Arxiu d'etiquetes: PSOE

El vell i el nou PSOE enfrontats

Chacón i Rubalcaba, dos perfils ben diferenciats, competiran per agafar el relleu de Zapatero. Suposarà la rivalitat entre el vell i el nou PSOE -amb derivades periodístiques implicades- per substituir el lideratge de l’encara president socialista. Zapatero complirà els dos mandats sense haver complert els grans objectius i deixant l’herència de la crisi: l’Estat federal per construir,  l’acord de pau pendent a Euskadi i una Espanya més social, comparable a les grans potències europees. Però s’ha quedat a mig camí. Els llibres d’història recordaran el seu “talante” sorgit després de la tragèdia de l’11-M del 2004, que va facilitar la seva arribada al poder.

A poc menys d’un any vista, la dreta espanyola ho té tot a favor per recuperar el poder sense tenir un gran líder. Rajoy, beneficiat per la crisi, espera rival per a d’aquí uns mesos i l’oponent sortirà de l’enfrontament de dos models de perfil antagònic: Chacón és dona, catalana, fidel a Zapatero i encarna la continuïtat, tot i que suposi la renovació i l’aposta per la joventut. I també un canvi més al PSOE, un voler diferenciar-se del convervaduris-me del PP. Chacón vol arriscar.

Rubalcaba serà la garantia de la veterania, la solvència en el procés amb ETA, el retorn dels clàssics i l’ala més tancada del partit per recuperar el prestigi després de la caiguda de l’economia. Murri, gat vell i expert en les negociacions. Rubalcaba sap controlar els “tempos” i té l’astúcia per moure’s quan les llums de política s’apaguen. Queda molt i alhora queda poc per al març de 2012, però l’enfrontament Rubalcaba-Chacón i entre els Rubalcabistes-Chaconistes, a l’espera de les terceres vies, pot ser un gran duel.

Manuel Azaña: “Jo no sé si sóc un estadista. El que és cert és que, de la política, el que m’interessa és manar.”

Corbacho com a símptoma

Corbacho ha anunciat que deixarà el ministeri de Treball per ser el número 3 de les llistes del PSC a les eleccions catalanes, que ja són a punt de tenir una data a la tardor. Corbacho ha fet un pas important per intentar reforçar els socialistes catalans i apuntalar la quota electoral de l’àrea metropolitana de Barcelona. En clau socialista de política catalana és una jugada política lògica i una aposta ferma. I a més, arriba en un moment oportú per “tapar” la fugida d’un pes pesant com Castells. Però en clau espanyola és més complicat d’interpretar i posa una vegada més en evidència els rols dels polítics en funció de la seva responsabilitat, compromís i vocació de servei. El problema no és ara el cas Corbacho sinó la falta de consciència dels polítics i el símptoma que representa deixar un càrrec públic sense ser destituït.

La trajectòria de Corbacho no ha deixat de progressar -la seva fidelitat al PSOE és inqüestionable- i va aconseguir ser ministre en ser nomenat l’abril del 2008, gràcies en part a la gran bossa de vots catalana. Però la tasca ministerial era de les més complicades en el nou govern de Zapatero: dirigir Treball i afrontar el cicle de la crisi econòmica. Ara, a les portes de la vaga general -el 29 de setembre- i amb un índex d’atur de tardor que encara serà més preocupant, Corbacho anuncia que deixarà el càrrec passada la meitat de la legislatura i que espera un relleu per tornar a casa i posar-se al servei de Montilla. Un procés comprensible partidistament però popularment, sens dubte, ha triat el pitjor moment.

Música / Como lo tienes tú # Pereza

Com seguidors al Senat


La imatge que van donar ahir els polítics del PSOE i el PP en la sessió del Senat va demostrar que no està a l’alçada per mostrar les formes de la política en un moment econòmic tan delicat com l’actual. La sessió de control al govern va semblar més la rivalitat entre aficions esportives que no un acte més a la Cambra Alta per debatre les mesures, amb els errors i encerts comesos, per com superar aquest mal cicle econòmic. En lloc d’afrontar amb serenitat el debat i les idees de futur, la tensió acaba, fins i tot, amb la paciència del president del Senat, Javier Rojo, que ha d’aixecar la veu per frenar la crispació dels senadors i senadores. Tal com va resumir el mateix Rojo en una paraula: “lamentable”. La brega va durar més de dos minuts i és una evidència més del perquè la crisi ha arribat a aquests límits a l’Estat espanyol mentre a d’altres països europeus, tot i la caiguda de cicle, els indicadors no són tan alarmants. Veure’m què passa avui al Congrés, en un altre debat entre el PSOE i PP per la crisi i si torna a pesar més l’estètica que l’ètica política.

