Un punt absurd

Sopar de matinada post electoral. A l’hora dels postres escullo l’opció temerària,un iogurt grec, i  amb la primera cullerada surt disparada la prima de risc. Res d’estrany. Des de fa temps, el risc i la seva prima sempre estan disparats. La blancor cremosa del iogurt els cobreix però això no impedeix que em llencin una mirada de psicòpata assassí. Un i l’altra són carn de psiquiatre i porten carrera de serial killers però cap polític amb poder de fer-ho, els vol o pot aturar els peus.

Tinc la cullera a la boca i el risc i la seva prima a un pam del nas. Sento un calfred quan em comencen a llançar un discurs. Ho resumiré: a les eleccions gregues d’aquest diumenge ha triomfat la dreta, es podrà formar, segurament, un govern de coalició amb els socialdemòcrates i per a tant, segurament, no es trencarà ni l’eurozona ni la moneda única. El risc i la prima insisteixen en aquest “segurament” que relativitza la certesa absoluta. I sense una certesa absoluta, subratllen, els mercats no estaran tranquils.

La cullera em tremola i comencen a caure damunt meu petites gotes de iogurt plenes de bacteris. Els Streptococcus i els Lactobacillus fugen de la llet fermentada amb cara d’acollonits, però el risc i la seva prima no paren de xerrar. Em recorden que la futura coalició grega serà un cau de lladres format per partits del vell règim, els mateixos que en un moment o l’altre van portar el país a la ruïna gràcies a la corrupció, el clientelisme i la ineficiència.

Agafo aire i intento dir alguna cosa però em surt una rèplica malgirbada. Argumento que és la mateixa Unió Europea qui ara ha donat suport al lladre conservador i ha posat la pistola al pit del poble grec. Afegeixo que en el seu moment van ser  els mecanismes de control comunitaris els que es van deixar enganyar pels números trampejats d’Atenes, pels jocs de màgia financera ordits amb l’ajud de Wall Street. Parlo del banc d’inversions Goldman Sachs i de com amb una operació de prestidigitació va permetre ocultar milers de milions d’euros del deute grec. Subratllo que entre els directius del banc hi havia un senyor que es diu Mario Draghi i que ara presideix el Banc Central Europeu, la institució que junt amb el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea forma la troika que ha imposat les mesures draconianes que ofeguen al poble grec. Apunto que el partit guanyador –Nova Democràcia– només demana més temps per reduir el dèficit i una major flexibilitat comunitària per afluixar una mica la corda que prem el coll de l’enforcat.

M’aturo. Penso que com més parli serà pitjor.  Es fa un silenci sepulcral i del fons de la cullera surt un taxatiu “nein”, una clara negativa en alemany a afluixar la corda. El risc i la seva prima es freguen les mans i jo opto per llençar el iogurt a les escombraries. Menjaré una innocent peça de fruita pregant als déus que a la primera queixalada no aparegui  algun dels especulador que fan i continuaran fent tremolar Europa…