Divendres 9 de setembre vaig assistir al primer dels concerts que Sopa de Cabra va oferir al Palau Sant Jordi de Barcelona. La veritat els que els vaig veure en molt bona forma.
He volgut recuperar per aquest bloc una entrevista que vaig fer-li a Gerard Quintana al seu pis de Girona a l’abril del 1995. En aquelles dates jo encara era estudiant de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i començava a escriure crítiques literàries per a la desapareguda publicació “L’actualitat” de Terrassa i els Sopa de Cabra feia poques setmanes que havien presentat el seu disc “Al·lucinosi” a la Sala Apolo de Barcelona. El temps ens ha posat a tots al nostre lloc i també ha fet possible aquest retrobament catàrtic.
Aquí us deixo l’entrevista. Com deien els antics (i també els Manel, captatio benevolentiae)
Gerard Quintana, primera persona del present
El cantant dels Sopa de Cabra és una persona terriblement inquieta. La seva curiositat, barrejada amb sanes dosis d’insatisfacció, el mou cap a una recerca constant: va deixar la carrera de Periodisme l’any de començar-la, va fer una breu estada a l’Institut del Teatre de Barcelona, fins i tot va provar sort al cinema amb un petit paper a la pel·lícula “Rateta, rateta” de Francesc Bellmunt. Algú es pregunta si Gerard Quintana acostuma a deixar a mitges tot el que emprèn…
– Durant molt de temps em deien això: “No acabes mai res”, però potser és que no acabava de ser el que jo em pensava que volia que fos.
– A la música has trobat finalment la teva vocació?
– Sí i no. No crec que una sola cosa et pugui omplir la vida. La música té una energia… és energia en moviment, en forma acústica i t’omple molt, però hi ha moltes coses que m’agraden i que espero poder fer durant tota la meva vida.
– Per exemple?
– Ara ja fa un temps que estic escrivint i espero poder arribar a publicar alguna cosa de la que em senti prou satisfet. Escriure és una cosa que m’encanta.
– Et molesta ser un símbol per als joves?
– M’ha molestat durant un temps, sobretot perquè no he estat el que volia ser per als joves, tot i que no m’ha agradat mai ser un líder ni un símbol ni crec que ningú tingui les respostes de tot. Però sobretot el que em molesta és ser un símbol que no s’adiu amb la meva manera de ser.
– Que et col·loquin una bandera que no és la teva?
– Exacte, per exemple.
– Quina és la teva bandera?
– La meva és la bandera… negra, per dir-ho d’alguna manera. La meva bandera és el respecte cap a tot i cap a un, el fet que cadascú busqui un camí i busqui el seu, no cenyir-te a les respostes que ja estat donades, buscar en definitiva. Dins d’un marc ideològic o polític el que sempre m’ha atret i amb el que sempre m’he sentit més identificat, tot i que no m’agrada encasellar-me en un ideari polític, és l’anarquia. Però el temps que vaig estar vinculat a la CNT em va decebre molt. Vaig veure que tenia una estructura molt jeràrquica, igual que qualsevol altre tipus d’organització política i no m’agraden els lideratges.
– Et creus el que dius a les teves cançons?
– Sí, tot i que amb el temps hi ha vegades que et costa posar-te en situació: hi ha cançons que tenen 10 o 12 anys. Hi ha moments en que m’agradaria deixar de cantar-les i cantar altres coses.
– Són la teva autobiografia?
– No, no prou. Són flaixos, retrats, històries… Tinc molt més a dins que el que diuen les meves cançons.
– Són ficcions, mentides?
– No, són veritats.
– A mitges….
– Generalment són veritats senceres. Un defecte que tinc és que em costa molt dir mentides i això m’ha portat problemes de vegades. Sempre dic el que penso. Hi ha gent que sap més dir el que l’altra gent vol sentir i les coses li van millor. Però, en el fons, jo necessito dir el que penso per sentir-me bé per dins.
– Saps a on vas?
– No crec que ningú sàpiga on va.
– I no és perillós?
– No, no crec que la qüestió sigui anar cap a un lloc. No sé si és veritat. És la meva veritat. La poca experiència que tinc dins els meus 30 tacos em diu això; que el rotllo no és anar cap a un lloc.
– O sigui que no et marques objectius?
– No, el punt d’aquesta vida és assaborir i gaudir del camí. El passat no existeix… El recordo però no el tinc aquí: està apilonat, escrit en retalls o en fotos.
– I el futur?
– El futur tampoc no existeix. És un instant. Quan el tens ja és present. Per tant, més val anar mirant les coses mentre les vas tenint i gaudir al màxim dels petits detalls. No crec que ni la humanitat com a espècie, com a civilització sàpiga a on va. No sabem a on anem: el progrés, la ciència, el desenvolupament…
– O sigui que es tracta només de viure el present….
– Sí, tot i que com a bèsties humanes que som, a vegades patim per la incertesa del que vindrà. Penso que és una trampa.
– Tens alguna cosa a agrair a algú?
– Sí.
– A qui?
– D’entrada, als meus pares per haver-me parit, tot i que sempre hi ha moments xungos que potser desitjaries no haver nascut, però són els mínims. I després, a moltíssima gent: a uns per haver cregut en el que faig, a d’altres per haver-me estimat… És interminable: a d’altres per haver-me donat la seva amistat… tot i que en certa manera gairebé tot t’ho has de guanyar. Res no et ve donat per aires del cel, sol ser que tu has donat abans. Res no es manté si no ho realimentes….
– I pel públic, agraïment també?
– L’he d’apreciar moltísssim perquè si ens escolta és perquè li agrada el que estem fent. Només puc tenir paraules positives, tot i que durant un temps quan érem víctimes de la moda, fa 2 o 3 anys, teníem un públic més ampli, no era tan exigent…
– Què vol dir exigent?
– Exigent amb nosaltres. Es conformava amb una imatge, i no em refereixo a tot el públic, sinó a una part d’aquest públic que venia per una imatge que li havien venut de nosaltres, per una moda que s’havia esbombat força pels diaris, les ràdios, la televisió, que es deia “rock català”. No era exigent amb nosaltres, era exigent amb un estereotip que s’havia fet de nosaltres i quan nosaltres vam rebutjar aquesta bandera molts es van emprenyar. Estem en un món així, el món de les aparences. No importa el que és, importa el que sembla que és.
– I tu, què vols semblar?
– No vull semblar res. Vull ser.
– Què?
– Jo.
– Ah!