Un punt absurd

[youtube]aUTZle4yyTo[/youtube]

A la comèdia romàntica “The mirror has two faces” (títol traduït aquí com “L’amor té dues cares”), la seva directora i protagonista Barbra Streisand fa el paper de Rose Morgan, una professora de literatura anglesa de la Universitat de Columbia que intenta posar una mica de passió a la seva vida. El company de ball a la pel·lícula és Gregory Larkin (Jeff Bridges), professor de matemàtiques de la mateixa universitat que, cremat per les seves experiències sentimentals, considera que el sexe és un niu de complicacions i només cerca una relació platònica basada en l’intel·lecte i en la cordialitat. Una mena d’amor cortesà al vell estil del segle XII.

En una escena memorable d’aquest film (vídeo de dalt), la professora Morgan utilitza a parelles mítiques com Tristany i Isolda o Lancelot i Ginebra per explicar als seus alumnes que en la literatura clàssica, la consumació de l’amor porta a la bogeria, a la desesperació, a la mort. I afegeix que si l’amor romàntic és una il·lusió, una mentida, un mite modern, una manipulació malvada, una experiència tant curta i devastadorament dolorosa, cal fer-se una pregunta: per què la gent vol enamorar-se?. I la resposta, segons Rose Morgan, és perquè, l’enamorament, mentre dura, ens fa estar condemnadament bé. “Sentim -diu- a Puccini en el nostre cap”.

Però si quan la gent està enamorada el cor li batega al ritme de les operes del compositor italià, ¿què deu escoltar quan l’amor es fa fonedís? ¿La contundent Cavalcada de les valquíries de Richard Wagner?

A una escena de “Misteriós assassinat a Manhattan”, Carol i Larry Lipton (Diane Keaton i Woody Allen) surten a corre-cuita del teatre de l’òpera i ella li diu:

– El tracte era que jo t’acompanyava al partit de hoquei i tu veies l’òpera complerta.

I ell li respon:

– Quan escolto a Wagner més de mitja hora m’entren ganes d’envair Polònia.

Deixem doncs als polonesos en pau i, estiguem com estiguem, quedem-nos amb Giacomo Puccini que, malgrat no haver gaudit d’una vida sentimental tranquil·la per culpa de la gelosia extrema de la seva dona (la dama va provocar el suïcidi d’una minyona innocent), aporta com a mínim més pau espiritual.

Aquí teniu a Luciano Pavarotti i Mirella Freni interpretant el famós duet de l’acte primer de La Bohème “O Soave Fanciulla” (“Oh! Suau noia“) a l’Òpera de San Francisco el 1990.

[youtube]t0-1sQ0XOGE[/youtube]