Arxiu d'etiquetes: Montilla

Chacón o Tura, el dilema socialista

Una vegada Montilla ha fet el pas i Nadal és qui està disposat a fer de pont en l’espai-temps, el futur lideratge del PSC és qüestió de dos perfils antagònics, però amb un factor en comú: són dues dones. Les dues candidates encarnen dos sectors dins del mateix partit i si bé Chacón suposaria una línia més continuïsta a la de Montilla, Tura lideraria el retorn del catalanisme a la direcció del PSC, amb uns ideals que recuperarien l’esperit de Maragall. No és una elecció fàcil la que ha d’afrontar la militància del socialisme català i més després de la derrota d’aquestes eleccions, ja que també arriba el moment d’afrontar les municipals, a mig any vista. En els últims anys, Chacón ha projectat la seva carrera a Madrid i s’ha posicionat sempre al costat de Zapatero, tot esperant el seu moment per tenir més poder en el govern espanyol. Però al mateix temps, ha estat a la recambra per a una possible operació tornada a Catalunya. A l’estil del mateix Montilla o Corbacho. 

En el cas de la Tura, l’exalcaldessa de Mollet sempre ha estat a la travessa de futuribles, tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de Barcelona. Hi ha altres noms com el de Castells, però les bases estic convençut que senten una predilecció especial per la Tura. Ella, segur que està disposada a jugar-se-la i amb valentia. Però per a què això passi caldria un xoc de trens que el mateix partit ha generat: la marca PSC-PSOE. I és que tenir 25 diputats catalans al Congrés –un gran registre– significa poder, però també suposa un preu molt elevat de desgast si aquests estan sempre supeditats al PSOE en prejudici dels interessos de Catalunya.

I Nadal, mentrestant, jugarà les seves cartes posant un peu a cada bàndol i disposat a “sacrificar-se” per després recollir-ne els fruits. Com ha fet sempre.

Música / Snow Day # Matt Pond PA

La frustració de sempre. Dia 12

Al final, ens hem quedat sense el debat a 2 entre Mas i Montilla a TV3. Ho ha impedit a última hora la Junta Electoral Central per un defecte en el procediment perquè s’havia de comunicar un debat electoral en un termini de 5 dies. Qüestió de les imperioses lleis que, en el fons, estan per aplicar-se. Per tant, ha denegat el debat, que hagués estat el primer televisat de la nostra història. Però el dictamen de la JEC també suposa un molt mal final a un mal inici. Una prova més de les fragilitats del nostre territori i també, dels nostres polítics. Una campanya que podríem dir que fa tants mesos que va començar es podia haver planificat molt millor en clau interna per acabar generat un debat a 2.  Aquesta estratègia ha estat massa poc cuinada i fa treure els colors als respectius estadistes  perquè no coneixen la llei electoral.

Així és que última hora, amb presses i de manera improvisada, encara s’ha gestionat pitjor.  Un desgast més com ambició de país. Ara bé, aquest nou foc mediàtc que s’ha originat no pot amagar altres “alarmes” que pateix la nostra societat, com ara la crisi econòmica i la desafecció política. Dues grans raons de pes i que marcaran la jornada de diumenge. Un exemple: una diputada plorava ahir a la tarda en veure que no hi havia pràcticament assistents al míting, quan aquell indret sempre era un feu que responia en escreix. Causa, efecte.

Dia 12 de campanya: “La vida es contreu o s’expandeix en proporció al teu propi valor” (Anaïs Nin)

Mas-Montilla cara a cara. Dia 11

Mas va jugar ahir amb blanques i va guanyar la partida d’escacs a TV3. Era el més previsible i, per tant, es van confirmar els pronòstics; tot i que recentment Rubalcaba va vèncer De la Vega jugant amb negres en l’ultima remodelació del govern espanyol. Però tornant a casa nostra, anit també va néixer un cara a cara entre Mas i Montilla que, de manera tan improvisada, posa en evidència la manca de qualitat del nostre sistema polític. Amb tant temps per planificar-ho que, al final, va haver de ser l’atreviment del líder de CiU que forcés la situació a contrarellotge. I aquest matí s’ha tornat a polemitzar sobre el format del debat a 2. Montilla, vist el desencís del primer debat, ja poc més té a perdre. Arrisca més Mas i Montilla “només” té l’oportunitat de reaccionar.

