Un punt absurd

El municipi extremeny de Guijo de Galisteo, situat en el nord de la província de Cáceres i amb poc més de 1.700 habitants, va fer ahir un singular salt a la fama amb la celebració d’un curiós referèndum: els veïns i veïnes majors de 16 anys havien de decidir si destinar 15.000 euros de les arques municipals a l’organització de tres festes taurines  -les tradicionals capeas d’aficionats- o dedicar aquests diners a la contractació de treballadors eventuals. Finalment, la festa va derrotar al treball amb 242 vots a favor dels toros i 181 partidaris de l’ocupació. Els residents a les dues de pedanies del municipi –El Batán i Valrío– van optar clarament per la cosa festiva, adduint alguns d’ells que els toros també comporten beneficis a bars i establiments comercials,  mentre que en el nucli de Guijo, amb menys tradició taurina, el vot va ser en sentit contrari.

Davant aquesta divisió d’opinions, l’alcalde socialista Javier Antón ja ha anunciat una solució salomònica: cada pedania disposarà de 5.000 euros per les seves capeas i Guijo tindrà els 5.000 euros restants per fer algun contracte eventual.

Aquest episodi  singularíssim i sobretot el resultat final van triomfar ahir a les edicions digitals dels diaris i també a Twitter, on Guijo de Galisteo va esdevenir trending topic a l’estat espanyol. Així mateix, les agències internacionals com France Press i Reuter no van tardar gens ni mica en esbombar que un petit municipi d’Extremadura, comunitat autònoma que pateix una taxa de desocupació del 30%, considera més important els toros que la feina, un titular real però prou cridaner que va ser amanit amb aquella dada crua de l’estat espanyol que provoca autèntic calfred a nivell general i nits d’insomni a La Moncloa: una de cada quatre persones és a l’atur o, dit d’altra manera, hi ha 5,6 milions d’habitants sense feina.

Guijo de Galisteo, un municipi del tot desconegut fora d’Extremadura, ha quedat doncs situat en el mapa de la tempesta, en el mig d’aquest huracà que amenaça en convertir Espanya en un estat intervingut. Aquella Espanya inexistent, gairebé mítica, que tant Aznar com Zapatero insistien en col·locar entre les potències mundials com a exemple d’una gestió econòmica impecable. Deliris de grandesa feta miques per la crisi i ara per unes capeas, que dins el seu caràcter anecdòtic esdevenen la metàfora, el símbol, de l’Espanya de la festa i de la pandereta.

Però atenció, seria injust estigmatitzar als habitants de Guijo de Galisteo. Ells, amb les seves autoritats al capdavant, han tingut com a mínim la sensibilitat de sotmetre a referèndum dos conceptes en aquest cas antagònics: el treball o la festa. Aquí a Catalunya, sense anar més lluny, hi ha uns quants municipis aficionats als correbous que no s’han plantejat ni tan sols aquest exercici democràtic i que ben segur, els propers mesos i amb l’excusa de la tradició, es gastaran molt més diners que els seus col·legues extremenys sense que cap dels alcaldes tingui un dubte ètic sobre la idoneïtat de fer aquesta despesa en plena pendent de la crisi.

Veurem novament autoritats locals i autonòmiques fent-se l’orni davant les crítiques de maltractament animal (no fos que perdessin algun vot) i també contemplarem aturats i candidats ferms a l’atur perseguint i essent perseguits pels bous. Hi haurà festa també a la laboriosa Catalunya, el motor malmès de l’estat espanyol, però les banyes de la crisi, de la fera indomable, seguiran fent sang mentre Europa ens examina i, tal vegada, ens suspèn.

Postdata:  De fet, l’episodi dóna per llarg. En principi estem parlant només de 15.000 euros, una anècdota davant les quantitats multimilionàries que ens han portat al desastre. Però en tot cas, serveix per projectar cap a l’exterior una imatge de l’estat espanyol dedicat més a “la festa” que al treball. Deixeu-me fer una mica d’advocat del diable: els mateixos alemanys que exigeixen tanta disciplina vénen cap a aquí de vacances atrets per “la festa”. Per a tant, tenim una indústria, la turística, una de les úniques que funciona, que viu de la gresca i del sol. En resum, l’oci amb totes les seves variants (des de les més “civilitzades”, com la música, fins a les més bèsties, com tot el relacionat amb els toros) genera caixa. En el poblet d’Extremadura, quan celebren les seves “capeas” també hi ha qui en diu econòmicament bé (els que aporten els jònecs, els dels bars…). I no parlen del que passa a Pamplona en els Sanfermines…Com podeu veure, tots els temes, per polèmics que siguin, tenen diferents cares…

Foto: L’alcalde de Guijo de Galisteo, Javier Antón, durant l’escrutini del referèndum. / José Manuel Ribeiro / Reuters