Arxiu d'etiquetes: 28-N

Mas president i a la tercera cau el Tripartit

Les deu valoracions que vaig enviar a Twitter durant la nit electoral com a seguiment de les eleccions catalanes del 28-N. Ara és el moment de l’anàlisi i les reflexions, però vistos els resultats, s’han complert força els pronòstics, tot i que s’han accentuat dos posicions: la davallada del lideratge de Puigcercós a Esquerra i, per contra, l’entrada de Laporta a la política catalana (en els mítings de SI proclamaven que ERC “anava lent”). Mas fa bons els pronòstics a la tercera, dilapida el Tripartit, i fa tornar Convergència set anys després. Ha fet una campanya sòlida, seriosa i solvent, i conscient del mal moment econòmic, ha preferit deixar-se de proclames al vent. I està molt clar que haver defensat tan malament l’obra de govern ha enterrat el llegat del Tripartit i, després, el Pacte de l’Entesa. I mentrestant, la dreta espanyola a Catalunya avança amb solvència i ja és una realitat el fracàs de Reagrupament amb Carretero i l’atreviment de la Nebrera.

Valoració 10: Mas ho aconsegueix a la tercera i CiU torna 7 anys després. Arriba en un mal cicle econòmic però el país l’ha reclamat.

Valoració 9: Laporta és l’altre gran guanyador de la nit. Sense programa i en 4 mesos, ha obtingut 4 escons. Gran avís de futur!

Valoració 8: Es confirma la mala defensa del Tripartit en la gestió de l’obra de govern per mantenir les esquerres al poder.

Valoració 7: Lamentablement, el que ha aconseguit Cidadanos té mèrit. Ningú volia, però continuen amb 3.

Valoració 6: Puigcercós admet la gran patacada però no tira la tovallola com Montilla.

Valoració 5: Tal com s’havia especulat en les enquestes, Montilla obre la porta de la successió a la favorita: Montserrat Tura.

Valoració 4: Com pot ser que després de la manifestació del 10-J l’independentisme perdi +- 10 escons!

Valoració 3: Valoració 3: Zapatero, com Houston, té un problema a Catalunya si es valora en clau espanyola.

Valoració 2: Esquerra pateix una davallada històrica per desmèrits propis. Arraconar el Carotisme ha tingut un preu molt alt.

Valoració 1: Suposo que el PP recull els efectes de “La Roja” per passar de 14 a +- 19.

Música / Human # The Killers

La reflexió en l’era digital. Dia 15

Arriba el punt i final a aquesta llarga campanya del 2010, que acabarà aquest 28-N (web de la Generalitat), el dia abans d’un clàssic al Camp Nou, amb tots els ingredients d’un Barça-Madrid amb l’afegit de Mourinho. S’ha acabat una campanya que, vist tant cansament i després de tant desgast, es fa difícil entendre com Montilla no la va convocar a finals de setembre. La crisi és el factor més influent d’aquests comicis i, en segon terme, la qüestió identitària després de la manifestació del 10-J provocada per la reacció del Constitucional envers el Nou Estatut. I no ens podem deixar el finançament.

Després de set anys de govern de pacte de les esquerres, és l’hora de comprovar si Mas pot governar a la tercera oportunitat o bé ha de donar pas a un relleu a Convergència si, finalment, es reedita un Tripartit III. La majoria de les enquestes van en una direcció clara i ara caldrà veure si hi ha sorpreses i si es resolen algunes incògnites. La primera: si amb la novetat de tres líders com Laporta, Carretero i Nebrera hi ha la mateixa abstenció. La segona: si es manté l’elevat nombre de vots en blanc. I la tercera: si Laporta es converteix en la gran sorpresa de la nit, després de la poca visibilitat mediàtica que ha tingut, quan gairebé ha omplert tots els recintes per allà on ha passat. Es traduirà en vots? Ho sabren en poc més de 24 hores. I tota aquesta rivalitat política ha traspassat per primera vegada en uns comicis catalans a les xarxes socials de manera intensa. Saturadora, fins i tot, Tant, que fins i tot ha arribat a provocar queixes i les crítiques d’alguns usuaris per tanta repetició de consignes. És el primer gran “boom” de campanya en clau catalana i cap partit ha volgut quedar enrere en aquesta cursa 2.0. Com alhora d’omplir recintes per als mítings.

I avui, dissabte, en plena jornada de reflexió, està per veure si té massa sentit aquesta aturada política després tants mesos de soroll mediàtic i saccejades a la xarxa. Aquest dia de eflexió potser tenia sentit fa 30 anys però ara, a l’era digital i en temps d’informació global, ha quedat tant desfasada, ja que dissabte serà un dia per acabar de demanar el vot com sigui: sms, correus electrònics, blocs, missatges a les xarxes socials…

Dia 15 de campanya: “Tots els homes se semblen per les seves paraules, només les obres evidencien que no són iguals” (Molière).

