Un punt absurd

La velocitat màxima (teòrica) d’ADSL que pot arribar a casa meva, a la ciutat de Girona, és de 3 Mbps i, segons Telefónica, fins dintre d’uns mesos no em podran ampliar fins a 6. Vistes aquestes limitacions, m’ha fet gràcia llegir un article d’Héctor García en el Ciberpaís en el qual explica la seva experiència d’internauta resident a Japó. Allà, la velocitat mitjana de les connexions a Internet supera les 80 Mbps i des de fa cinc anys és habitual contractar connexions a 100 Mbps per una tarifa plana mensual inferior als 20 euros.

A Japó, l’ADSL és una tecnologia que ja ha quedat obsoleta gràcies a l’èxit de la FTTH (fiber to the home), la fibra que arriba fins a les cases. Això, apunta García, ha estat possible degut a dos factors. En primer lloc l’alta densitat de població. Una empresa que desplegui la seva xarxa a Tòquio i a la resta de la seva àrea metropolitana podrà donar servei a un públic potencial de 40 milions de persones. En segon lloc, la xarxa de fibra no s’ha de soterrar com succeeix a les ciutats europees sinó que, com la resta de cables d’electricitat o de telèfon, s’instal·la amb pals al llarg dels carrers. Estètic no hi queda però, segons les autoritats, és més segur, efectiu i fàcil de reparar en cas de terratrèmol, una incidència gens estranya en un país com el Japó que té una alta activitat sísmica. Tot plegat redueix els costos d’instal·lació de la FTTH i fa molt ràpida l’expansió de la xarxa.

Clar que si per poder gaudir de les prestacions de la fibra òptica a 100 megues o fins i tot a 1Gbps (com succeeix a Tòquio) he de substituir la tranquil·litat i qualitat de vida del meu barri per l’enrenou i l’estrès d’una metròpoli superpoblada, estil Blade Runner, amenaçada, a més, pels terratrèmols, em quedo amb les meves estimades 3 megues…

• Vídeo: un exemple de superpoblació lúdica en una piscina d’onades a Tòquio:

[youtube]inA-36YRV0Y[/youtube]