Un punt absurd

Em fan gràcia alguns dels col·legues periodistes quan es pengen l’etiqueta de membres de l’ “equip d’investigació“. En la majoria dels casos i salvant honroses excepcions, darrera aquesta grandiloqüent descripció no s’hi amaguen res més que uns receptors de filtracions interessades, de mitges veritats o, directament, de mentides.

Algú de ves a saber quin fosc estament els passa un esborrany que mai no arribarà a ser paper oficial i el diari de sempre el publica sense aportar cap prova i sense esbrinar abans què hi ha de cert en el que s’hi diu.  El director, famós per exercir més de polític sense urnes que de periodista, aplica el primer manament de la premsa groga: “No deixis que la realitat faci malbé una bona noticia”. L’objectiu és ben clar: intentar canviar la intenció de vot en una campanya electoral.

Mentrestant, a l’estament oficial es fan l’orni i diuen que han obert una “investigació interna” (una altra descripció grandiloqüent) per esbrinar, probablement sense cap resultat, coses que tal vegada ja saben: si l’esborrany existeix i qui l’ha filtrat.

Al mateix temps, comença a circular un rumor maliciós: el document ple d’acusacions va ser redactat quan manava un altre partit i, per a tant, quan l’actual cap de l’oposició era ministre de l’Interior. L’origen de la filtració pot venir, doncs, d’un altre costat…

I enmig de l’embolic, les víctimes de tot plegat presenten contra el diari querelles per injuries i calumnies que dormiran un llarg temps en algun calaix de ves a saber quin jutjat. Quan arribi la sentència, ja ningú recordarà els danys causats per aquell suposat “equip d’investigació”. I, segurament, l’aparell judicial encara no haurà aclarit la qüestió de fons: què hi ha o no del cert sobre suposats comptes a paradisos fiscals i sobre presumptes finançaments il·legals dels partits.

Així es va fent política, justícia…i periodisme.