Arxiu d'etiquetes: TV3

El dèficit de TV3 té un preu

Època de crisi, temps de menys ingressos, que comporten acomiadaments, rebaixes de sou, atur, ERO temporals i retallades. Mentre el sector privat fa ja uns anys que ha començat a fer els deures ara li toca al públic que, malgrat la lentitud, és vital. I autoaplicar-se un mateix la tisora quan els diners no són propis sempre té un grau de més de comoditat. Però la recessió obliga a adoptar mesures urgents en molts àmbits, alguns dels quals els ciutadans poden percebre com a més prescindibles. Per exemple, els mitjans de comunicació públics. La Corpo (CCMA) preveu tancar el 2011 amb unes pèrdues de més de 6 milions, segons acaba d’anunciar el director general, Ramon Mateu. I podrien ser molts més, uns 15 més, sinó ven les seus que té en propietat. Les preguntes, la Corpo ha de pagar aquest preu? S’ho pot permetre el país? Els ciutadans estarien a favor de la retallada? Catalunya ha de tenir una televisió líder al preu que sigui?

TV3, l’ens que mou gran part del pressupost, ja ha afrontat les retallades amb menys contractacions, rebaixa de sous i més contenció en la despesa. Amb l’agreujant, lògic i previsible, de la caiguda dels ingressos en publicitat. Arribats a aquest estadi, amb la retallada important en els pilars fonamentals de qualsevol societat, com són les Tres M (mestres, metges i mossos), la Corpo ha d’arribar anualment als molts més de 6 milions per tenir TV3 i Catalunya Ràdio líders d’audiència? És el preu que hem de pagar per tenir els mitjans públics que difonguin la identitat del país? (l’article de la Terribas) L’equilibri seria la funció que fa com a articuladora del territori, però fins a on es pot considerar necessari i sostenible. L’estructura actual està basada en un model de bonança i ara, malgrat les pressions, cal replantejar quin ha de ser el preu per preservar la qualitat en el context de realitats financeres. I dins el marc del conjunt de país, segons les nostres possibilitats, quin ha de ser el preu final de la seva funció, que tendirà cada vegada a ser més social que comercial.  

Federico Fellini: “La televisió és el mirall on es reflecteix la derrota de tot el nostre sistema cultural.”

La frustració de sempre. Dia 12

Al final, ens hem quedat sense el debat a 2 entre Mas i Montilla a TV3. Ho ha impedit a última hora la Junta Electoral Central per un defecte en el procediment perquè s’havia de comunicar un debat electoral en un termini de 5 dies. Qüestió de les imperioses lleis que, en el fons, estan per aplicar-se. Per tant, ha denegat el debat, que hagués estat el primer televisat de la nostra història. Però el dictamen de la JEC també suposa un molt mal final a un mal inici. Una prova més de les fragilitats del nostre territori i també, dels nostres polítics. Una campanya que podríem dir que fa tants mesos que va començar es podia haver planificat molt millor en clau interna per acabar generat un debat a 2.  Aquesta estratègia ha estat massa poc cuinada i fa treure els colors als respectius estadistes  perquè no coneixen la llei electoral.

Així és que última hora, amb presses i de manera improvisada, encara s’ha gestionat pitjor.  Un desgast més com ambició de país. Ara bé, aquest nou foc mediàtc que s’ha originat no pot amagar altres “alarmes” que pateix la nostra societat, com ara la crisi econòmica i la desafecció política. Dues grans raons de pes i que marcaran la jornada de diumenge. Un exemple: una diputada plorava ahir a la tarda en veure que no hi havia pràcticament assistents al míting, quan aquell indret sempre era un feu que responia en escreix. Causa, efecte.

Dia 12 de campanya: “La vida es contreu o s’expandeix en proporció al teu propi valor” (Anaïs Nin)

Mas-Montilla cara a cara. Dia 11

Mas va jugar ahir amb blanques i va guanyar la partida d’escacs a TV3. Era el més previsible i, per tant, es van confirmar els pronòstics; tot i que recentment Rubalcaba va vèncer De la Vega jugant amb negres en l’ultima remodelació del govern espanyol. Però tornant a casa nostra, anit també va néixer un cara a cara entre Mas i Montilla que, de manera tan improvisada, posa en evidència la manca de qualitat del nostre sistema polític. Amb tant temps per planificar-ho que, al final, va haver de ser l’atreviment del líder de CiU que forcés la situació a contrarellotge. I aquest matí s’ha tornat a polemitzar sobre el format del debat a 2. Montilla, vist el desencís del primer debat, ja poc més té a perdre. Arrisca més Mas i Montilla “només” té l’oportunitat de reaccionar.