La traca final. Dia 14

Arriba l’hora de la veritat. El dia que tots els partits volen demostrar que han fet la feina. És el moment que toca omplir les seus escollides i fer la proclama final per envalentonar els militants, simpatitzants i possibles votants. Després de tanta enquesta, interessada o no, comprovarem si es compleixen els pronòstics. Hi ha previsions força dispars, tot i que es van afinant els números. La fi del Tripartit es dóna per acabada però, al final, tot dependrà de l’aritmètica resultant. Com sempre. Algunes de les claus serà veure si el partit favorit, com és CiU, arriba a la majoria absoluta desitjada. Amb Artur Mas com a candidat ho ha intentat en dues ocasions i no se n’ha sortit. El PSC, que manté la tendència victimista, veure’m si acaba mobilitzant les seves bosses de votants i es pot mantenir com a segona força sòlida. En tercer lloc, la pugna és entre el PP i ERC. Els republicans esperen que els populars no els avancin per la dreta, però els càlculs és que mentre Esquerra cau força, que està per veure si es tant com s’especula, el PP puja entre dos i tres diputats. Si ICV es manté seria la confirmació que Joan Herrera ha superat la prova en el seu debut i suposarà una garantia de futur, mentre que Ciudadanos, que “molesta” a tots els adversaris, es manté en la tònica de repetir els tres diputats. Fa quatre anys, els resultats van ser aquests: CiU 48, PSC 37, ERC 21, PP 14, ICV 12 i Ciudadanos 3. I per últim, és un mal símptoma i no agrada valorar-ho, però està veure el pes de l’abstenció i el vot en blanc, que en les darreres eleccions ha anat en augment.

La gran incògnita és Solidaritat Catalana, amb un líder com Joan Laporta, que no deixa indiferent a ningú. L’expresident del Barça està disposat a ser la revelació d’aquestes eleccions i ha fet una campanya de menys a més. Ha creat la sensació que ja no competeix amb Joan Carretero. Laporta arriba a la recta final després d’omplir dijous l’Auditori de Girona i, tot i la intenció de silenciar-lo, és un dirigent que ja ha demostrat que es creix davant les adversitats. No surt a les enquestes i té poca cobertura mediàtica però hi ha vibracions que podria arribar a cinc diputats. Seria una gran sorpresa: seria el segona guanyador després de la força més votada. Ja només queden poc més de 48 hores i ningú té una vareta màgica. La resposta la té el poble i hi ha 135 escons per classificar.

Dia 14 de campanya: “L’autèntica vida d’una persona és amb massa freqüència la que no viu” (Oscar Wilde).

La cruesa de la crisi. Dia 13

Dilluns el president del Parlament, Ernest Benach, ho admetia en l’esmorzar amb periodistes a Girona: “Aquesta és la campanya més dura que he vist mai.” El motiu està clar; els efectes de la crisi han passat factura en aquesta campanya i els actes públics són reivindicacions als polítics dels qui no tenen feina o tenen familiars o amistats a l’atur. O sigui, que els eslògans i discursos preparats per “vendre” partit serveixen de ben poc quan es visita un mercat i l’interlocutor està sense treballar. O fins i tot, admetre que la llei electoral i el finançament dels partits no són tan prioritaris dins aquesta escala de valors.

I aquesta mateixa reflexió l’ha fet aquest matí el conseller Josep Huguet, en el moment de passar balanç a la legistaura en tres grans eixos de país com són Empresa, Universitats i Innovació. Huguet, a més, reclamava canvis importants en l’administració pública per tenir una administració sostenible. Tocarà afrontar una àmplia retallada i són temps de mesures impopulars, de poc optimisme. Tocarà pagar aquest preu per al mandat 2010-2014. I el mateix ha ressaltat aquest migdia el líder de CiU, Artur Mas, en el dinar al Palau de Congressos de Barcelona amb emprenedors i persones vinculades a l’àmbit TIC. A banda del possible canvi polític a la Generalitat, vénen temps difícils en època d’economia global. Per tant, és la suma d’avisos de què ens espera un mandat molt complicat, amb més economia submergida i la lluita contra l’atur juvenil. I la mateixa proclama la podríem extrapolar als altres partits que, tot i ser en campanya electoral, ningú esquiva el factor crisi, tot al contrari del que com va fer Zapatero en el 2008. Més val que sigui així.

Dia 13 de campanya: “Confiem en el poder comunicador de la felicitat. Creiem que quan una persona és feliç pot fer feliços els altres” (Howard Schultz).