Música /Hoppipolla # Sigur Rós

L’únic nexe d’unió és Fainé

La possible coalició d’estat Zapatero i Rajoy continua immòbil políticament parlant. L’escenificació d’ahir a La Moncloa ho va tornar a demostrar. El nexe és el futur de les caixes d’estalvis. Malgrat la delicada situació econòmica de l’Estat, sobretot per la pujada de l’atur i el context global, ara és el moment de pensar en què fer amb les entitats d’estalvis. El primer pas és el de marcar l’objectiu que cal centralitzar-les i “bancaritzar-les”, com si ens hem d’espavilar a ser encara financerament més europeus. Doncs costarà. I costarà tot i les primeres fusions a Catalunya, Castella i Lleó, Andalusia i Galícia.

El segon pas és confiar en Isidre Fainé, president de “la Caixa” i de la confederació de caixes espanyoles, gràcies al suport vital de Rodrigo Rato (Caja Madrid) que, com a bon polític i ara financer, ja s’ho cobrarà en el seu moment. Resulta que ha de ser Fainé qui ha de dirigir el full de ruta estratègic de les caixes i qui té el pes i el lideratge perquè la mutació sigui efectiva i sostenible. De fet, el canvi que hauria de “tocar” ja l’ha fet la mateixa “la Caixa” des de l’aterratge de Joan Maria Nin. Però “la Caixa” sempre ha actuat al marge dels anclatges que voldria la política -per dominar-ho tot- i aquest ha estat sempre el seu gran mèrit. Veure’m si després del ferm lideratge de Fornesa, Fainé pot continuar dirigint “la Caixa” amb la mateixa convicció i pilotar les fusions espanyoles com a estadista financer sense ser polític.

Música / Lobo Hombre en París # La Unión

Sense gran pacte anticrisi, de moment

Just dos anys després de les eleccions del 9 de març de 2008 i la gran política espanyola continua encallada entre la rivalitat de les dues grans forces. Mentre la crisi va avançant i els registres econòmics espanyols continuen empitjorant, el PSOE i el PP, govern i oposició, mantenen el pols obert per xocar constantment en les grans qüestions que afecten el poder i el rol d’Estat. El PSOE continua esclau d’haver negat la crisi constantment per no perdre quota electoral i per mantenir-se fidel a l’eslogan de ser els dirigents optimistes. Però la factura d’aquest peatge cada vegada es fa més gran i d’això se n’aprofiten els populars, que en aquest nou any han deixat, de moment, els problemes interns a la cúpula per no deixar escapar una oportunitat tan evident.

Zapatero ha de donar la sensació que lluita contra la recessió amb eficiència, però es troba amb sotracs com els de Corbacho, que fa un any que deia que no s’arribaria als 4 milions d’aturats, quan ja anem encaminats a arribar als 5 milions. I el mandat temporal de la presidència europea tampoc ha començat massa bé per al líder socialista, que pressionat per la crisi té greus dificultats per ser eficient i demostrar-ho. I un equip de govern que continua molt tensionat entre si i té una data de caducitat: la remodelació prevista per a l’estiu, quan s’acabi la presidència de la UE. I mentre les grans prioritats de govern i estat queden a mans de Zapatero, Rajoy remunta atacant i posant en evidència la necessitat d’un pacte anticrisi, amb un llistat de mesures urgents i molt atrevides -amb l’evident suport de la patronal-. Lògicament, tot plegat, ofega a un executiu molt debilitat i dóna ales als opositors. De lluny, la Catalunya política s’ho mira i queda a l’expectativa de què negocien CiU i el PSC, a Madrid, amb vista les eleccions catalanes de la tardor.

Música / You Found Me # The Fray