rèdits com aquest: serà assessor extern de la cúpula directiva d’Endesa i cobrarà entre 200.000 i 300.000 euros anuals. Un retorn per a privilegiats. Però per què? I per què sempre els mateixos? En el cas d’Aznar, durant el seu mandat, aquesta elèctrica va completar el seu procés de privatització. Ara ja és més lògic. I mentre l’expresident ha anat incrementant el seu poder en cercles financers de diverses temàtiques, Felipe González ha tingut el mateix rol encara que en cercles diferents per la connotació política. Però té bons retorns com aquest últim: fa unes setmanes va entrar com a assessor de Gas Natural. Mentre tot això va passat als grans lobbies de poder, la política local està desprotegida i la resta de mortals veuen com des de l’1 de gener se’ls han augmentat els recursos més elementals de la llar i se senten preocupats perquè la crisi no empitjori encara més.

L’equip d’Artur Mas: 4 + 2 + 5

Artur Mas ja té l’equip fet amb onze consellers que vindrien a definir com si d’un equip de futbol es tractés i ell fos Pep Guardiola a la banqueta del Barça. De moment, el nou president de la Generalitat (amb web renovat) ha complert amb els seus objectius: reduir les conselleries de 14 a 11 en sintonia amb els temps actuals de crisi i que deixava per al final l’anunci dels noms. Durant la campanya, el líder de CiU va proclamar que volia formar el govern dels millors, un avís clarament cap a la meritocràcia més que la grisor interna que en ocasions mostren els mercenaris de partit. Peró és clar, són els qui més treballen per esperar aquest moment. I vistos els noms de l’executiu, Mas ha estat valent: 5 independents, 4 de Convergència i 2 d’Unió. El President vol apostar a cartes guanyadores, per això sacrifica el pes del partit -amb el desgast que això li pot comportar-, i amb un nom que ha de ser la referència d’aquest díficil període 2010-2014: Andreu Mas-Colell. Un ideòleg del món universitari que és elogiat per a molts i que serà l’home fort de la conselleria de més pes: Economia, Finances i Universitat.

El nom de Ferran Mascarell no trobo que sigui un gran sorpresa. Des de feia tres anys que la Fundació CatDem, a través d’Agustí Colomines, s’havien teixit vincles d’apropament. I feia mesos que s’especulava que podria ser el conseller de Cultura en el cas que Mas aconseguís una victòria àmplia. Al final, s’ha confirmat l’ambició de Mas de fer un govern transversal, de noms més que de guàrdia pretoriana, i preparat per superar el sotrac de la crisi sense els gairebé 90 dies de rigor degut les urgències de les turbulències producte de la globalització (cal recordar que l’etapa Montilla només va tenir un canvi en 4 anys: Ausàs per Puigcercós). L’autoexigència, de moment, comença pel mateix president i la seva primera condició governamental: “Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra”.

Música / Streets Of Your Town # The Go-Betweens  

Anna Pagans finalitza un cicle

Anna Pagans tanca una etapa a l’Ajuntament de Girona. L’alcaldessa avui ho ha anunciat públicament, però era una especulació que feia temps que corria per la ciutat sobre què passaria al PSC. La mateixa Pia Bosch, la candidata -de moment- més ben situada, darrerament ja no podia amagar sentir-se com l’alternativa. I més encara, després dels resultats socialistes del 28-N, amb el fracàs de no repetir al Parlament. Tres setmanes després, Pagans anuncia el seu comiat i posa fi a més de 8 anys que han servit per marcar un punt i seguit del Nadalisme a la ciutat després d’una obra de govern de 23 anys. Per tant, el seu cicle era el d’agafar el relleu, agradi més o menys aquest terme. I és que Nadal és molt Nadal. Així doncs, feina feta. Pagans marxarà al maig vinent sense haver pogut evidenciar un lideratge com el del seu predecessor. De fet, ho tenia complicat, però ara la sensació de ganes de canvi a la ciutat va en augment amb vista al maig, mentre el PSC és a temps de presentar una llista potent amb l’objectiu de mantenir els 10 regidors i continuar governant.