Senyeres als mítings. Dia 9

És curiós veure com en el cap de setmana considerat com el més important per a les eleccions del 28-N, les banderes van en augment en els mítings. Aprofitant que són dies festius i es poden omplir més fàcilment els escenaris, la posada en escena es basa en atapeir-la de gent, intentar ser més atrevit en els nous formats, tenir clar els missatges que es volen vendre als mitjans i omplir-la de senyeres. Això els partits catalanistes, és clar. El que ja és un clàssic és que, una vegada configurat el  nou govern, després ja no calen tants “extres” a les graderies i tampoc tantes estel·lades al vent. Doncs, personalment, m’agradaria que l’esperit de la senyera hi fos present sempre i no només fos un símbol més que s’utilitza cada quatre anys perquè, no ens enganyem, televisivament queda més bé. I cohesiona més el míting. I funciona per esperonar les bases i fer pujar l’adrenalina. El catalanisme de proclames hauria de ser molt més sostingut en el temps i si, veritablement, els nostres governants creuen en Catalunya vagin més enllà de repetir les senyeres cada quatre anys. Estel·lades al vent avui, demà i sempre. Com a col·lectiu i sense fractures polítiques, l’esperit de la manifestació del 10 de juny n’és la prova.

Dia 9 de campanya: “En la política és como en les matemàtiques: tot el que no és totalment correcte, està malament.” (Edward Kennedy).

Vot en blanc. Dia 8

Després que la campanya catalana ja hagi demostrat fins a quins nivells pot arribar amb la presentació d’alguns vídeos, frases trabucaires i actes com el de la Carmen de Mairena a la Pompeu, arriba el moment de preguntar-se quins efectes poden tenir en els resultats del 28-N. I en aquesta balança negativa, també caldria afegir-hi els casos de corrupció al Palau de la Música i els urbanístics a l’àrea metropolitana de Barcelona, més la contundència de la crisi econòmica. Veure’m què passa i si augmenta la desafecció i el vot en blanc. Una baixa participació seria una frustració per als partits, però el vot en blanc seria el pitjor vot de càstig. I vistos els resultats de les últimes eleccions és fàcil imaginar què pot acabar passant. Les estadístiques de les darreres eleccions són prou clares: 31.417 en les del 1995 (0,97% del total); 28.968 en les del 1999 (0,92%) i 30.212 en les del 2003 (0,91%). De moment, una línia força lineal que no supera l’1%. Però el salt espectacular es va produir el 2006, amb un resultats prou contundents: els vots en blanc van arribar als 60.025, que suposen el 2%. Així és que està per veure si aquests 60.000 vots es mantenen estables o bé hi ha un canvi significatiu. En tot cas, també serà destacable veure en quin índex se situa la participació, que fa quatre anys va ser del 56,77%, amb l’entrada de nous lideratges com els de Laporta, Carretero i Nebrera.

Dia 8 de campanya: “Encara que narrar històries és una de les coses que més plaer ens causa, també és un assumpte molt seriós” (Jerome Bruner).

Sexpolítica. Dia 7

La campanya política ha entrat en el seu clímax. I no és precisament pel que fa al creument de declaracions i contradeclaracions per acusar-se d’afers polítics i extrapolítics sinó sexualment parlant. Carnassa mediocre, pura i dura, per intentar captar l’atenció dels espectadors, especialment, a través de la xarxa: com demostra aquesta imatge penjada a Twitter per Guillem López i Bonafont. Montilla i l’orgasme de votar els socialistes, l’atreviment de Nebrera i l’streptease de Carmen de Mairena a la Pompeu. Realment, tenim un nivell tan baix els ciutadans per què ens surtin amb aquestes? I els internautes? Però si calen aquests xous, en campanyes tan estudiades i que neixen a tants mesos vista, és també perquè cal fer plantejament de curta volada per intentar ser notícia. Com sigui. La visibilitat a qualsevol preu. Notorietat sense base però repte aconseguit si s’obté repercussió mediàtica. Ho han aconseguit segons aquestes imatges. Res d’idees. Res de projecte. I els mitjans, ho compren. El cicle virtuós s’autoalimenta.

I en aquest sac també caldria afegir-hi el vídeojoc de la Sánchez-Camacho i el PPC, que és indignant. Invitar a liquidar immigrants il·legals en un vídeojoc, que després han de retirar,  suposa treure’s la careta, posicionar-se estil Le Pen a França, i forçar la maquinària perquè Ciudadanos no repeteixi al Parlament amb els tres diputats. I això que el febrer del 2009, la Sánchez-Camacho prenia com a exemple la campanya d’Obama. Realment, cada vegada potencien més la desafecció i el vot en blanc. Si en un moment econòmic tan delicat com aquest s’atreveixen amb un nivell tan baix com aquests… cal reiventar ja massa coses de la política actual.