Quan en la cultura nord-americana els cara a cara televisius en horari de màxima audiència formen part ja de l’essència de les campanyes electorals, aquí tot just ens estrenem per primera vegada en 30 anys de democràcia (aquest 23 de novembre de 2010 passarà a la història). Massa por al fracàs, a la derrota, quan hauria de ser una posada en escena més de les campanyes, sobretot, en una televisió pública. Debats a 6 a 9 o a 3, tot i la lògica reacció adversa de les formacions que en queden excloses. L’audiència està gairebé assegurada i, en el fons, és el moment de més valentia dels aspirants a la presidència. No hi ha xarxa quan s’està en directe i per molts que els assessors i els spin doctor vulguin influir en el missatge del seu líder, és el candidat qui està sol davant les càmeres. Demà es juga una nova partida. Mas torna a jugar amb blanques: ho té tot a favor, però tot i la seva progressió política, dos pactes de les esquerres li han impedit governar tot i ser el més votat. Per fi -cal celebrar-ho!- un primer cara a cara televisat en la història de la política catalana, malgrat encara no s’aprofiti l’esperit 2.0 dels nous temps.

Dia 11 de campanya: “Quan es perd la popularitat, un es converteix en un autèntic líder” (Konrad Adenauer)

Sexpolítica. Dia 7

La campanya política ha entrat en el seu clímax. I no és precisament pel que fa al creument de declaracions i contradeclaracions per acusar-se d’afers polítics i extrapolítics sinó sexualment parlant. Carnassa mediocre, pura i dura, per intentar captar l’atenció dels espectadors, especialment, a través de la xarxa: com demostra aquesta imatge penjada a Twitter per Guillem López i Bonafont. Montilla i l’orgasme de votar els socialistes, l’atreviment de Nebrera i l’streptease de Carmen de Mairena a la Pompeu. Realment, tenim un nivell tan baix els ciutadans per què ens surtin amb aquestes? I els internautes? Però si calen aquests xous, en campanyes tan estudiades i que neixen a tants mesos vista, és també perquè cal fer plantejament de curta volada per intentar ser notícia. Com sigui. La visibilitat a qualsevol preu. Notorietat sense base però repte aconseguit si s’obté repercussió mediàtica. Ho han aconseguit segons aquestes imatges. Res d’idees. Res de projecte. I els mitjans, ho compren. El cicle virtuós s’autoalimenta.

I en aquest sac també caldria afegir-hi el vídeojoc de la Sánchez-Camacho i el PPC, que és indignant. Invitar a liquidar immigrants il·legals en un vídeojoc, que després han de retirar,  suposa treure’s la careta, posicionar-se estil Le Pen a França, i forçar la maquinària perquè Ciudadanos no repeteixi al Parlament amb els tres diputats. I això que el febrer del 2009, la Sánchez-Camacho prenia com a exemple la campanya d’Obama. Realment, cada vegada potencien més la desafecció i el vot en blanc. Si en un moment econòmic tan delicat com aquest s’atreveixen amb un nivell tan baix com aquests… cal reiventar ja massa coses de la política actual.

Dia 7 de campanya: “La narració d’històries és fonamental en la recerca humana de significat” (Mary Catherine Bateson).

