Arxiu de la categoria: Educació

Nou curs i nous reptes, però estem on sempre

Ha començat un nou curs i tinc la sensació que som allà on sempre: embolicats amb el model d’immersió lingüística a la xarxa d’ensenyament públic -per tant, a la defensiva- però ara amb l’agreujant de la crisi. Gairebé com ja és habitual, xocs polítics per la quota  electoral i a qui menys s’escolta són als mestres, que són els veritables protagonistes i els qui han de treballar dia a dia malgrat les retallades i les dificultats afegides per la integració social. Quan es trobem en un punt important de la nostra història per estar immersos en aquesta generació digital, a Catalunya ens troben en la pròpia espiral de no poder pensar en avançar, millorar, progressar… una fórmula nova, què sé jo. I és ja que fa més de vint-i-cinc anys de la llei de normalització lingüística i el problema (dilema) continua… i continua.

Si sabem que els nostres registres escolars no són tan avançats com els països capdavanters de la UE -i ja fa anys que dura-, com és que no parlem de com ho farem millor com a sistema? Per exemple, tenim pla B? És injust que els pares no rebem altres imputs i que no ens ajudin a potenciar el nostre optimisme perquè veure’m els nostres fills que dominaran més llengües, tindran millors equipacions tecnològiques i es potenciarà cada vegada més una aula sense parets. No, no és així. Tornem a estar anclats,  barallats, protestant… quan els països de referència avancen, volen millorar i no esperen a ningú. Són temps ràpids, líquids, de coneixement en essència i no de pensar en competències i qui té més poder i divisions per defensar-les.

Zygmunt Bauman: “No pot haver una comunitat sense un sentit i una pràctica de la responsabilitat.”

Escola Internacional del Camp: la nova educació

[Youtube]wAXzuO0YZfU[/Youtube]

Si no t’agrada el model educatiu actual, què fas per canviar-lo? Només critiques o et comences a moure per canviar-lo? A través d’aquestes preguntes i reflexions va néixer la idea de l’Escola Internacional del Camp, una escola privada que és a punt de construir-se a Salou i començar les classes a partir del curs 2012-2013. Un centre privat ideat pel doctor Gabriel Ferraté que, a través de l’Institut Cerdà, van començar a planificar què era necessari a la demarcació de Tarragona i que pogués cobrir una mancança del territori. Després de la fase de consulta amb els referents de la zona, es va analitzar que seria necessària una escola que potenciés els idiomes, tingués esperit internacional -com les que hi ha a les grans ciutats- i al mateix temps adaptés l’educació de present i futur al segle XXI.

Canvi de paradigma, canvi de sistema. Amb una idea d’una educació més digital, interactiva, participativa i global. El model pedagògic que ha ideat Ferraté (anomenat Sòcrates Educa) i que planifica Claudi Fuster -autor de La volta a l’escola en vuitanta mons– té quatre grans eixos: els idiomes; les TIC; el compromís amb la societat; i la sostenibilitat. O sigui, potenciar un model que aposti per fer sortir els alumnes de l’aula -necessari- i  fer-los viure més la realitat del seu entorn. La idea ja ha rebut els ajuts de patrocinadors, el suport de l’Ajuntament de Salou i les crítiques positives de professors. A més, l’Institut Cerdà becarà alguns estudiants. Aquest repte, me l’explicava divendres amb molta il·lusió Josep Maria Oliveras, un dels actius de l’institut, saltenc il·lustre i admirador del Doctor Ferraté de la seva vinculació a la UOC. En temps de crisi, també neixen reptes interessants gràcies a una de les grans ments pensants d’aquest país.

Benjamin Franklin: “Digues-m’ho i ho oblido, ensenya’m i ho recordo, involucra’m i ho aprenc.”

Els secrets de La Masia

Carles Folguera va fer una conferència ahir a Girona per valorar el moment actual de La Masia, que es troba en plena transformació i en l’època més brillant de la història del Barça. El director de la “fàbrica blaugrana” va analitzar la metodologia que s’aplica a La Masia per a la formació dels 60 joves que hi resideixen. I en aquesta mena de “mix entre Operació Triunfo i Gran Hermano“, Folguera va remarcar la importància de l’educació i la formació d’aquests joves, que hi resideixen perquè tenen la base per poder arribar a jugar algun dia amb el primer equip. Són els somnis que fabrica aquesta “empresa” que ara viu un moment d’esplendor mundial per la quantitat de jugadors del planter que són al primer equip: Messi, Iniesta, Xavi, Puyol, Valdés, Pedro, Sergio Busquets, Piqué… Però també al cos tècnic: Pep Guardiola, Vilanova, Altimira, Boada, Valentín, Julià, Torrent. Planchart… I a més, són un bons miralls. Elogis als futbolistes i a les persones, precisament, el que persegueix La Masia a base de camins que també són difícils però al mateix temps necessaris. I amb l’esperit de ser el màxim de professionals en els diferents àmbits.

