Un punt absurd

Titular del dia: Capitals en retirada. Els diners salten del vaixell com les rates. Una altra vegada es confirma: en circumstàncies adverses, no hi ha res aparentment més poruc que el capital.

Per la confraternització d’uns polítics que es donen el bec amb els mercats i per la incapacitat dels altres, tota la societat és a les seves mans. Amb el cul enlaire. Veient el futur més negre que mai. Sense que ningú assumeixi cap responsabilitat en la magnitud del desastre.

Per no haver-hi no hi ha ni vergonya torera.

Es compleix el dogma: repartir beneficis i socialitzar les pèrdues. Ara toca això darrer però quan passi la tempesta (tard o d’hora succeirà seguint el caràcter cíclic de l’economia) veurem als mateixos de sempre fent el que han fet sempre: multiplicant, com si fossin pans i peixos, els diners prèviament sanejats i blanquejats. Ara ja ho fan però no es deixen veure. Ho porten a l’ADN. Són els que realment manen. Són els que des dels seus despatxos de marfil fan moure el món prement una tecla. Són els que se’n riuen de les urnes i de la sobirania popular, aquella antiga demos tractada avui pitjor que una puta.

Si Rousseau veiés en què s’ha convertit el seu Contracte social vomitaria damunt els mercats, l’especulació i la prima risc. I si tornessin els revolucionaris francesos esmolarien la ganiveta de la guillotina. Per tallar d’arrel tanta infàmia i per recuperar, si fos possible, uns grams de principis morals.