La política són cicles -per llargs o curts que siguin- i a nivell català, en la primera dècada del segle XXI, existeix cada vegada més l’evidència que s’han acabat els mandats llegendaris. A nous temps, nova política, amb nous perfils més tècnics, que s’han de començar a mentalitzar que la regeneració té trams de 8 anys: vocació de serveis públic a terminis. El d’Anna Pagans és un altre adéu lloable, valent, amb la incògnita de si ha estat més forçat del compte, que s’afegeix als que s’han produït aquests dies i es produiran abans de les municipals.

Música / Els teus cels # Josep Thió

Pressional d’un objectiu: Mas President

David Madí ha anunciat avui que deixa la política i que torna a l’activitat privada. De la mateixa manera que Artur Mas, a la tercera, ha aconseguit ser el president de la Generalitat, Madí ha posat fi a la seva etapa a Convergència. L’estratega de CDC i home de confiança de Mas, ha estat fidel a la seva declaració de principis: abandonaria el partit quan aconseguís que Mas fos President. Feina feta i missió acabada com a director de campanyes electorals. L’evidència de com si fos un killer contractat per a una missió especial.

En aquest període, Madí ha estat un professional de llums i ombres però malgrat les crítiques internes i externes, ha sabut guanyar-se la confiança del nucli dur actual de Convergència. Té el mèrit d’haver aguantat durant la travessa del desert i, en ocasions, se l’ha deixat massa sol, ja que producte del seu caràcter no ha tingut el suport d’aquells que presumien de córrer davant dels grisos sinó de les noves generacions de la cúpula. I respecte els objectius: tres victòries electorals, però fins a la tercera no ha aconseguit l’objectiu.

Amb el mateix Madí se’n va un perfil tecnòcrata de la política catalana, un retrat robot dels que volen estar a l’aparell i controlar l’staff amb la màxima professionalitat. I amb la fredor de com si fos una empresa en la qual toqués rendir comptes i comptes, i deixar les emocions als protagonistes. Així ha interpretat la política i així n’ha deixat mostres d’un tarannà més anglasaxó. D’aquell de més de fulls de càlcul que de micròfons. Agradés o no. Agradi o no. Però ha sabur posat un bon punt i final a la seva trajectòria, amb el regust d’una victòria i amb una decisió d’aquelles que tant costa trobar a la política catalana. D’aquí als elogis. I la necessària regeneració.

Música / If You Leave # Nada Surf

Chacón o Tura, el dilema socialista

Una vegada Montilla ha fet el pas i Nadal és qui està disposat a fer de pont en l’espai-temps, el futur lideratge del PSC és qüestió de dos perfils antagònics, però amb un factor en comú: són dues dones. Les dues candidates encarnen dos sectors dins del mateix partit i si bé Chacón suposaria una línia més continuïsta a la de Montilla, Tura lideraria el retorn del catalanisme a la direcció del PSC, amb uns ideals que recuperarien l’esperit de Maragall. No és una elecció fàcil la que ha d’afrontar la militància del socialisme català i més després de la derrota d’aquestes eleccions, ja que també arriba el moment d’afrontar les municipals, a mig any vista. En els últims anys, Chacón ha projectat la seva carrera a Madrid i s’ha posicionat sempre al costat de Zapatero, tot esperant el seu moment per tenir més poder en el govern espanyol. Però al mateix temps, ha estat a la recambra per a una possible operació tornada a Catalunya. A l’estil del mateix Montilla o Corbacho. 

En el cas de la Tura, l’exalcaldessa de Mollet sempre ha estat a la travessa de futuribles, tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de Barcelona. Hi ha altres noms com el de Castells, però les bases estic convençut que senten una predilecció especial per la Tura. Ella, segur que està disposada a jugar-se-la i amb valentia. Però per a què això passi caldria un xoc de trens que el mateix partit ha generat: la marca PSC-PSOE. I és que tenir 25 diputats catalans al Congrés –un gran registre– significa poder, però també suposa un preu molt elevat de desgast si aquests estan sempre supeditats al PSOE en prejudici dels interessos de Catalunya.

I Nadal, mentrestant, jugarà les seves cartes posant un peu a cada bàndol i disposat a “sacrificar-se” per després recollir-ne els fruits. Com ha fet sempre.

Música / Snow Day # Matt Pond PA