Dia 7 de campanya: “La narració d’històries és fonamental en la recerca humana de significat” (Mary Catherine Bateson).

Eslògan ni-ni. Dia 2

Ja sabem que les cuines dels partits són cada vegada més importants i les que marquen la praxi política. Només cal veure l’obediència dels diputats del PSC al Congrés en les qüestions que afecten a Catalunya i la disciplina a què s’han de sotmetre. I, precisament, pel que fa aquest partit, de moment, és el que m’ha sorprès amb el seu eslògan per al 28-N “Ni independentista, ni de dretes”. No entenc com amb tants estrategues i assessors, es pot enviar un missatge a l’electorat amb el titular ni-ni en el context actual de crisi i, a més, no es vulgui transmetre una idea més en positiu. Com el de ni estudia, ni treballa. Missatge que no convida a l’optimisme, tot i que l’objectiu primordial és el de voler captar els vots del centre. De fet, al PSOE li han funcionat aquests missatges a Catalunya quan la rivalitat era amb el PP per a les eleccions espanyoles, però ara que és en clau catalana no deixa de sorprendre’m que s’hagi triat aquest ni-ni. No sembla el més adient per captar vots: ni m’agrada, ni em convenç.

Dia 2 de campanya: “Crec que si miréssim sempre el cel acabaríem per tenir ales” (Gustave Flaubert)

Resulta que el PP puja. Dia 1

Resulta que tant parlar durant la legislatura de les novetats i rumors entorn les formacions catalanistes, l’eterna divisió entre CiU i ERC, la divisió del Tripartit i la presentació de Joan Carretero i Joan Laporta, que va… i resulta que el PP puja en intenció de vot, segons la majoria d’enquestes. I si el PP augmenta de 12 a 14 escons al Parlament en relació el 2006 és perquè se suposa que haurà fet els deures per guanyar-se més crèdit entre el seu electorat. I si, per tant, guanya dos diputats és perquè, probablement, els perd el PSC, ja que C’s podria aguantar els 3 que va obtenir en la seva estrena. Quan les forces catalanes donaven per “mort” a C’s s’espera que resisteixi quatre anys més. I quan semblava que Alicia Sánchez-Camacho (amb un bloc força abandonat) feia la travessa del desert, representa que pujarà. Quin contrasentit per a la visió indentitària catalana! Tant parlar de Mas, Puigcercós, Carretero i Laporta, i la seva tensa pugna per qui esgarrapa més vots del nínxol català, que el PP es queda pràcticament sol i té camp a córrer per defensar els ideals espanyols a casa nostra. Quin contrasentit!

Dia 1 de campanya: “La mentida forma part de l’art de la diplomàcia” (Richard Nixon).

Arriba el moment de les tensions

[Youtube]muTMLuGWrp8[/Youtube]

A tres setmanes vista de les eleccions del 28-N, arriba l’hora que els partits han d’endurir els seus respectius discursos, clarificar els missatges de cara l’electorat i intentar pressionar els contrincants a base de destapar els seus punts febles. Fa massa temps que s’espera aquest moment i com si es tractés d’un combat de boxa, ara és quan políticament toca passar a l’atac sense escrúpols. Fins fa poc, la destral de guerra havia estat enterrada però a la recta final és quan cal posicionar-se i culpabilitzar als adversaris de les crisi de govern que han originat casos tan preocupants com els del Palau de la Música o Pretòria. Amb crisi econòmica afegida -mal visionada per Zapatero i, per tant, mal planificada- i un sentiment d’indentitat que cada vegada genera més fractures electorals. S’ha trencat l’statu quo català del 2006 i la divisió generada per projectes com els de Carretero i Laporta, veure’m quina realitat acaba tenint. És l’efecte contrari a Ciudadanos i és el moment de comprovar si es retroalimenten gràcies a l’efecte contrapès.

Tal com va passar el 2003 i el 2006, Convergència és el cavall guanyador. Però aquesta mateix cartell li va impedir aconseguir el seu gran objectiu: tenir la majoria parlamentària. Els pactes de l’esquerra han servit per posar fi al Pujolisme, però set anys després, el Tripartit té les mateixes llums i ombres que podia tenir CiU després de 23 anys de govern (del 80 al 2003). Però ara el temps “corre” molt més ràpid, la nova immediatesa mediàtica ho crema tot de manera més accelerada i, per tant, no fa pensar en obres de govern tan llegendàries. Internet, per exemple, s’ha convertit en un altre camp de batalla, on cap partit vol perdre la seva quota i ser predominant a les xarxes socials. I el 28-N també posarà a prova l’indicador de la desafecció política i el descrèdit envers uns governants que de tan necessaris que són se n’aprofiten.

Música / Simple things # Joe Cocker