Quan en la cultura nord-americana els cara a cara televisius en horari de màxima audiència formen part ja de l’essència de les campanyes electorals, aquí tot just ens estrenem per primera vegada en 30 anys de democràcia (aquest 23 de novembre de 2010 passarà a la història). Massa por al fracàs, a la derrota, quan hauria de ser una posada en escena més de les campanyes, sobretot, en una televisió pública. Debats a 6 a 9 o a 3, tot i la lògica reacció adversa de les formacions que en queden excloses. L’audiència està gairebé assegurada i, en el fons, és el moment de més valentia dels aspirants a la presidència. No hi ha xarxa quan s’està en directe i per molts que els assessors i els spin doctor vulguin influir en el missatge del seu líder, és el candidat qui està sol davant les càmeres. Demà es juga una nova partida. Mas torna a jugar amb blanques: ho té tot a favor, però tot i la seva progressió política, dos pactes de les esquerres li han impedit governar tot i ser el més votat. Per fi -cal celebrar-ho!- un primer cara a cara televisat en la història de la política catalana, malgrat encara no s’aprofiti l’esperit 2.0 dels nous temps.

Dia 11 de campanya: “Quan es perd la popularitat, un es converteix en un autèntic líder” (Konrad Adenauer)

L’únic debat a 6. Dia 10

Avui és el dia. TV3 ofereix en directe ara l’únic debat a 6 dels candidats a la Generalitat, mentre que n’han quedat exclosos els líders de les noves formacions que no tenen representació al Parlament: Carretero, Laporta i Nebrera. L’esperat debat, encaixat en un guió perquè Cuní tingui un rol protagonista que tant li agrada, evidencia que la campanya fa massa mesos que dura. Denota, fins i tot, com un cansament dels protagonista en la seva pluja d’idees, propostes i tòpics de frases fetes. Com era d’esperar, els candidats trasnmeten una imatge d’estar molt estancats per por a perdre punts en intenció de vot a set dies de les eleccions. Demagògia, pracmatisme, electoralisme i rivalitats habituals en qüestions que centren la campanya: la identitat, la crisi  i el finançament. I un repte interessant: el de Puigcercós a Mas per convocar un referèndum d’independència si el govern espanyol rebutja el concert econòmic. Al final, com sempre, ens hem de sotmetre a la realitat: esclaus de les nostres paraules i un status quo forçat, enclat en el passat, per haver “mort” el Nou Estatut. I trobo a faltar l’esperit de la manifestació del 10-J, que va ser un gran i històric esperit després de la derrota.

Dia 10 de campanya: “La democràcia és el procés que garantitza que no siguem governats millor del que ens mereixem ” (George Bernard Shaw).

No disparin a la pianista

Han estat injustes les crítiques que ha rebut Mònica Terribas per l’entrevista al president Montilla. Era d’esperar que la conversa entre la directora de TV3 i el líder català rebés més crítiques negatives que elogis pel context electoral en què es troba Catalunya però, principalment, pel control polític constant a què està sotmesa la televisió pública catalana. Continua sent un mal símptoma que TV3 no pugui estar per damunt de la reacció de l’audiència per poder oferir una entrevista d’aquest nivell, i ja és massa habitual haver de passar els filtres habituals i els mecanismes que fa massa anys ha de suportar. A més, amb valoracions molt injustes que han arribat, fins i tot, a desqualificar la persona i no la seva tasca com a presentadora i directora. I Terribas, de fet, va actuar com sempre en aquest tipus de registre. Ara bé, mentre s’ha esbombat l’estil de la “pianista” s’ha deixat de valorar què deia el president de la Generalitat. Que era el que realment importava i el motiu principal del programa especial.

Tants anys reivindicant una televisió pública independent i de qualitat, i sempre acabem per encallar-nos allà mateix i haver de suportar els obstacles que acaben per frustrar innecessàriament els dirigents de l’ens.  És l’evidència de la temptació que genera governar i tenir el poder del control informatiu, amb la por que els mitjans públics no actuïn al teu favor. Governi qui governi, TV3 i el seu director/a haurien de tenir molt més autocontrol i poder de decisió. Segur que encara tindríem millors professionals i hi guanyaríem els teleespectadors.

Música / Right To Be Wrong # Joss Stone