Un punt absurd

1919, en algun indret dels Estats Units. Un grup de dames puritanes, integrants de la Lliga Antitavernes, es fan fotografiar amb un cartell pretesament amenaçador pels bevedors masculins:

“Els llavis que toquen el licor no tocaran els nostres llavis”

Amb aquest i altres eslògans, grups de pressió com la Lliga Antitavernes, el Partit Prohibicionista i la Unió d’Abstinència de les Dones Cristianes acabaran aconseguint l’aprovació de la divuitena esmena en la constitució nord-americana, la que prohibirà, entre el 1920 i el 1933, la fabricació, el transport i la venda de begudes alcohòliques.

Amb la Llei Seca i el corresponent mercat negre d’alcohol, els gansters com Al Capone s’hi faran les barbes d’or. Paral·lelament, augmentaran els delictes de sang, els suborns a funcionaris i les intoxicacions provocades per beuratges fabricats sense cap control sanitari.

Però tornem a les dames puritanes. Observant-les, criden l’atenció les seves mirades ferotges.

Algú haurà enyorat besar aquells llavis?

Amb aquest pensament, giro plana històrica mentre faig dringar els glaçons del meu escocès.

No he de conduir i avui un debat similar es centraria al voltant de la legalització o no de les drogues. Digueu-me purità o poruc, però confesso que mai he sentit la necessitat de perdre’m pels paradisos artificials que aquestes substancies prometen. I no tinc clara quina seria en un món perfecte la millor resposta per reduir les víctimes directes o indirectes que provoquen: legalitzar o mantenir la prohibició?