Un punt absurd

L’agost es va esmunyint poc a poc entre onades de calor i, malgrat l’altíssim consum d’aire condicionat, encara no s’ha produït, a les comarques gironines, el gran tall elèctric que els Nostradamus actuals vénen pronosticant des de ja fa no recordo quants estius. Els empresaris turístics i els responsables de Fecsa-Endesa deuen tenir amagada ves a saber a quin macrocomplex hoteler o a quina central una reproducció del Crist de la Llum, obra del provocador artista cubà Erick Ravelo, davant de la qual, mentre recullen beneficis, practiquen genuflexions una darrera l’altra pregant que, per la mort de Déu, s’enllesteixi la línia de 400 kV, la famosa MAT, el més aviat possible.

Per la seva part, els contraris a l’autopista elèctrica, cansats de picar ferro fred, deuen invocar a la granota crucificada de l’escultor alemany Martin Kippenberger, obra interpretada com a blasfema pel Vaticà, però també metàfora d’un presumpte apocalipsi natural i paisatgístic.

Des de la talaia immillorable que els dóna l’alçada de les seves respectives creus, el Crist de la Llum i la granota crucificada han d’al·lucinar veient les contradiccions d’una societat que ho vol tot sense renunciar a res: atraure una munió de turistes, oferir als visitants i a les segones residències tota mena de serveis d’oci, estar fresquets a l’estiu i calentets a l’hivern, disposar en tot moment i arreu de cobertura telefònica, connexió a internet i, per suposat, de llum, no fer cues a les carreteres… i no modificar el paisatge amb torres elèctriques, instal·lacions de telefonia mòbil, desdoblaments viaris, molins de vent o macroplantes d’energia solar.

Com que els miracles no són possibles, qualsevol dia d’aquests el Crist de la Llum i la granota baixaran de la creu i s’ofegaran a whiskys, engegant a uns i a altres, definitivament, a pastar fang.