Un punt absurd

Començo a escriure aquestes ratlles quan falta una hora pel tancament dels col·legis electorals, seixanta minuts per posar el punt i final a allò que els polítics i la majoria de mitjans informatius s’entossudeixen en batejar als quatre vents, elecció darrera elecció, amb el tòpic de “la festa de la democràcia”.

No hi ha gaires raons per estar de festa. Més aviat el contrari.

Els “indignats” han ocupat aquests darrers dies les places de ciutats i pobles exigint una reformulació del règim democràtic. “No hi ha pa per a tants xoriços”, criden els joves i no tan joves. Està bé que ho facin, encara que a la dreta i als seus electors els sembli correctíssim presentar i votar als mes vius, als que utilitzen la política pel lucre personal. Mentre l’esquerra sociològica es fustiga pels seus xoriços, la dreta reserva la moral per altres camps de batalla.

I també està bé que els “indignats” reclamin que aquesta democràcia de baixa qualitat que entre tots hem anat vestint amb la disfressa del vot passi a ser una altra cosa. Cal un nou sistema electoral amb llistes obertes que apropi a ciutadans i polítics. Han passat molts anys des de l’inici de la Transició quan, per les circumstàncies del moment, es va instaurar un sistema dirigit a enfortir els partits. Ara ja no hi ha risc de cop d’estat i els partits són prou forts com per poder afrontar una regeneració interna, obrir les finestres perquè entri aire nou i perquè des de fora és pugui veure i controlar les interioritats fins el moll de l’os. La decisió és a les seves mans, però molt em temo que no ho faran per més places okupades que hi hagi. Saben que tard o d’hora, la moguda es desinflarà esgotada pel mil discussions assamblearies, per mil punts de vista diferents, per mil propostes impossibles.

“Siguem realistes. Demanem l’impossible”, deien en el maig francès del 68. I ja es sap com va acabar. Amb els treballadors abandonant el carrer, a petició del sindicat d’esquerres Confédération Générale du Travail, desprès d’aconseguir alguna millora salarial i amb la dreta de Charles de Gaulle més enfortida que mai a les urnes.

Més que un indignat sóc un descregut. Estem sotmesos a la dictadura dels mercats i dels especuladors internacionals i el marge de maniobra a escala nacional o fins i tot estatal és molt reduït. Ja no es tracte només de civilitzar a la nostra dreta ni de democratitzar a la nostra esquerra. El moviment dels “indignats” hauria de tenir un abast mundial i canviar de soca-rel el sistema. Una utopia més.

Sempre, des d’aquell llunyà 15 de juny del 1977, he votat una opció d’esquerres fins que a les darreres eleccions autonòmiques, fastiguejat pel desgavell del tripartit, vaig optar pel vot en blanc. Avui però, he decidit tornar a dipositar a la urna un vot d’esquerres. Ho he fet, encara que desencantat i indignat, perquè és a nivell municipal on hi ha el primer front de batalla, on es lliure de més a prop el combat contra les desigualtats. I és allà, entre les quatre parets de l’ajuntament on a partir de demà, guanyi qui guanyi avui, s’haurà de fer front amb sensibilitat social a la patacada de les retallades. És a la porta de la casa gran on continuaran trucant, i ara més que mai, les víctimes innocents d’aquesta crisi que ha enriquit a tants culpables. Els que abans eren “esclaus del seu salari“, com dirien els “indignats” i que ara ja no tenen o estan a punt de no tenir el salari per continuar essent esclaus.

En el col·legi electoral, mentre estava agafant la meva papereta, s’ha apropat una dona per preguntar-me quina era la d’aquells que tenen “una boca que somriu”.

– Vol dir els convergents?.

– Suposo que si, és que mai vaig a votar

S’ha posat a riure, li he donat la papereta que volia i ha anat ben cofoia a dipositar-la a la urna.

Mira per on, gràcies a un logotip simpàtic, Convergència i Unió ha obtingut un vot d’una abstencionista.

Definitivament cal refundar aquesta democràcia de baixa qualitat, però l’interrogant resta obert: qui i de quina manera es decidirà a fer-ho?