Arxiu d'etiquetes: Laporta

La pitjor crisi en el millor Barça

El millor Barça esportiu de la història afronta ara una de les seves pitjors crisi institucionals. La divisió Laporta-Rosell ha arribat a un dels seus nivells més tensos després de l’assemblea de compromisaris de dissabte i dóna la sensació que la confrontació encara pot anar a pitjor. Dur a Laporta davant dels tribunals és com voler aixecar la famosa catifa -aquella que no es va destapar en el mandat de Gaspart- i, tot i que tothom hi estarà d’acord en què es vulgui passar balanç a les festes nocturnes de l’expresident, aquesta no és la millor manera. Mediàticament és carnassa. Amb Rosell ben discretament a l’atac, s’està desestabilitzant l’entitat amb el que tot això comporta i la junta actual ha de ser conscient del pas que ha fet, ja que el cinisme del vot en blanc del president no camufla el seu ressentiment contra Laporta. De fet, des que Rosell va sortir del club que dura la rivalitat. I a la inversa és obvi que també. Però, cal aquesta trencadissa pública?

Ara, doncs, ha començat la partida de veritat i els dos bàndols són forts. Laporta, malgrat tot el que es digui i es pugui demostrar -era evident que la Visa Barça donava per a molt-, va deixar el club en el millor moment esportiu de la seva llarga història. Innegable però qüestionable. Ara bé, la factura que se li vol cobrar té massa connotacions d’enveges i implicacions fàctiques perquè el seu nou projecte polític fracassi. I en tota aquesta gran rivalitat i interessos, hi perd el Barça. Sens dubte. Dijous mateix, per casualitat vaig escoltar la roda de premsa de Laporta a l’Hotel Majestic, i dubto que molts periodistes poguessin entendre el llarg i feixuc balanç de Sala-Martin i Oliver sobre els pressupostos del seu mandat. Un ball de números i auditories que suposo que al soci li queden tan lluny que dedueixo que el que no vol és que el Barça en surti esquitxat i la pilota continuï entrant. I com no entri tant com fins ara… L’art de la guerra tot just ha començat.

Música / Ungodly Hour # The Fray

Dividits amb més divisions

Com era d’esperar, Carreretero i Laporta no han unit forces. Una coalició que ens els inicis embrionaris semblava evident i lògica, ha acabat per dividir encara més la quota electoralista del català i l’independentisme. A uns tres mesos vista de les eleccions, Reagrupament i Solidaritat inicien trajectes diferenciats però que els encamina a rivalitzar sobre el mateix perfil de votants. Una pugna que naixerà  amb el mateix ADN. El que podria ser una suma identitària s’ha convertit en una divisió i, en principi, no respecte el conservadurisme de les creences d’altres formacions: “junts tenim més força malgrat les divisions internes”. Passa al PSC, a CiU i a ICV. O a ERC, fins i tot, amb l’eterna divisió Puigcercós-Carod.

Laporta se sent fort. Envalentonat. Creu en el seu projecte i agafa les “fuges” dels altres partits per aglutinar. El seu entorn proclama que se sent optimista però també sap que fa nosa, molesta el seu atreviment a la resta de partits. De fet, és la mateixa nosa que feia al Barça quan hi posava la dosi política. Per tant, els catalans ja tenim una raó més sentir-nos representats al Parlament, però no sé si un país tan petit com el nostre pot suportar tants lemes, idees, discursos, maquinàries, quotes, despeses… sobre la mateixa causa i identitat. Potser si. O no. Queden uns 90 dies.

Música / In Sleep # Lissie

Del Laportisme a Sandro Rosell

Després de més de dos anys d’esforç, Sandro Rosell va culminar anit l’assalt al Barça (el web el presenta com el president més votat de la història) per posar fi amb contundència i moral al cicle “virtuós” de Joan Laporta. La victòria electoral del gran favorit és rontunda. Solvent. I no queda ni un aspirant reforçat amb vista el 2016 després de, fins i tot, anar a votar els indecisos. Per això ara, Rosell té credibilitat per iniciar la seva etapa al club blaugrana acompanyat del seus homes de confiança. S’obre una era de sis anys en la qual el “nou” president espera confirmar el lema de campanya de Tots som el Barça, a través del qual es rebaixarà la intensitat política de l'”expresident” i voldrà donar una imatge molt menys presidencialista.

