El millor Barça esportiu de la història afronta ara una de les seves pitjors crisi institucionals. La divisió Laporta-Rosell ha arribat a un dels seus nivells més tensos després de l’assemblea de compromisaris de dissabte i dóna la sensació que la confrontació encara pot anar a pitjor. Dur a Laporta davant dels tribunals és com voler aixecar la famosa catifa -aquella que no es va destapar en el mandat de Gaspart- i, tot i que tothom hi estarà d’acord en què es vulgui passar balanç a les festes nocturnes de l’expresident, aquesta no és la millor manera. Mediàticament és carnassa. Amb Rosell ben discretament a l’atac, s’està desestabilitzant l’entitat amb el que tot això comporta i la junta actual ha de ser conscient del pas que ha fet, ja que el cinisme del vot en blanc del president no camufla el seu ressentiment contra Laporta. De fet, des que Rosell va sortir del club que dura la rivalitat. I a la inversa és obvi que també. Però, cal aquesta trencadissa pública?

Ara, doncs, ha començat la partida de veritat i els dos bàndols són forts. Laporta, malgrat tot el que es digui i es pugui demostrar -era evident que la Visa Barça donava per a molt-, va deixar el club en el millor moment esportiu de la seva llarga història. Innegable però qüestionable. Ara bé, la factura que se li vol cobrar té massa connotacions d’enveges i implicacions fàctiques perquè el seu nou projecte polític fracassi. I en tota aquesta gran rivalitat i interessos, hi perd el Barça. Sens dubte. Dijous mateix, per casualitat vaig escoltar la roda de premsa de Laporta a l’Hotel Majestic, i dubto que molts periodistes poguessin entendre el llarg i feixuc balanç de Sala-Martin i Oliver sobre els pressupostos del seu mandat. Un ball de números i auditories que suposo que al soci li queden tan lluny que dedueixo que el que no vol és que el Barça en surti esquitxat i la pilota continuï entrant. I com no entri tant com fins ara… L’art de la guerra tot just ha començat.

Música / Ungodly Hour # The Fray