Maragall anuncia el seu canvi

Maragall ha fet públic el pas que feia temps que era un rumor a sotto voce: apostar per Mas com a president de la Generalitat (encara que al seu web només ho deixa entreveure). Després del trencament amb el PSC de Montilla, amb posada en escena inclosa, ha arribat el moment d’anunciar el canvi a les portes les eleccions del 28-N. Maragall ha esperat el seu moment per fer públic el  vot de càstig al partit que va liderar i que ara és en mans de la cúpula anomenada del “Bajo”. Serà interpretat pels socialistes com un acte de traició més, el desenllaç final de la tragicomèdia, mentre que Convergència torna a marcar la pauta electoral després de la preocupant sortida de to de Tremosa contra el President. Veure’m quin rèdit aporta a Mas aquest pas de Maragall però per a mi encara serà molt més lloable quan s’acusi de senil l’expresident de Generalitat. Pot ser interpretat com una Maragallada més, d’acord, però és una evidència més que les peces de la quota catalanista van saltant del taulell de Montilla. I també cal veure què passa amb el seu germà Ernest d’ara en endavant i quin sentit té Ciutadans pel Canvi en les properes eleccions. En tot cas, especular amb l’alzheimer de Maragall és maquiavèlic, un desprestigi fins i tot per a Catalunya i és pervers, tan pervers com pot arribar a ser la política quan veu que perd i només pot utilitzar la paraula.

Música / Need You Now # Lady Antebellum

La debilitat de Zapatero enforteix Montilla

Escoltant aquest matí com Jiménez Losantos carregava contra la trobada d’ahir entre Chaves i Montilla al Palau de la Generalitat pel posicionament del president català, diria que anem pel bon camí. Només faltaria que en el moment actual, tal com està de debilitat el govern espanyol -cúmul de causes però, sobretot, la gestió de la crisi-, Montilla no es volgués cobrar (diners i infraestructures) el que consideri que li pertoca a Catalunya. Encara que sigui el mateix partit polític, ja que la dualitat PSC-PSOE poques vegades s’aparenta, cal que tingui retorn el rèdit electoral de fa un any.

Quan Zapatero ha pogut exercir el seu poder ho ha fet (per això és té) i només cal revisar els seus moviments en la legislatura passada: moltes ganes de canvi autonòmic però pocs moviments i mínimes llicències. Així doncs, ara és l’hora de tancar el pesat capítol del finançament i aprofitar els deutes pendents que té la Generalitat. Encara que no sigui fàcil, per molts entrebancs que hi hagi en el procés a última hora, ha arribat l’hora de pensar que després de tant desgast mediàtic per les justes millores que reivindica Catalunya, aquestes es facin realitat. Es cas contrari, la vella recepta del “café para todos” seria tornar al passat i dilapidar el rèdit electoral que el president Montilla en pot treure d’aquí a un any per a les eleccions a la Generalitat.

Música / First Of The Gang To Die # Morrisey

PD: M’agrada la remodelació del web de la BBC en castellà.

Tot esperant el finançament

Van passant els dies i els mesos i el govern català continua pendent de l’important acord final del finançament. Hagués estat més fàcil saber fins on podia arribar l’executiu de Montilla sinó s’hagués situat la reivindicació catalana dins el mateix concepte autonòmic del “café para todos“. Però continuem encallats i esperant una resposta positiva: mentre es dissimula la calma a Barcelona i els nervis a Madrid. Hauríem de dir que, per sort, l’acord hauria de ser ràpid i positiu, ja que tenim el mateix “color polític” entre els dos negociadors, però les vibracions no són bones pels interessos de cada govern, amb el pes de la crisi. El mateix Castells, un bon conseller, n’és un bon exemple del rol que ha generat aquest procés.

I en un tema tan esperat com aquest i amb tantes proclames des de Catalunya, s’espera un bon retorn després del suport electoral que es va donar a Zapatero perquè sortís reelegit. Montilla és conscient que si juga molt més que Zapatero en aquesta negociació que es cou a foc lent i que les grans obres dels mandats passen per aconseguir els objectius que saps que l’anterior president no ha aconseguit ni el que vindrà a posterior aconseguirà. Però, de moment, del finançament se n’ha fet una gestió tan política que empresarialment ja faria dies i mesos que seria mort. I mai s’hauria d’oblidar que els clients (votants i ciutadans) sempre tenen raó. Farà més Obama en quatre mesos que…

Música / The Summer Wind # Medeleine Peyroux