Així és que el Barça encara un nou cicle en un gran moment esportiu, amb un club modernitzat, amb seccions guanyadoresmi amb la solvència que ara cal continuar progressant en aquest màxim nivell. Però la tensió de la campanya, la famosa porta del darrere -amb auditories anunciades per Rosell- i les ombres d’aquest gran club sempre planejaran a causa de tants i tants interessos. Demostren que, tot i l’abraçada inesperada d’ahir, una presidència del Camp Nou mai serà fàcil. De moment, Rosell ha merescut aquest moment i ha treballat molt per aquesta victòria: el seu somni. No se li pot negar el desig d’intentar-ho i d’aquí aquest triomf inapel·lable, tant en el fons com en les formes,  perquè així ho han volgut els socis.

Música / Mariacaipirinha # Carlinhos Brown

Laporta tanca el cicle virtuós

[Youtube]IUQTHSmTHTM[/Youtube]

El president del Barça se’n va del club per la porta gran. Després de set anys, Laporta tanca el cicle virtuós amb una lliga que passarà a la història per l’excel·lència de l’equip de Pep Guardiola: 99 punts, amb 31 victòries, 6 empats i només 1 derrota. Ha estat un final de somni després de tornar a caure la grandesa del Madrid construïda a base de milions, però no de títols. Acaba un mandat de set anys de llums i ombres però amb una cloenda de record que dóna més vistositat als seus anys de president. Després de fets i  frases que han passat a la història per excés de supèrbia, Laporta ha passat en només dos anys, coincidint amb l’arribada de Guardiola, de ser criticat per mig estadi -amb mocadorada inclosa- i quedar-se gairebé sol a la junta directiva, a gairebé aixecar tots els títols en joc. El president del Barça ha acabat per  frenar-se mediàticament, saber estar en el seu lloc i adaptar-te a la filosofia que reivindica cada setmana en les rodes de premsa el mateix entrenador: unió interna d’equip i tècnics, humilitat com a col·lectiu, talent al camp, sacrifici, esforç, il·lusió…

Ara, Laporta té ganes de fer el salt a la política i té la mateixa ambició que el va du a voler ser president del Barça el 2003. Tot i alguns capítols de les hemeroteques, Laporta deixa un mandat molt brillant futbolísticament, acompanyat de l’èxit de seccions com el bàsquet i l’handbol, sòlid en quant a filosofia  Cruyffista i molt identitari nacionament parlant. És el que més cal valorar i agrair-li. També fa set anys ho tenia tot en contra en voler enfrontar-se a Lluís Bassat i va guanyar. Veur’em què passa ara amb Laporta polític, quan també ho torna a tenir tot en contra. Ell, de moment, ha donat els millors anys de la seva vida, tal com va dir quan va entrar, i aviat els vol donar a la política.

Música /Somewhere over the Rainbow # Israel Kamakawiwo

Laporta molesta

Laporta molesta en aquest escenari actual de la política pel lideratge que pot representar si, una vegada deixi la presidència del Barça, fa el salt a la política. Se n’ha parlat durant força temps i els rumors l’han acostat als partits nacionalistes, però ara la possibilitat agafa més força degut a la seva sortida del club i l’afegit dels excel·lents resultats esportius. I ja ha fet els primers moviments públics, amb la participació en la Diada i les declaracions d’ahir apropant-se ideològicament a Reagrupament de Joan Carretero. A Laporta li va bé tot aquest soroll mediàtic perquè continua potenciant la seva figura a punt d’acabar els dos mandats i més enllà dels seus negocis privats. Potser encara té dubtes i fa com mesos enrere, que no s’acabava de decidir, si més no en els seus cercles més propers, a qui tenia desorientats. Però tot i aquest escenari especulatiu, que cada vegada el situaven amb més força com a candidat de CiU a l’Ajuntament de Barcelona, Laporta té crèdit i molt marge al seu favor. I els contrincants ho saben. I falta un any per a les eleccions catalanes i dos per a les municipals.

A més del nerviosisme i el descol·locament que ha suposat la tan necessària consulta d’Arenys de Munt en els partits polítics, l’efecte Laporta també els genera més incerteses. Se’l critica i se’l rebutja, en part perquè l’immobilisme de la política tampoc permet aquest tipus de lideratge, i també per “polititzar el Barça” però això no hauria de ser un handicap respecte la seva figura. Per què, què no està polititzat en la nostra societat? Què és el que no controlen els nostres governants? L’èxit d’Arenys és que ha sortit de la força del poble i Laporta, al pas que va, ho té tot al seu favor per enlairar-se. Qui no el voldria al seu partit? Agradi més o menys. D’entrada, mereix la mateixa oportunitat que en el seu dia van tenir molts altres i que continuen vint anys després.

Música / White Winter Hymnal # Fleet Foxes