Un punt absurd

Mario Draghi ha iniciat el seu mandat com a president del Banc Central Europeu (BCE) marcant distàncies amb Trichet rebaixant el preu del diner. Un amable cop d’efecte que ha estat, en general, ben rebut pels mercats i pels analistes.

L’italià és un gat vell en això dels quartos, un personatge de llarguíssim recorregut  professional i de reconeguda habilitat jesuítica (va estudiar en un col·legi d’aquesta orde). Diuen que el seu pensament econòmic ve a ser una mena de còctel entre l’ortodòxia germànica i la manera d’entendre i gestionar les finances als Estats Units, un detall aquest darrer marcat per la seva formació al prestigiós Massachusetts Institute of Technology (MIT).

Abans que els socis europeus el col·loquessin on és ara, Mario Draghi ha ocupat al seu país els càrrecs de director general del Tresor, president del Comitè de Privatitzacions i governador del Banc d’Itàlia, on, per la seva inesgotable activitat era conegut com a Supermario.

A més de formar part del consell d’administració de diverses empreses i bancs, també ha fet carrera internacional com a director executiu del Banc Mundial i com a vicepresident per Europa, entre el 2002 i el 2006,  de Goldman Sachs, el poderós banc d’inversions nord-americà implicat en el frau de les hipoteques subprime i en el maquillatge del deute grec, una operació, aquesta darrera, en la qual, pel lloc que ocupava, en devia saber alguna cosa l’avui flamant capitost del Banc Central Europeu.

Tenim doncs a la guineu cuidant el galliner del BCE, una imatge poc tranquil·litzadora però que no necessàriament ha d’acabar en carnisseria. Mario Draghi es coneix tots els trucs, fins i tot els més foscos, del seu ofici i això tal vegada pot ser positiu. Més o menys una situació similar a les de les grans multinacionals de la informàtica que contracten els serveis de malèfics hackers…