I La Masia, que ara passarà d’un espai de 600 a 6.000 m2 -i de 60 a 83 esportistes-, s’ha convertit en un referent mundial forjat a base de premises clares, més enllà del futbol: inculcar una filosofia basada en l’esforç, equip, respecte, humilitat, valors, honestetat… Per això, Folguera va acabar apel·lant a tot allò que plasma el primer equip, que és l’excel·lència pel que fa els resultats però també admiració per com guanya. Especialment, respectant sempre els rivals. Per tant, més enllà dels grans titulars i el ressó mediàtic, els conceptes formatius de La Masia haurien de ser una referència per a qualsevol altre sector de la nostra societat. I posats a valorar aquest gran cicle, també cal reconèixer la tasca silenciosa i discreta de Folguera després de gairebé una dècada com a director del centre.

Phil Jackson: “Els bons equips acaben per ser grans equips quan els seus integrants confien prou els uns en els altres per renunciar al jo per al nosaltres”.

L’eduCAT 1×1 com a objecte

[Youtube]baqiW8sOxhY[/YouTube]

Ensenyament ha anunciat que frena l’ampliació del programa eduCAT 1×1 de digitalització a les aules. És la sentència que pot aniquilar un altre gran projecte educatiu al nostre país i que podria confirmar el fracàs d’un repte digital que, fins ara, ha costat massa diners, temps i esforços. Una vegada més, quan veig aquests canvis de rumb penso en agrair els esforços dels professors que, durant aquests períodes de temps, es dediquen a projectar les noves directrius sense una planificació clara i concisa. I no és culpa d’aquest govern ni de l’anterior, sinó la constatació en forma de pregunta de Per què l’educació d’aquest país sempre ha d’estar sotmesa a les directrius polítiques? I per què? I tan sovint. Des de fa temps, tenim mals indicadors en el comput europeu malgrat els bons resultats de les escoles privades, una dada prou significativa que fa l’escola pública per afrontar la integració social. I ara sense tants suports ni recursos, a causa de la crisi.

Però sinó apostem per l’educació amb majúscules, no obtindrem resultats amb majúscules. I el mateix passa, en aquesta de Revolució Digital. Canvi de paradigma global, d’acord, però no hauria de ser un obstacle per als futurs professionals del nostre país sinó tot el contrari: una gran oportunitat de ser més competitius en aquesta nova era. L’1×1 als centres tenia mancances importants -limitacions tecnològiques als centres, continguts per digitalitzar, una pantalla més gran, el rebuig de part del professorat…-, però ara encara en té més després de l’avís de congelació de l’ampliació -el primer és per a 4 anys-, que serveix com a  mesura de pressió de la consellera Rigau al Ministeri d’Educació, amb el rerefons dels ajuts europeus. Per sort, el repte de les pissarres digitals interactiva funciona i caldria mantenir-ho, costi el que costi. Amb pressions a Madrid o sense.

Gilbert Keith Chesterton: “L’única educació eterna és aquesta: Estar prou segur d’una cosa per dir-li a un nen.”

Per un projecte educatiu global

Els sindicats de l’ensenyament, USTEC-STEs, CCOO, ASPEPC-SPS FETE-UGT CGT han tornat a convocar els professors a una jornada de vaga per protestar contra la política educativa de la Generalitat i han demanat als pares que no portin els nens a l’escola. Aquest serà el tercer dia que s’aturen les classes a les aules catalanes en poc més d’un any. I aquí rau el problema de l’educació al nostre país. Fa massa temps que es manté aquest sentiment de crítica envers el global de l’educació pública, que és tan necessari que va molt més enllà de la sisena hora i la futura setmana “blanca” al febrer (a Andalusia ara volen treure-la). Perquè si el govern de Pujol va cometre errors durant el seu llarg mandat (els encerts també hi eren), és una realitat que no ha quedat palès el canvi. Massa consellers en pocs anys i un canvi de cromos de conselleria, d’ERC al PSC, que ha provocat més tensions innecessàries. I l’exemple de què hem passat de parlar de barracons a aules prefabricades, no serveix.

És massa important l’educació, fonaments de la nostra societat com la Justícia i la Salut, com per deixar-la en segon terme i sense una planificació integral i de futur. Amb visió educativa de l’infant fins  a la nova universitat europea. Perquè d’estudis negatius i comparacions envejables amb els països nòrdics ja fa molts anys que en tenim i en sabem les causes. Volem realitats. I ara mateix hi ha el contrast de veure escoles que comencen a utilitzar pissarres digitals mentre altres fa anys que no tenen els recursos necessaris per afrontar el factor de la immigració. El que necessitem és avançar perquè els nostres fill en surtin beneficiats i els pares podem confiar en el nostre model perquè en tenim resultats. D’aquesta manera, el país hi guanyarà.

Música / Thinking About You # Norah Jones