Un punt absurd

“Siempre nos quedará Barcelona”

Ho ha dit aquesta tarda, a l’acomiadar el dol de l’especial de La Primera, Jesús Álvarez, el periodista esportiu de TVE que fa un any va cometre un lapsus considerable al lamentar, en directe, que la jornada de la lliga no havia sigut bona “pels equips espanyols” (golejada del Barça contra l’Atlético i empat de l’Espanyol amb el Real Madrid).

Ara, després de l’elecció de Rio de Janeiro pels Jocs Olímpics del 2016, sempre li quedarà a Álvarez Barcelona 92. Qui no es conforma és perquè no vol.

Avui a Copenhague, després de fer-se públic el resultat de la votació, Zapatero ha felicitat públicament al president Lula i, d’amagat, ha respirat tranquil, quasi tan tranquil com Esperanza Aguirre. A caps dels dos, i potser tampoc a Rajoy, els convenia veure reforçada dalt del podi olímpic la figura d’Alberto Ruiz-Gallardón. Quan arribi l’hora hi haurà empentes internes i externes en la cursa cap a la Moncloa i l’alcalde hauria sumat molts punts per estar a la primera línia de sortida.

Quin serà a partir d’ara el pla B de Madrid, entesa com a capital del Regne i de l’espanyolitat ?

Doncs amb bona part de les inversions milionàries ja fetes (que sempre es poden ampliar sense l’excusa dels Jocs) i amb l’opció llunyana i no descartable d’optar a la cita olímpica del 2020 competint sobretot amb altres ciutats europees, li queda, més enllà del subterfugi políticament correcte del record de Barcelona 92, la possibilitat de ballar la samba amb la selecció espanyola de futbol guanyant el mundial de Brasil 2014. Una manera com una altra de treure’s l’espina de la ferida patriòtica encara que sigui fent-ho amb uns quants futbolistes catalans.

Foto 1: Els brasilers celebrant l’obtenció dels Jocs.

Foto 2: Ricardo Teixeira, president de la CBF i el President del Brasil Luiz Inácio Lula da Silva presentant el logotip de la candidatura de Brasil al Mundial de Futbol, el 13 de abril de 2007.