Un punt absurd

Ni la criatura de la campanya episcopal contra l’avortament és un fetus susceptible de patir cap interrupció de l’embaràs ni el linx que apareix junt al nen és de l’espècie protegida ibèrica.

Veient l’infant d’un o dos anys amb una aparença que no res té a veure amb un fetus de fins a catorze setmanes, qualsevol persona amb un dit de seny podia intuir que estàvem davant un cartell-trampa. Ara però,  per si quedava algun dubte, els científics del programa de conservació del linx ibèric han indicat que el fèlid que mostren els bisbes a la seva campanya no és ibèric sinó euroasiàtic o boreal, una espècie que no existeix a la península i que per a tant no rep cap mena de protecció de l’estat espanyol.

Algú pot pensar que mirar amb lupa aquests detalls és anar a buscar tres peus al gat (mai millor dit veient al nen gatejant al costat de la bèstia de quatre potes), però també es pot afirmar que des de la Conferència Episcopal ens intenten donar gat per llebre. I no és res d’estrany ni nou. De fet, els grups pro-vida ja ho varen intentar a la dècada dels 80 quan es discutia i aprovava la llei d’interrupció de l’embaràs. A aquella època, feien circular vídeos i fotografies de fetus complements formats i a punt de néixer per acusar d’infanticides als promotors i defensors de la normativa.

Ara, quan toca atacar la reforma de la llei i la llibertat de decisió de la dona, són els mateixos bisbes els que tiren pel dret amb una bonica criatura a la qual presenten com a menys protegida que els animals. Estem doncs davant una doble falsedat, tant semiòtica com jurídica: ni el nen és un fetus, ni el linx és ibèric, ni a l’estat espanyol -per més que es reformi la llei d’avortament posant-la a nivell europeu- la infància rep menys protecció que els animals.

La campanya promoguda pels bisbes i pels grups conservadors es fonamenta en l’engany, com també ho és, a ulls de la ciència, la darrera afirmació pública feta per Benet XVI, durant la seva gira africana, segons la qual els preservatius “augmenten el problema de la sida”.

L’1 de gener de 2006, a la celebració de la Jornada Mundial de la Pau, el mateix Papa, citant a l’evangelista Joan, recordava que el diable  -“l’ésser de llengua bifida”-  és “el pare de la mentida”.

Si, segons la Bíblia, Déu no menteix i es pecat que ho facin els homes, com és que Benet XVI i els seus bisbes ho fan? ¿Estem davant una “mentida pietosa”, aquella que teòricament ha de beneficiar a qui la pateix?

“La mentida -va dir el Papa en el mateix discurs del 2006- està relacionada amb el drama del pecat i les seves conseqüències perverses, que han causat i segueixen causant efectes devastadors en la vida dels individus i de les nacions”.

Una situació dramàtica, uns efectes devastadors són els que es pateixen especialment en el continent africà, on hi malviuen i moren dues terceres parts dels 32 milions de malalts de sida que, segons l’ONU,  hi ha en el món.

“Protegeix la meva vida”, diu l’eslògan del cartell dels bisbes i el mateix els podrien reclamar les 7.000 persones que cada dia s’infecten amb el VIH per no adoptar mesures de protecció, per no caure, en alguns casos, en el pecat que, segons el Vaticà, comporta fer servir condó. Qui ho proclama és, en definitiva, el mateix aparell de l’Església, aquest cau de mentiders i d’hipòcrites, que, fent ús constant, en discursos i campanyes, d’allò que ells mateixos tenen catalogat com el pecat de la mentida, es preocupa tant per les cel·lules mare, pels embrions i pels fetus i tan poc per les persones vives.

Acudit: Puigbert / El Punt