Un punt absurd

[youtube]QrCioJliyO4[/youtube]

“Vigila els teus pensaments perquè es convertiran en paraules. Vigila les teves paraules perquè es convertiran en actes. Vigila els teus actes perquè es convertiran en hàbits. Vigila els teus hàbits perquè es convertiran en el teu caràcter. I vigila el teu caràcter perquè es convertirà en el teu destí. Ens convertim en el que pensem.”

Aquesta sentència moral, didàctica i contundent, atribuïda ni més ni menys que a Gandhi, surt dels llavis de la Margaret Thatcher interpretada magistralment per Meryl Streep a la pel·lícula “La dama de hierro” dirigida per Phyllida Lloyd.

Al meu entendre no estem davant un film estrictament polític- si fos només això se li podrien trobar moltes mancances i alguna inexactitud històrica- sinó més aviat davant un retrat psicològic d’una dona que va marcar la vida pública britànica i la política internacional. Un retrat que no és ni una hagiografia ni un pamflet contra la Thatcher.

Una dona, filla d’uns botiguers, que en incorporar-se a les files del tories es va introduir en un món exclusiu d’homes i marcadament classista i que per triomfar batallant contra la discriminació femenina a la política, va acabar essent més ferotgement conservadora que tots ells. “Si vols canviar el país, lidera’l!” diu una Dama de Ferro a qui no li tremola la ma a l’hora d’adoptar polítiques impopulars i injustes amb les classes més desafavorides. Per ella, només compta el triomf de l’individu i no hi ha d’haver coixí que esmorteixi les injustícies socials. Liberalitzar l’economia i reduir, costi el que costi, el dèficit públic. Eus aquí els camins neoliberals que l’agermanaran amb la dreta  republicana dels Estats Units amb Reagan al capdavant.

Els principis han d’estar per davant de tot: “Ens recolzarem en els nostres Principis, o res ens sostindrà”, afirma Thatcher plantant cara amb sang i foc als feixistes de la Junta Militar Argentina en el conflicte de les Malvines. Tot sigui per salvaguardar els territoris d’ultramar. Déu salvi a la Reina i a les restes de l’Imperi. Una operació militar excèntrica que la portarà fins els cims més alts de la popularitat per desprès anar lliscant víctima de la seva intransigència en l’aplicació de les polítiques antieuropeistes i de la “Poll Tax”, l’impost extremadament injust que preveu que els multimilionaris paguin el mateix que els ciutadans més pobres. Amb l’arrogància i el poder absolut és cavarà la seva pròpia tomba i els tories hi abocaran la sorra. Seran els seus els que la faran plegar. O això o resignar-se a perdre les properes eleccions. Plegarà Thatcher però continuarà el thatcherisme.

El que més m’ha agradat de la pel·lícula, al marge de la gran interpretació de Meryl Street, és l’hàbil muntatge que amb el fil conductor d’una Thatcher ja atrapada per la demència senil ens trasllada amunt i avall i amb gran habilitat narrativa per dècades d’història del Regne Unit. L’espectador que hi busqui exclusivament un film polític hi trobarà només pinzellades de tot  aquest llarg itinerari , aspectes no explicats i, tal vegada, alguns d’ells passats pel sedàs de l’exigència dramàtica però no tinc cap dubte que estem davant un meritori retrat farcit de tones de bon cinema.