Un punt absurd

Les he esperat, les he buscat i ho he fet, amagat entre les ombres i entre els llampecs i els espetecs  dels petards, amb aquell polsim de fe que ens queda als descreguts. He arraconat la racionalitat, m’he esforçat en creure-hi, però no s’han dignat a aparèixer.

Ha passat la revetlla de San Joan i ni les cucales, ni l’Ànima de Cantiret, ni la Feram, ni la Mala Bèstia, ni la Marmajor que es menja nens dolents de set en set, ni els menudíssims nyitos que entren pels forats de les orelles, penetren al cervell, devoren la memòria i ens deixen encantats, ni els gambutzins, ni les llufes que campen pel bosc, ni els joanets que guarden tresors, ni la Dama Fortuna que cavalca damunt una roda i et garanteix sort per tota la vida, ni les bellíssimes dones d’aigua d’ulls verd maragda i llargues cabelleres daurades, ni l’Amoreta que dispara fletxes d’enamorament, ni els mil fullets ni cap altre de les criatures fantàstiques d’aquesta Nit de bruixes ha fet acte de presència.

Ha passat la Nit de Sant Joan, la nit que, si fem cas a la cançó, és d’alegria i d’estrellat de flors. La nit que diu adéu a la primavera i saluda a l’estiu arribant de mans d’un follet que li fa de guia…

He esperat amb impaciència l’arribada d’aquest món de fantasia però l’únic que ha aparegut és la crua realitat disfressada de prima de risc, de rescats multimilionaris, de retallades de sou, de pèrdua de llocs de treball, de polítics inoperants, tramposos i mentiders, d’especuladors que suquen pa en els números vermells, d’alts servidors públics de baixa moral i caps de setmana de deu estrelles amb cotxe oficial a la porta, de banquers i financers fracassats que abandonen el Titanic amb indemnitzacions de luxe i de mil monstres més que senyoregen el món real. Són besties de l’horror que foragiten a les criatures de fantasia. I les tenim aquí cada dia i cada nit. Devorant-nos de manera ferotge com nyitos malignes que furguen i furguen dins la carn sense concedir com a premi la dolçor de l’encanteri.