Un punt absurd

Metges i empresaris estan notant aquests darrers mesos una reducció de les peticions de baixa temporal de curta durada -de tres a cinc dies-  per malaltia. Pel que pugui passar i davant la que està caient, els mateixos treballadors que accepten la congelació salarial com un mal menor, es curen en salut i s’estimen més anar a la feina amb un grau o més de febre o amb la gola esquerdada que no pas arriscar-se a ser assenyalats com a hipotètics malalts imaginaris.

Aquest és un símptoma més de la malaltia que bloqueja el sistema circulatori de l’economia global, però n’hi ha d’altres. El Banc d’Espanya, per exemple, ha detectat que la crisi econòmica està fent aflorar més bitllets i monedes de les antigues pessetes que mai. Al ciutadà honrat li costa arribar a final de mes i, amb gest ferm, assalta la guardiola on guardava, per nostàlgia o per mandra d’anar-les a canviar al banc, aquelles quatre pessetones de vell record.

Les darreres dades del Banc d’Espanya indiquen que el gener es van canviar 333 milions de pessetes a euros i que encara hi ha guardat en efectiu en els racons i raconets de les cases l’equivalent a uns 1.761 milions d’euros.

Com que la generositat de Zapatero vers el finançament català és del tot minsa, tant o més esquifida –ofereix 1.200 milions el primer any– que la fiabilitat del compliment dels seus compromisos, tal vegada arribarà el dia en que Montilla, ofegat pels números vermells, haurà de demanar als catalans que escurem el fons del calaix o trenquem la guardiola a la recerca de la darrera pesseta i, una vegada complerta aquesta patriòtica missió,  contribuïm amb el tresor a fer surar una Generalitat que fa aigües gràcies a la fraternal amistat amb els compañeros que governen les Espanyes. Com diu el refranyer castellà, “con esos amigos, ¿para que quiero enemigos?”.